Caic i m’aixeco culer

El Barça viu aquella condició dels malalts que els vells del país resumien en un lapidari ‘ara caic, ara m’aixeco’. Una de calç, una de sorra, irregularitat en l’estat del pacient, muntanya russa d’emocions. Avui bé, demà ja veurem, segons el dia, segons el matx. La Copa s’havia plantejat entre els negacionistes, que encara n’hi ha i són un munt, com el clau roent on aferrar les esperances de campanya. No va per aquí, la situació. S’ha d’esborrar el desig de títol del diccionari culer a curt i mig termini. Per què? Per estar instal·lats en el negre pou de l’herència, on al costat dels coneguts brots verds veus unes carències monumentals, impròpies, personalitzades en alguns noms i evidents entre el col·lectiu. En argot actual culer, els negacionistes són aquells que voldrien prescindir en els anàlisis de l’immens forat on ens van deixar els seus i fan com si no existís, els barruts. Parlant de negacions, algun dia haurem d’estudiar aquest silenci dedicat a Messi, l’absència que causa immens dolor, el buit impossible d’emplenar, la diferència que ho tapava quasi tot en els llargs anys de declivi.

Ens fa patir Xavi perquè fa allò tan leninista de les passes endavant acompanyades per immediats retrocessos. I quan t’engresques, a la pròxima et tornes a esborrar. Ànimes en pena que busquen redempció encara llunyana amb una pressa gens recomanable i la brúixola força esgarriada. Encara durarà, aquesta gimcana i allà on reposis la mirada, podries fer-ne una tesi: Alba, De Jong, Ansu… Més val fugir de l’oportunisme que suposa la valoració de l’últim resultat o el barcelonisme pararà boig. Contra un manso Alabès, que ha perdut fins la seva grapa tradicional, un simple gol a les acaballes després d’un concert de badalls dona l’únic que no haurem oblidat demà-passat: Els tres punts de la contesa. Tot és avui tan confós que el joc d’atac l’enarbora un marrec acabat d’arribar al club, quines coses hem de veure enmig d’aquesta crisi. Com avui no hi ha ni un polsim de confiança en les forces pròpies, sembla que faltin tones de qualitat en la plantilla i tampoc seria això.

Dembélé? Ja n’hem parlat prou, d’aquest personatge. Si fos una sèrie televisiva, una temporada i sobraria, a oblidar-la. Però tot ell ha estat un serial inacabable, frustrant, pèssimament dirigit, amb guió previsible i lamentable interpretació dels protagonistes, que ni mereixien la qualificació d’actors. Per ser un professional de qualsevol àmbit, t’has de guanyar el respecte demostrant vocació, abans de res, amor al treball triat i preparació per exercir-lo. Afany de superació i esperit de millora, també subratllats. Mal de panxa, l’última excusa. A partir d’ara, toca vigilar els llestos que comerciaran amb el talent només per emportar-se comissions i especular portant-los d’aquí cap allà. Amb aquesta gentola, el Barça no ha de tenir ni un mínim tracte i per tant, adéu-siau, Dembélé, bon vent i barca nova. Sense un bri de dubte.

Situacions com la viscuda amb el francès, demostren una necessitat bàsica. El club ha de tenir sempre la iniciativa, la veu cantant i la paella pel mànec en defensa dels seus interessos. Així, per exemple, t’estalvies i minimitzes situacions tan absurdes com la campanya a les xarxes socials engegada contra Busquets des dels països àrabs. Sergio és, encara avui, el millor mig centre en la història del club. Parlem d’un baròmetre de precisió formidable: Si ell rutlla, senyal que l’equip funciona. Si patina, sempre és per causa major de col·lectiu, per carències de l’onze. Comprenem que la gent s’avorreixi de veure les mateixes cares, però dubtar d’aquest home hauria de ser pecat mortal digne d’excomunió en la religió barcelonista. Avui i encara pel temps que digui l’interessat.

- Publicitat -

Postil·la dedicada al femení. La celebració de vida amb Virginia Torrecilla honora l’essència de l’esport i ens recorda el seu autèntic sentit, tants cops embrutat. Una meravella digna d’un grup fantàstic que et reconcilia amb l’afició al futbol. Queixar-se del tracte ofert a una rival o l’estúpida comparativa amb el moment del masculí, demagògia a estalviar, que prou en patim, a tot arreu i a totes hores.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca