Opus Dei

El procés sobiranista ha evidenciat que l’Estat espanyol no coneix límits en la seva particular croada contra els catalans. Catalunya ha esdevingut l’escenari perfecte perquè l’Estat espanyol pugui implementar totes les tècniques de les guerres de cinquena generació amb la finalitat de causar un profund xoc emocional en la nostra societat i una dissonància cognitiva sense precedents cridada a desactivar l’independentisme de soca-rel.

Des de l’inici del procés sobiranista les clavegueres de l’estat varen utilitzar el gihadisme islàmic com a instrument contra la independència de Catalunya. Les darreres declaracions de l’ex comissari Villarejo no han fet més que confirmar allò que ja se sabia. Però el recurs de l’estat espanyol al gihadisme islàmic per aturar el procés sobiranista ve de lluc. El maig de 2013 la policia nacional va detenir Noureddine Ziani, l’aleshores president de la Unió de Centres Culturals Islàmics de Catalunya i director de la Fundació Nous Catalans; una entitat social dedicada a l’acollida d’immigrants magribins. Poc després va ser expulsat al Marroc.

L’aleshores ministre d’interior Jorge Fernández Díaz, l’acusava de treballar pels serveis secrets del Marroc contra la seguretat de l’Estat espanyol i el vinculava amb el terrorisme salafista. Tanmateix, la premsa internacional va advertir que es tractava d’una falsa acusació i denunciava que Fernández Díaz pretenia engegar una operació articulada pel propi govern espanyol per desprestigiar el sobiranisme català. Ziani en va ser el primer cap de turc. S’havia mostrat públicament favorable al dret a l’autodeterminació de Catalunya. La revista Time va publicar un extens reportatge que desmuntava les acusacions d’espionatge i de salafisme que pesaven contra ell. Fins i tot, es va fer ressò de les declaracions de l’eurodiputat Ramón Tremosa que advertia de la contradicció que s’acusés Ziani de treballar alhora pels serveis secrets del Marroc i pels salafistes; quan precisament, el govern marroquí és un abanderat en la lluita contra el terrorisme islàmic i un aliat estratègic de la corona espanyola.

Això passava mentre el ministre Fernández Díaz promovia a Mounir Benjelloun com a president de la Comissió Islàmica d’Espanya, el 2012. Benjelloun era un conegut integrista islàmic, dirigent del partit salafista radical Justícia i Caritat, vinculat al Califat de l’Estat Islàmic. Aquest sempre havia estat un personatge molt controvertit per la seva ferma oposició a la integració dels musulmans a les societats occidentals. De fet, uns anys abans el ministre de justícia Gallardón li havia denegat la nacionalitat per la seva vinculació amb «activitats irregulars o radicalitzades que suposen un risc de radicalització de la comunitat musulmana». Malgrat tot, el govern espanyol li va acabar concedint la nacionalitat espanyola el 2010 i com dic, el 2012 va ser designat president de la Conferència Islàmica d’Espanya.

Un any després de l’expulsió de Ziani, la premsa sensacionalista espanyola va tornar a vincular el sobiranisme català amb l’islamisme radical. El Mundo va publicar en portada una fotografia de l’expresident President de la Generalitat Artur Mas, acompanyat de Khalid Shabaz Chujan, membre de la Fundació Nous Catalans i integrant les llistes de CDC a les municipals de 2012, amb el títol «el jefe de los paquistaníes de CIU es un islamista radical». I per acabar de construir un relat tan fals com l’anterior, acompanyava la notícia amb una fotografia de Shabaz armat, presa en una celebració al seu país; quan la tinença d’armes al Pakistan, com als Estats Units, és perfectament legal i el seu ús força quotidià.

- Publicitat -

Aquella mateixa tardor de 2014 el Partit Popular va regar la llavor d’un nou cas de dissonància cognitiva en seu parlamentària. En una infame jornada al Parlament de Catalunya, el PP va acusar el govern de la Generalitat i per extensió tot el sobiranisme català, de mantenir vincles amb el salafisme i el gihadisme islàmic. No tenia cap altra prova ni argument que unes falses acusacions convenientment fetes per la premsa sensacionalista espanyola, a instàncies de les clavegueres de l’Estat. Així és com Espanya pretenia trencar la imatge pacífica i democràtica del moviment sobiranista català. Però amb falsos titulars als diaris i bronques en seu parlamentària no n’hi havia prou.

