El passat 17 de desembre, el filòsof Xavier Massó, autor d’El fin de la educación (Akal) i un servidor vam anar a Vic convidats pel seu Fòrum de Debats a parlar de l’“Educació d’avui i els seus enemics”. Jo vaig fer els deures i duia escrits en un foli quins pensava que eren els enemics de la nostra escola en l’actualitat. Evidentment no vam parlar exactament del que havíem pensat, com sempre passa. Però aprofitaré el foli per a desenvolupar algunes idees. D’enemics de l’educació actual, en vaig trobar bàsicament deu:
1.- La societat del rendiment. Des de fa moltes dècades, fins i tot podríem dir que des de mitjans i finals del segle XIX, vivíem en una societat basada en la disciplina. Hom havia de fer el seu horari, o produir tants vagons de carbó com li indiqués la patronal, i havia de viure en un lloc concret en colònies, o acumulat en perifèries sense serveis, sense fer massa nosa, perquè llavors intervenien immediatament l’exèrcit o unes forces de seguretat de classe. L’escola també responia a aquest esquema (pensem la mena de dictadura de la que som néts): es basava en un horari, uns exercicis i una disciplina, tot i que l’escola catalana antifranquista va saber erosionar aquest sistema amb força encert. Per tant, combatre l’escola ordenancista i disciplinària no és, a priori, un desencert. El problema radica en pensar que estem alliberant el sistema educatiu de l’esquema caduc i estàtic, perquè n’estem creant un de nou igual o més classista, tot i que molt més subtil, basat en el rendiment, l’autoexplotació i la vigilància digital. Canviem la porra per la dinamita mental, però obtenim el mateix resultat: estratificació social, manca de democràcia, sensació que no podem canviar absolutament res, aliança de la metafísica amb les pròtesis i limitacions i normativitzacions del mercat. Fins l’any 1980 ens valíem de la porra i la palmeta, però avui de les joguinetes, la dopamina i el rentat de cervell. Per a conèixer més a fons com és aquesta nova economia del rendiment, que estem introduint acríticament al sistema educatiu públic, recomano la lectura de les obres de les pensadores Remedios Zafra i Marta Peirano.
2.- La mercantilització. Actualment estem venent un procés de naturalesa econòmica com si fos una revolució humanitària i pedagògica. Per aquest motiu estem donant gat per llebre. La nostra esquerra no està veient que ha obert la porta a la colonització del cos i la ment del nostre alumnat per part de les empreses de nou encuny que comercien bàsicament amb dades i usuaris. El nostre temps d’oci, així com el nostre temps acadèmic, ha estat substituït per una lògica de l’entreteniment i el consum. Les multinacionals de l’atenció pretenen disposar de la totalitat del temps de la nostra joventut, sigui a través de productes uniformitzants o a través de les institucions educatives, convertides en centres d’oci o centres de dia. El resultat és una ideologia d’extrem centre que produeix un estàndard digital que esborra les cultures locals i consolida l’austeritat pressupostària. Una de les raons per les quals el català està desapareixent. Més enllà de fer pancartes i protestar, els polítics catalans haurien de fer-se la següent reflexió: sense una escola acadèmica el català s’extingirà aviat. El català i la seva literatura són imperatius de patrimoni, no mercaderia a l’alça. La nostra lògica economicista està acabant amb les seves bases humanes. I per aquest motiu no tenim programa realment progressista, més enllà de moralines estèrils, superficials: perquè tots els nostres polítics han d’abaixar el cap sota la religió neoliberal, o són foragitats dels seus càrrecs. Perquè no han entès que les seves moralines són actualment la dictadura que els impedeix actuar contra la desigualtat. He canviat una sistema de domini per un altre tant o més perillós perquè genera insatisfacció perpètua, ansietat i suïcidis.
3.- La revolució digital, que als anys 90 semblava una extensió del llibertarisme ultrademocràtic, i que s’ha convertit en tecnofeudalisme. Ja no aspirem a la transparència i a la democràcia directa, només busquem seguretat i aplaudim al més ruc. És el que explica que en un país que no inverteix el mínim desitjable en educació hagi comprat ordinadors a la companyia Telefonica per un valor d’un milió d’euros. La Revolució Digital s’ha convertit en una superstició de ciència, és a dir, en una religió ideològica que cal imposar a qualsevol preu, ningú no sap exactament per què, i sense fer cap pregunta incòmoda.
4.- Les lleis megalòmanes. No s’ha implantat encara la catastròfica LOMLOE, i el PP ja anuncia la seva pròpia llei d’educació. La novena des que hi ha democràcia. Les lleis megalòmanes intenten dissenyar la nostra societat, són operacions d’enginyeria social neoliberal, tant si provenen de l’esquerra com de la dreta. Als països civilitzats, les lleis fonamentals es mantenen vigents i es discuteixen i aproven, lentament i amb reflexió, quines són les millores necessàries per anar actualitzant el sistema. En altres paraules, no sabem evolucionar, només sabem destruir i predicar el pensament únic. La proliferació de lleis s’explica des d’una lògica propagandística, i per aquest motiu ni aporten millores de cara a l’alumnat ni aconsegueixen millorar l’estructura central hereva del tardofranquisme amb les interferències banalitzants de la LOGSE, que és bàsicament el que continua vigent.
