Una de les lluites més extenses i celebrades del feminisme ha estat l’obtenció del vot femení. El sufragisme va ser un dels aspectes més coneguts i representatius d’aquest moviment, el qual va provocar una oposició màxima que va exigir esforços esgotadors per part de les dones.

I sí, finalment es va aconseguir el vot. Però després d’això, el moviment feminista es va veure rendit per pur esgotament i tampoc va veure resultats en allò obtingut, perquè enfocar tota una revolució social en un sol problema no trontolla el sistema. Participar de la política masculina opressora per mitjà del sufragi és, realment, una victòria feminista?

Voler ser part del mateix sistema que ens deslegitima no és una victòria, perquè no hem de millorar la nostra situació dins del que s’estableix, sinó que hem de canviar-la d’arrel. La solució passa per l’alliberament i no l’empoderament. El sufragi femení no va treure cap profit malgrat tot el que va costar que es donés aquesta reforma legislativa, perquè l’estructura social patriarcal va continuar intocable. En quina posició ens deixa enfocar els nostres esforços en voler ser part d’una societat masclista que ens margina constantment?

El sufragi femení va ser un avenç, sí, però un avenç dins d’ún món masculí en el qual continuem sent ciutadanes de segona categoria. Lluitar per arribar a ser igual que ells significa oblidar-nos de reivindicar la nostra pròpia existència. No hem d’exigir ni esforçar-nos per ser part de la societat que els homes han creat i en la qual hem estat sempre rebutjades. Podem viure la nostra pròpia realitat i crear un món molt millor sota la base de l’amor entre dones.