El 2014 sorgiren les primers sospites de les operacions del ministeri de l’interior. Els serveis secrets d’alguns països aliats advertiren als Mossos d’Esquadra que una cèl·lula gihadista començava a estar operativa a Barcelona i que ja havien advertit a la policia nacional espanyola sense que aquesta s’hagués pres les amenaces seriosament. L’actitud sospitosa de la Policia Nacional espanyola els va fer advertir els Mossos d’Esquadra. Així, el 8 d’abril de 2015, amb l’ambient caldejat pel procés sobiranista, es va iniciar l’operació Caront; una operació policial amb la finalitat de desarticular aquella cèl·lula gihadista a Catalunya. Uns 350 efectius dels Mossos d’Esquadra varen desplegar-se en una operació sense precedents, en la que varen efectuar setze escorcolls a diverses poblacions catalanes, cosa que va causar prou rebombori mediàtic.

La policia catalana va confiscar material divers i instruccions per fabricar explosius. També va trobar un manual d’Al Qaeda amb fotografies i anotacions manuscrites, amb indicacions específiques sobre la fabricació d’explosius. Així mateix, va confiscar documents propagandístics que contenien referències al «front islàmic mundial per la Gihad contra jueus i cristians» i que incitaven als musulmans a la «preparació per a la batalla». Finalment, s’hi va trobar un manual de reclutament i documents gràfics que feien referència a edificis i transports públics situats a la Plaça de Catalunya i la Plaça d’Espanya de Barcelona. També s’hi varen confiscar documents referents a la comissaria dels mossos de Sabadell.

De la documentació confiscada es desprèn que, a més, la cèl·lula gihadista pretenia segrestar una persona, vestir-la amb una granota taronja i executar-la davant una càmera. Per a l’editorial del Periódico la documentació que s’hi va trobar «no deixava marge per al dubte»: la cèl·lula gihadista desarticulada pels Mossos d’Esquadra pretenia cometre diversos atemptats terroristes en cadena a Barcelona, poc abans de les eleccions del 27-S (2015) on el sobiranisme es jugava la seva majoria parlamentària. En total la policia catalana va detenir onze persones. Curiosament, cinc d’elles eren espanyols d’origen; quatre d’ells vinculats a moviments ultres i molt recentment convertits a l’Islam.

L’objectiu era clar: desarticular el procés sobiranista. Una cadena d’atemptats en llocs emblemàtics com la Plaça d’Espanya de Barcelona hauria mobilitzat tota la societat civil catalana (sobiranista i unionista) entonant un mateix crit contra els radicalismes i les lluites identitàries. I allò, a poques setmanes de les eleccions del 27-S, molt probablement hagués posat fi al procés sobiranista.

Però aviat varen sortir a la llum les connexions entre els gihadistes i moviments d’ultradreta espanyols. En una de les gravacions intervinguda pels Mossos d’Esquadra, el suposat creador de la cèl·lula gihadista, relata com va entrar en contacte amb l’ultradretà unionista Frías Álvarez amb la suposada finalitat que els proporcionés explosius per fer-los detonar en una llibreria jueva de Barcelona. Frías era un conegut líder de la formació ultradretana Movimiento Social Republicano (MSR); i fins i tot, va encapçalar les seves llistes per Barcelona a les eleccions de 2006. Curiosament, el 13 de juliol de 2012 es va convertir a l’Islam i va completar el seu procés de radicalització en tres mesos.

En fer-se evident l’èxit de l’operació Caront protagonitzada pels Mossos d’Esquadra, el Ministre Fernàndez Díaz es va afanyar a penjar-se la medalla davant els mitjans de comunicació. De fet, va arribar a afirmar que el mèrit d’aquella operació era del CNI quan en realitat no només varen posar pals a les rodes per impedir el seu esclariment, sinó que molt probablement tal com va passar el 2017 les clavegueres de l’estat hi estaven al darrere. De fet, hem de recordar que el 14 de maig de 2015, els propis Mossos d’Esquadra varen denunciar que alguns agents de la Política Nacional espanyola havien alertat als gihadistes que estaven sent investigats per la policia catalana i que la seva detenció era imminent. Gràcies a la intervenció de la Policia Nacional sota la direcció de Fernandez Díaz, alguns dels integrants de la cèl·lula gihadista de Barcelona varen poder fugir a l’estranger; tot i que finalment varen ser detinguts per la Interpol a punt d’entrar a Síria i d’integrar-se a l’Estat Islàmic. De fet, els mateixos Mossos d’Esquadra varen posar aquella interferència de la policia nacional en coneixement del jutge de l’Audiència Nacional, Santiago Pedraz, qui portava les diligències del cas.