5.- Els terratrèmols de disciplina burocràtica per als docents, la ideologia típicament neoliberal del canvi constant i la innovació histèrica per a què tot deixi de funcionar, i tots aquests valors nihilistes oposats al sentit evolutiu, l’avaluació de resultats, les rectificacions pertinents i el sentit crític i gradual. Les nostres lleis són tsunamis de populisme, en cap cas eines per a cuidar i deixar que els centres educatius creixin i puguin fer la seva feina amb un mínim de pau. La gimnàstica burocràtica impedeix una anàlisi racional de la realitat i impedeix la transmissió de coneixements. La burocràcia és l’eina que s’ha escollit per a produir generacions cada cop més ignorants i més prealfabetitzades, idònies per a un món premodern que ha tornat a l’oralitat i el tribalisme.
6.- La Happycràcia, és a dir, el sistema d’alienacions que només premien i visibilitzen les emocions canonitzades pel mercat, i tot el coaching, la pseudociència, la superstició, l’emoinnovació i el sentiment corporatiu que estan disparant els nivells d’angoixa i autoculpabilització, i també els suïcidis, entre el nostre jovent. La happycràcia vindria a ser la cara amable de l’economia del rendiment, implantada també a les escoles per docents que han desertat del sentit de l’ensenyament per a vendre només “felicitat”, com fan també els nostres dirigents polítics.
7.- La Societat de l’Espectacle, descrita fa mig segle per Guy Debord i actualitzada i exagerada per la Quarta Revolució Industrial, la reconversió econòmica en curs, la Digitalització que és el gran Tòtem de la nostra època. Societat que ens aboca a viure en perpetus simulacres: simulacres de democràcia, on els drets laborals són mera paperassa, simulacres d’ensenyament i també simulacres d’aprenentatge. Simulacres estàtics, que generen una gran sensació d’angoixa i de manca de futur.
8.- La manca de límits. Ho va assenyalar Ricardo Moreno Castillo en una entrevista, i també ho assenyala Xavier Massó: l’escola que ha de salvar el món, que ha de corregir totes les deformitats el món adult, és desbordada expressament per tal que no pugui assolir ni els objectius més immediats: alfabetització plena, construcció de la ciutadania crítica de demà. Algú que no sap res no pot canviar absolutament res. Hem construït una escola merament moral, dipositària de les nostres religions econòmiques: hem tornat a la mera transmissió de doctrina moralitzant, a través d’Escolàstiques burocràtiques tant o més denses que les de l’any 1500, 1700 o 1900. La nostra esquerra ha de tornar a parlar de pressupostos i salaris, la nostra democràcia ha de tornar a ser democràtica, i l’escola, escolar. Quan aconseguirem un mínim de llibertat acadèmica? No se sap. Però potser caldria anar posant fil a l’agulla, perquè la derrota de la intel·ligència ha estat estrepitosa en els últims cinc anys.
9.- Tots aquells que fan més forta i consoliden la gran alienació neoliberal, disfressada de postmodernisme caduc, és a dir, polítics que causen el contrari del que anuncien, i equips directius que impossibiliten la transmissió de coneixement… En fi, tothom coneix els escrits i intervencions dels oportunistes pseudorrevolucionaris, els nous bisbes del nou Evangeli de la Nova Educació que és deseducació rousseauniana. No cal insistir en propostes gairebé idèntiques entre sí, intensament romàntiques i unicornianes, que provenen totes de la banca i les entitats de gestió financera. Potser un assaig més llarg podria anar detallant els disbarats que fomenta aquesta classe parasitària.
10.- En darrer lloc, potser la clau de volta de tota la nostra devaluació educativa: la desorientació. Si ningú no té clar què és un centre docent, i què hi van a fer alumnes i docents, la banalització creixerà i perdrem el sentit d’un dret democràtic essencial: el dret a l’educació, que avui confonem amb la mera escolarització, és a dir, l’aparcament d’infants a qui no ensenyarem res. Si el sistema educatiu es converteix en la xarxa d’ajuda social, per a estalviar-se una autèntica xarxa d’ajuda social, la nostra societat es degradarà ràpidament. La classe política només sabrà improvisar i obeir, tal i com succeeix ara mateix. No tindria sentit portar aquí la llista de consellers i secretaris d’Estat que realment remenen les cireres: en el fons no tenen cap poder, no fan més que obeir interessos que estan per damunt, i per això tots s’assemblen i tots són intercanviables. Ara bé, hi ha una cosa que no hauria d’estar en venda i tampoc no hauria d’escapar del nostre control democràtic: la nostra xarxa pública d’ensenyament, intervinguda des de fa massa dècades i interferida per la desplanificació econòmic, les neurosupersticions i la mitologia pseudocientífica. Mancarà el personal qualificat, augmentarà la sensació d’estar vivint en una autocolònia, sense serveis bàsics, sense cap mena de sentit estratègic, amb salaris indecents i impossibilitat total de sortir de la precarietat i l’atur. La gestió emocional tant de moda no servirà de res: el malestar és polític i no individual. No s’arregla amb antidepressius i ansiolítics, sino amb construcció de classe conscient i nova elit civil informada i combativa. Tot això mentre s’anuncien nous paquets de retallades, que arribaran un cop els docents i l’alumnat han estat ja retallats i declarats sobrers, perquè han estat convertits en monitors i consumidors passius d’alienació ultraneoliberal.
