Sempre m’ha sorprès aquesta cosa innata que tenen algunes persones per capgirar la vida dels altres. Són d’una potència extraordinària i, molt sovint sense voler, deixen petjada i suposen un canvi. L’última persona amb la qual m’he topat que compleix aquestes característiques és la Grettel, algú que, malgrat ser un personatge de ficció, he conegut com si fos real. El més curiós és que, sense ser la narradora directa de la novel·la que protagonitza, Aigua tèrbola, de Concepció G. Maluquer (Editorial Fonoll, 2021), és tan palpable com qualsevol altre dels personatges que hi apareixen. És algú omnipresent, que batega fort i que, de manera subtil, es nota.

La Grettel és una noia alemanya de vint-i-pocs anys que aterra a Catalunya en temps de postguerra acompanyada del seu marit, l’Eduard, un home discret, de poques paraules, preocupat per la feina i que, un cop arribat de Berlín, se sent desplaçat del seu entorn més immediat. Fins aquí, res aparentment fora de lloc. Però és que la Grettel és una jove molt allunyada dels prejudicis i la falsedat que defineixen el poble que l’ha acollit —Aiguadal— i la llar catalana a la qual ha anat a parar. És tot el contrari de les convencions socials d’aleshores: una alenada d’aire fresc, un anhel de llibertat, algú que gaudeix de les coses bones sense reprimir-se. Inevitablement, la manera de ser i de fer de l’alemanya xoca amb la moralitat d’una família burgesa com la de l’Eduard, formada per en Bartomeu, el germà que clarament pren partit pel bàndol dels vencedors i està disposat al que sigui per mantenir dempeus l’adoberia que regenta; la Maria Engràcia, la muller d’en Bartomeu, el viu retrat de la societat burgesa, vanitosa i plena de prejudicis de l’època, i en Ricard, fill d’aquests dos últims i que aportarà, des dels aires disconformes i renovadors de Barcelona —i juntament amb la Grettel— un bri de llum i coratge a les falses aparences i motllos protectors que embolcallen la família.

Tots ells, d’una manera més o menys equilibrada, ens acostaran a la Grettel a través de capítols que van endavant i endarrere en el temps. Descobrirem que la noia actualment està ingressada en un sanatori, a causa d’un esdeveniment que ara no revelarem i que ens inquietarà fins al final. De forma fragmentada, com si d’un puzle es tractés, aquests quatre personatges i el doctor que la tracta donaran veu a una dona que constantment ha anat a contracorrent i que avui, malauradament, sembla que està atrapada en el temps. Aquesta alternança de veus i punts de vista crec que és una de les grans virtuts de la novel·la, ja que el mosaic de perspectives ens ajuda a entendre no només el personatge de la Grettel, sinó també els diferents rols que conformen l’estructura burgesa d’aleshores, benestant i conservadora, i a qui la Grettel veu com una «atmosfera carregada i asfixiant».

De fet, la Grettel, a parer meu, no deixa de ser el símbol de l’esperança enmig d’aquesta aigua tèrbola que dona nom al llibre i que clarament té dues lectures o interpretacions. D’una banda, la més evident i visual: ens trobem a Aiguadal, una ciutat industrial que té com a principal font de riquesa les adoberies, les quals tenyeixen —o embruten— l’aigua del riu del roig del taní. De l’altra, aquesta terbolesa de l’aigua és una metàfora de la falsedat i hipocresia que defineixen la burgesia de la postguerra, que sense escrúpols és còmplice de les decisions de la dictadura franquista. La Grettel, doncs, és el contrapunt que fa trontollar aquesta realitat regressiva i conservadora. Per això no agrada. Per això fa ràbia. I, per això, també, suposa un punt d’inflexió per a personatges com en Ricard, el jove que intentarà desempallegar-se dels valors contaminats i èticament discutibles de la gent d’Aiguadal i s’impregnarà d’altres mons i ideologies.

Us he fet cinc cèntims de la Grettel i les persones que l’envolten. Però això no és res comparat amb tot el que podeu aprendre i experimentar llegint aquesta novel·la d’una autora que desconeixia i m’ha encantat descobrir —gràcies a Fonoll per recuperar-la! Espero haver sabut transmetre com a mínim la meitat de bé que Maluquer l’essència d’una part de la societat de la postguerra franquista i animar-vos a endinsar-vos en aquesta història que us permetrà conèixer una quotidianitat de les moltes que conformen aquella època convulsa.