En resposta, el ministre Jorge Fernández Díaz i el seu germà Alberto, l’aleshores regidor a l’ajuntament de Barcelona com a cap de llista del PP, varen deixar anar una ombra de sospita contra el sobiranisme català afirmant: «existe un vínculo entre el yihadismo islámico y el separatismo catalán». Allò va causar gran indignació entre propis i estranys. Baltasar Garzón, ex-magistrat de l’Audiència Nacional, va desautoritzar públicament al ministre Fernández Díaz en el seu intent per vincular el gihadisme islàmic i el sobiranisme català: «és incomprensible que un ministre d’interior pugui dir una cosa com aquesta perquè hauria de saber que no és així». I qualificava de «demagògiques» i de «barbaritat incomprensible» les declaracions de Fernández Díaz. Resulta evident, que els germans Fernàndez Díaz tenien el discurs preparat des de feia temps i varen decidir utilitzar-lo malgrat Que el tenien preparat per fer-lo servir en un context ben diferent. Les seves paraules vinculant gihadisme i sobiranisme català haguessin tingut un impacte mediàtic colossal, si s’hagués produït un atemptat en cadena a Barcelona. Haguessin fet saltar pels aires la legitimitat de qualsevol intent de secessió.

En cas que els Mossos d’Esquadra no ho haguessin impedit, la Plaça d’Espanya de Barcelona hauria esdevingut una zona de culte en contra dels extremismes i del radicalisme (i per extensió del nacionalisme), en ple procés sobiranista i a poques setmanes de les eleccions del 27-S. En la seva concepció, tot plegat sembla un pervers instrument de dissonància cognitiva que hagués permès crear un fals relat en contra de la naturalesa eminentment pacífica i democràtica del moviment sobiranista català.

Provablement, els mateixos membres de la cèl·lula gihadista es creien capaços d’organitzar una cadena d’atemptats a gran escala a Barcelona. Però, cal advertir que la informació que se’ls va confiscar es podia trobar fàcilment a Google (el llibre de la cuina anarquista) o en qualsevol guia turística de la ciutat. Gran part de la informació que tenien era intranscendent. Només va servir allunyar les sospites dels veritables autors intel·lectuals d’aquells atemptats fallits. És possible que els membres d’aquella primera cèl·lula haguessin pogut executar alguna de les operacions menys sofisticades de totes les que semblaven tenir previstes. Però, ens hem de preguntar si realment tenien la capacitat tècnica, la professionalitat i l’experiència d’anar gaire més enllà sense ajuda «exterior». I encara que la tinguessin, hagués resultat estrany que el gihadisme ataqués precisament la regió secessionista d’un Estat que consideraven enemic.

El cas és que malgrat les interferències del Ministeri del Interior, l’operació Caront va aconseguir desarticular una trama que pretenia atemptar a Barcelona; però no va impedir que Catalunya continués en el punt de mira del «terrorisme internacional». Dos anys després, coincidint amb els preparatius del referèndum d’independència de l’1-O, l’amenaça terrorista es va fer realitat. El 17 i el 18 d’agost de 2017, dos atacs terroristes coordinats sacsejaven el cor de Barcelona i la plàcida vil·la de Cambrils. En el primer cas, una furgoneta va atropellar nombrosos vianants a les concorregudes Rambles de Barcelona, produint una dotzena de víctimes mortals. Aquell episodi va resultat més rocambolesc que el de 2015. Fins i tot, sembla que l’Imam de Ripoll, presumptament el cervell de l’operació, va resultar mort en una segona explosió que va patir una casa particular d’Alcanar tot i el precinte policial… Es veu que la primera vegada que va esclatar la casa, no va esclatar tot el que havia d’esclatar…

Tanmateix, els catalans no podem dir que no estàvem advertits del risc que corríem per la nostra gosadia. Va ser l’aleshores Ministre d’Exteriors Gargía-Margallo qui en un acte del partit Popular celebrat al País Basc va advertir que a mitjans d’agost «passarien coses a Catalunya». I ho justificava afirmant que «un ataque terrorista se supera, pero la disolución de España es absolutamente irreversible».

Malgrat tot, va tenir lloc el referèndum de l’1-O. El món sencer va poder ser testimoni de la brutalitat policial amb la finalitat d’impedir el lliure exercici de la democràcia a Catalunya. El Ministeri de l’Interior havia dirigit la repressió. De fet, dies abans va fer arribar al Port de Barcelona un vaixell carregat d’agents de policia amb ordres de rebentar violentament el referèndum, causar el temor entre els electors i confiscar urnes electorals amb la finalitat de deslegitimar el recompte de vots. La intervenció coordinada de la policia espanyola i els Mossos d’Esquadra va causar més d’un miler de ferits i va anular més de 770.000 vots, malgrat la resistència ciutadana.

Posteriorment, a finals de 2017, poc després de la suspensió de la declaració d’independència, uns pescadors varen trobar diversos explosius al port de Barcelona. Es trobaven submergits a poca profunditat al costat de les canonades que abasteixen el port d’hidrocarburs. Les autoritats portuàries els varen posar a disposició de la Guàrdia Civil qui va obrir una investigació per esbrinar-ne la procedència. Poc després es va dir que eren artefactes de la Guerra Civil (1936-1939). Curiosament, mai ningú abans, ni durant la construcció dels gasoductes, ni durant les successives ampliacions del port, havia advertit de la seva presència. Segurament, amb mig govern a l’exili i l’altre mig a la presó ja no calia fer esclatar res més.

Finalment, a mitjans de 2019, gràcies al periodisme d’investigació dirigit pel diari Público, es va poder demostrar la vinculació entre l’Imam de Ripoll i el serveis secrets espanyols de qui n’era confident. Fins i tot, la mateixa font prova que l’Imam de Ripoll va rebre una trucada del CNI una hora abans dels atemptats del 17-A… un Christmas nadalenc en ple mes d’agost o bé l’ordre d’atemptar?

Les recents declaracions del comissari Villarejo en seu judicial, posen de manifest un secret conegut per tothom: les clavegueres de l’Estat espanyol, estaven al darrera dels atemptats d’agost de 2017. Tenien carta blanca i absoluta cobertura política, jurídica i mediàtica. Molt provablement, la connexió entre el gihadisme islàmic i el sobiranisme català al que feia referència Fernàndez Díaz fos ell mateix.

Tanmateix, resulta estrany que no s’insistís prou en denunciar els evidents vincles entre el govern espanyol i els terroristes islàmics amb anterioritat a les declaracions del comissari Villarejo. El primer que havia de fer la policia judicial era investigar el nexe entre aquets i els ministres Margallo i Fernàndez Díaz per estirar del fil; i més quan un d’ells era coneixedor dels atemptats del 17-A mig any abans que es produïssin.

Finalment, sorprèn que les autoritats catalanes no haguessin aprofitat les nombroses evidències i proves que tenien en el seu poder per responsabilitzar públicament a l’Estat espanyol d’idear, organitzar i perpetrar els atemptats de 17-A. Aquella hagués estat la millor de les legitimitats per declarar la independència unilateral per motius de seguretat nacional l’endemà mateix dels atemptats i mantenir la convocatòria del referèndum l’1-O. Aleshores hagués estat fàcil contrarestar l’acció de falsa bandera mantenint la culpabilitat de l’Estat espanyol fins la celebració del referèndum. Això ens hagués pogut permetre afrontar l’1-O amb completes garanties d’èxit i mobilitzar tot l’electorat contra la manca de qualitat democràtica de l’Estat espanyol. A menys es clar, que tot plegat formés part d’una dissonància cognitiva per donar credibilitat al discurs de la por, aquell que justificava la manca d’estructures d’estat i la suspensió de la declaració d’independència perquè «estàvem amenaçats» tal com deixen alguns líders sobiranismes abans de fugir a l’exili.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca