Lluís Flaquer i Rifé va néixer a Barcelona, ciutat on es va llicenciar en Comunicació Audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra. Malgrat tot, no va iniciar la seva trajectoria periodística a la capital catalana, sinó que ho va fer a la veïna privilegiada, l’Hospitalet de Llobregat. Allà va ser on en ‘Flaqui’ –com el coneixen els seus companys– va fer les primeres passes en el món de la narració. Actualment, és redactor d’esports a la Cadena SER i narrador dels partits del FC Barcelona al Carrusel Deportivo, havent-se convertit en un dels millors narradors del panorama espanyol. Per molts, el millor. I, per això mateix, quedem amb ell a on va començar tot, a l’Estadi Municipal de l’Hospitalet.

Flaqui, aquí va ser on va començar al teva trajectòria en aquest món. Què és per tu la ràdio?
Buf, un mode de vida. No m’explicaria la meva vida sense la ràdio. M’ha marcat tant i tant en positiu que no sé què en seria de mi sense ella. És una vocació que em ve de petit i he tingut la fortuna de fer-ho realitat. En l’àmbit laboral i professional, ho és tot. El meu mitjà preferit. Sempre m’havia agradat i m’havia cridat l’atenció el tema de la narració. En aquest terreny, la ràdio és el mitjà més natural perquè t’obliga a descriure al màxim, a fabricar imatges a partir de la veu, a generar fotografies constants a un oient que no veu el partit… Per un narrador és apassionant. Té aquell puntet d’emoció que altres mitjans no tenen. Darrerament, a la televisió ha variat la manera de narrar i ha incorporat aquest punt emotiu a l’hora de cantar els gols i de narrar les jugades més decisives. Em fa l’afecte que l’emoció que aconsegueix la ràdio és molt difícil de trobar-la en altres formats.

Creus que el mitjà està en perill?
He escoltat tantes vegades això de què la ràdio està en perill… Quan tots els partits es van començar a narrar per televisió ja es deia que la ràdio tindria un problema. També en l’actualitat sembla que pugui ser la damnificada pels nous formats, però la ràdio es capaç de mantenir-se fidel als seus orígens i també de reiventar-se per a poder conviure. Al seu moment va ser amb la televisió i ara amb els nous formats digitals i streamers. Crec que hi ha espai per a tothom.

“Per a la meva primera narració vaig tenir la sort que Jordi Mèlich i Òscar Milla van confiar en mi quan va haver-hi la vacant de Lluís Izquierdo”

Com va començar tot? Quan vas agafar el micròfon per primera vegada?
Doncs mira, la primera narració va ser d’aquí darrere (assenyala la segona cabina de l’Estadi Municipal de l’Hospitalet). Si no m’equivoco, va ser un CE l’Hospitalet 6-0 Fundació Esportiva Figueres, el setembre de 2004. Crec que el marcador va ser aquest, i amb un atac de tos bastant considerable en el tercer o quart gol perquè no vaig mesurar bé la meva capacitat i vaig pecar la novatada. Però sí, vaig començar a Ràdio l’Hospitalet. També vaig treballar a TV l’Hospitalet i col·laborant amb el programa de Ricard Vicente fent narracions en català a camps d’aquí l’Hospitalet, però eren unes narracions en les quals també feia de càmera per TV l’Hospitalet i anava connectar per telèfon. No era ben bé narrar, sinó fer connexions i cantar els gols. Per a la meva primera narració vaig tenir la sort que en Jordi Mèlich i l’Òscar Milla van confiar en mi quan va haver-hi una vacant a Ràdio l’Hospitalet per narrar els partits de l’Hospi. A partir d’aleshores va anar tot molt ràpid.

La vacant era del famós Lluís Izquierdo, no?
Sí senyor. De fet, vaig conviure molt de temps amb en Lluís Izquierdo –ara narrador de LaLiga a Movistar–. En aquell moment, ell feia els partits de l’Hospi per Ràdio l’Hospitalet i jo el seguia per TV l’Hospitalet fent de càmera, fent resums, donant informació en format televisiu… Tots dos viatjàvem amb l’Hospi perquè hi havia un conveni entre l’Ajuntament i el club amb el qual els periodistes podíem viatjar amb el mateix autobús de l’equip. Sí, vam conviure molts anys i, quan ell va marxar, es va obrir aquesta vacant per entrar a la Ràdio i en Jordi Mèlich m’ho va comentar per si m’interessava. I jo encantant i agraït de l’oportunitat que em van donar.

Volies ser narrador des de bon principi?
Era la meva gran il·lusió. Jo volia estar lligat al món de l’esport tant sí com no. Com que no tenia aptituds esportives, vaig veure que a través de la comunicació i el periodisme també es podia assolir una relació maca amb aquest món. Vaig tenir la sort de fer realitat la meva vocació a través de la primera oportunitat que em van donar tant en Jordi com l’Òscar, fent les narracions de l’Hospi durant la temporada 2004-05, a la Tercera Divisió. A més, vaig tenir la sort de narrar una temporada recordada en aquest camp, amb l’ascens a Segona B. Va ser un any molt rodat i maco d’explicar, viatjant pels camps de la Tercera Divisió de Catalunya, fent els play-offs d’ascens amb les semifinals davant l’Sporting Mahonès i la final contra el Sangonera Atlético de Múrcia.

“Quan entro al camp de l’Hospi se m’il·luminen els ulls perquè és on va començar tot”

Encara segueixes aquestes categories o queda en el passat?
Tinc molts records d’aquella època. Actualment, no la segueixo tant com m’agradaria. Reconec que el dia a dia del Barça i el fet de viatjar tan sovint fa que no pugui seguir-ho. Quan he entrat ara a l’Estadi ho he pensat, fa massa temps que no venia. De tant en tant va bé venir per retrobar-se amb vells amics i també amb socis i aficionats de l’Hospi. No la segueixo tant com m’agradaria, però sempre miro de reüll com està i què ha fet l’Hospi i com avancen les coses al CE l’Hospitalet. Ho heu vist quan hem entrat a l’Estadi. Se m’il·luminen els ulls perquè és on va començar tot i perquè és un torrent d’emocions i de records.

Amb l’Hospi et vas formar com a narrador i amb el Barça t’has convertit en un autèntic referent per molta gent. Com et definiries com a narrador?
Buf, no ho sé. No seria capaç de definir-me. Com t’ho diria… M’agrada molt ser fidel a tot el que vaig aprendre per tal de ser narrador. Per molt que donem per fet que els oients poden estar-me escoltant i mirant la televisió, procuro adreçar-me a l’oient que no l’està veient. Això implica descriure al màxim, utilitzar un llenguatge amb molts sinònims, donar-li el ritme adequat, intentar no estar ni per damunt ni per sota la jugada… Soc molt acadèmic. També apassionat. De fet, a vegades, la gent del Barça em diu que crido massa els gols dels rivals, però és el que em toca fer.

No sé com em definiria. En definitiva, soc apassionat i amb aquest punt tradicional de mantenir-me fidel a la narració que exigeix un mitjà com és la ràdio.

La cabina que veiem aquí darrere està molt bé. Malgrat tot, deus haver notat un canvi substancial en les condicions de treball en aquestes categories amb què treballes ara mateix.
Home, hi ha de tot. Al final, un narrador ha de ser capaç d’adaptar-se al lloc on li toca treballar. Això no té per què influir en la teva manera d’afrontar una narració, simplement pel fet d’estar en una cabina o en un pupitre d’un camp de Tercera. La diferència és la comoditat, és evident. Els del futbol professional són estadis que ténen molt en compte la posició que hem d’ocupar els periodistes, però això no ha d’influir. Has de ser capaç de narrar a San Mamés o adaptar-te i fer una narració a Stamford Bridge, on estàvem a darrere de les banquetes sense cap mena d’angle i amb mala visibilitat. O també com l’altre dia al camp del Linares. Passaràs més o menys fred i ho veuràs millor o pitjor, però no ha d’influir en la teva feina i has de saber adaptar-te.

Segurament tindràs moltes anècdotes pels camps de Tercera…
Oi tant. Com he explicat, a l’inici et penses que tens un to de veu o una capacitat pulmonar i acabes reconeixent que no la tens. Al primer partit em va agafar un atac de tos que no donava més de sí, i encara me’n faltaven per cantar tres més. Però són molt bons records. També recordo el play-off al camp del Sangonera murcià. No vull deixar malament a ningú, però recordo que l’aparell amb què connectàvem mitjançant línia telefònica estava al bar del camp. Eren uns 30 metres de cable i, en un dels gols de l’Hospi, algú va fotre un tijeretazo i va tallar el cable. Debien veure que el narrador de l’Hospi cridava massa fort els gols i la solució era silenciar-lo tallant-li la connexió. Vaig haver de seguir per telèfon.

“Els que estem en això li hem d’estar agraïts per tot a Puyal”

I, en aquell moment, ja tenies algun referent?
Sí, no soc gens original, jo sempre he estat de Puyal. A mi em sembla que els que estem en això li hem d’estar agraïts per tot: Pel camí que va obrir al fer-ho en català, pel llenguatge que va generar, perquè ens va ensenyar el com, pel tacte a l’oient… Amb l’emoció del moment, era capaç de fer la fotografia del que estava passant. Si em demanes un referent, no tinc cap dubte, vaig créixer escoltant a Puyal i és el que més m’ha influït en la manera d’entendre aquesta professió. Acabes escoltant moltíssims narradors i aprens de tots. Jo sempre tinc la teoria que quan vas amb el cotxe un diumenge al matí transitant per una carretera gironina i enganxes una ràdio local que transmet un Olot-Banyoles, acabades adonant-te que el narrador té coses que t’acaben fent pensar. Es pot aprendre de tothom.

Vas somiar a ser el substitut del teu referent? Hi va haver opcions reals?
Això són paraules majors! No estic en aquesta lliga. Quan vam saber que Puyal plegava va ser un xoc, un sotrac brutal. És com quedar-te orfe del mestre i se’l troba molt a faltar. Hi ha moltes vegades que penso: «Com hagués resolt aquesta jugada el Puyal? Com ho hagués explicat? Quines paraules hauria emprat? Quin to li hauria donat?». Després dels partits, si no has sabut resoldre una situació o no has acabat satisfet de com has detallat una acció concreta, pots escoltar com ho han fet els teus companys per aprendre d’ells. Ara tens accés a tot el que fa en Pou a RAC1, l’Oliveros a la COPE, l’Alfredo Martínez a Onda Cero, en Carlos Martínez a la ‘tele’ o en Joan Tejedor a SER Catalunya…

Malgrat tot, es troba a faltar a en Puyal. Era garantia. Que jo sàpiga, no hi va haver opcions de substituir-lo. No vaig rebre cap trucada ni cap comentari. Per tant, dedueixo que no. Em va agafar al Mundial de Rússia 2018 i ràpidament es va anunciar el nom de Bernat Soler a substituir-lo, que també  ho fot de nassos. No era un escenari que contemplès, sobretot perquè no m’esperava que el mestre ho deixés. Evidentment que si penses en un somni ideal, a tots ens hagués agradat agafar-ne el relleu, amb la responsabilitat que això implicava, però no entrava en els somnis més realistes.

Un periodista pot ser objectiu?
Ho ha de ser, jo entenc que en Puyal deia que ell era subjectivament honest pel sentiment que té i el lligam que tenia, perquè ell feia els partits del Barça. Però jo, en el meu cas, en el Carrusel Deportivo narro partits per una audiència que no té per què ser eminentment culer i, encara que ho fos, l’objectivitat no l’has de perdre mai. Tu pots deixar que en certes accions primi el teu vincle cap al Barça, en aquest cas. Si tu estàs fent partits del Barça en català jo entenc que cantis els gols del Barça amb un to elevadíssim i els gols del rival els cantis en un to més baix, perquè no deixen de ser una mala notícia. Però vaja, això no té per què estar renyit amb l’objectivitat. El que no podem fer és enganyar la gent. Si jo veig que al Barça li xiulen un penal que no era, jo no puc enganyar la gent i dir que sí que era penal. Jo m’he de mantenir fidel a l’objectivitat, crec que és una bandera que no s’ha de perdre mai.

“Soc del Barça perquè des de petit he anat al Camp Nou, però això no vol dir que no pugui reconèixer demèrits del propi Barça”

Tu ets obertament culer. En aquest món del periodisme esportiu, declarar-te d’un equip t’obre o et tanca portes?
Jo crec que no n’hauria d’obrir ni de tancar. Al final, quan un és periodista, per molt culer que sigui o per molt madridista que sigui, quan obre el micròfon es converteix en periodista, i això ha d’estar per damunt de tot. Després tu tindràs els teus sentiments i els teus vincles perquè hauràs crescut sent d’un equip, però clar… És com els àrbitres. Són objectius, per molt que després puguin tenir uns colors o uns altres. Jo no crec que un àrbitre, perquè tingui certes simpaties amb un equip, xiuli a favor d’aquest equip de manera descarada. El periodista, quan obre el micròfon, si alguna cosa ha d’oblidar és el vincle que pugui tenir amb un equip. Però insisteixo, també has de tenir clar on treballes i per qui treballes. Jo, quan narrava el Barça en català, ho feia des d’una ‘òptica Barça’ i, per tant, el que li passava bo al Barça es celebrava i el que li passava dolent, era una mala notícia. Això vol dir que deixés de ser objectiu? En cap cas. Jo soc del Barça perquè des de petit he anat al Camp Nou i he crescut sent culer, però això no té per què estar renyit amb que jo pugui reconèixer mèrits del rival o demèrits del propi Barça. És que només faltaria.

Et va costar el canvi de to en el gols dels rivals quan vas entrar al Carrusel Deportivo?
(Riu). Més que el to dels gols del rival, que no em va costar en excés, em va costar la ‘conya’ de la gent que et diu «ostres, a veure si cantes menys fort els gols del rival, que a vegades sembla que t’alegris que li marquin un gol al Barça». Però això, en el fons, parla bé de com els narro, suposo. Em va costar sobretot a nivell d’idioma, el canvi de català a castellà. Jo soc catalanoparlant, penso en català, escric en català, treballava en català… I, de sobre, d’un estiu per l’altre, vaig passar de narrar noranta minuts en català a fer-ho en un programa com el Carrusel Deportivo, que té un ritme vertiginós, i en castellà. Aleshores, va ser un estiu d’estudiar, dibuixant camps de futbol, traduint, apuntant expressions en castellà per anar guanyant fluïdesa en el meu cervell, perquè a mi tot em venia en català i havia de fer el procés de traduir-ho. A la fonoteca del Carrusel, en els meus inicis, hi ha alguna ocasió narrada íntegrament en català, però vaja, són «gajes del oficio». El que més em va costar va ser això, passar del català al castellà.

“Estic molt content al Carrusel Deportivo i espero que sigui per molts d’anys, però m’agradaria tornar a narrar en català algun dia”

Prefereixes narrar en català o en castellà?
Si algun dia em toca tornar a narrar en català, suposo que el procés no serà tan complicat, però també implicaria una bona dosi de preparació. No sé com m’afectaria, la veritat. Però sí que m’agradaria tornar a narrar en català, no me n’amago. Estic molt content al Carrusel Deportivo i espero que sigui per molts d’anys, però si un dia s’obrís la porta de narrar en català és una cosa que m’agradaria tornar a fer algun dia, però no entra dins les meves prioritats. Ja veurem per on em porta la vida. No m’imaginava que la vida em portaria de narrar al camp de l’Hospitalet a després narrar el Barça en català i al cap de cinc anys, narrar el Barça en castellà. Ja veurem on va el Lluís Flaquer professional però sí, narrar en català no és una porta que em tanqui ni molt menys.

Creus que la narració esportiva en català està vivint un bon moment?
Jo crec que sí. Tenim emissores que fan el Barça, l’Espanyol, el Girona, el bàsquet, les motos en català, i crec que a nivell de llengua estem molt ben representats. A nivell de Catalunya, les dues emissores més escoltades a nivell de narració segueixen sent les catalanes.

Així creus que s’hi hauria d’apostar més?
Home, mai sobra. Jo crec que quantes més narracions en català tinguem, molt millor. Però a nivell de poder triar, crec que està ben coberta la narració en llengua catalana. Tens Catalunya Ràdio, tens RAC1, tens SER Catalunya, en altres esports emissores que emeten en català… Quants més siguem, millor, però crec que està ben cobert.

Et veus narrant per televisió?
Sí, tampoc és una porta que em tanqui. Implicaria, així com abans el focus era idiomàtic, entenc que ara si em passés a narrar per televisió significaria un canvi de model. En aquest país, en els darrers anys, s’ha produït un procés curiós: les narracions de ràdio es fan com es feia a la tele abans, i a la tele com es feia a la ràdio. Si escoltes una transmissió de la televisió, la majoria són narradors que ho expliquen tot, no té res a veure amb aquells silencis que es deixaven i a vegades entren en una certa redundància amb un espectador que ja està veient la imatge i tu li expliques. En canvi, a la ràdio acostuma a passar el procés oposat, deixem d’explicar moltes coses, com si donéssim per fet que tothom ho està veient. Per part meva, em sento amb la responsabilitat de no oblidar-me mai de l’espectador que no està veient el partit. Però sí, si un dia em toqués narrar per televisió hauria d’aprendre el format televisiu, la narració televisiva, escoltar els companys que ho fan de nassos i, segurament, no tenir aquest to tan elevat que tenen les narracions radiofòniques, ser una mica més pausat… En definitiva, aprendre una miqueta el ritme i la narració televisiva, que té els seus matisos.

Aquesta tendència ‘sobredescriptiva’ de les narracions televisives és un fet només d’Espanya?
A Espanya, si escoltes les narracions de fa molts d’anys, el narrador només deia el nom de qui portava la pilota o del que rematava, i si feia gol o no. Hi havia uns silencis on es sentia el so ambient. No tinc el control del que es fa als altres països, però sí que t’adones que el so ambient té un protagonisme major del que que pot tenir aquí, on s’ho emporta tot el narrador, el comentarista, l’analista, el peu de camp… És un format més radiofònic, que no vol dir que sigui dolent. L’evolució del llenguatge televisiu també ha estat positiva, ara té un punt d’emoció que abans no tenia. Suposo que anirà per països. Argentina és un país on el narrador esportiu també acostuma a omplir molt l’antena, deu anar per cultura i per països i és igual de vàlid que qualsevol format.

Has tingut oportunitats de narrar per televisió?
He fet algunes coses, vaig narrar per exemple un play-off de l’Hospi a Segona A que, com que treballava a la tele i el vam narrar en diferit. Quan vaig entrar a la SER Barcelona, allà hi havia una televisió que es deia Localia, que ja no existeix, i feien partits. Ens els repartíem el Miguel Ángel Román, que ara està a la tele, i jo, i fèiem partits en diferit de la Premier, el Calcio, la lliga argentina… I com que has de complir unes quotes d’emissió en català, els narràvem nosaltres. Després vaig tenir la sort de narrar el Mundial sub20, el que guanya Messi amb l’Argentina, el 2005. Localia tenia els drets d’aquella competició i el Miguel Ángel Román i jo el vam poder narrar. Després he fet alguna coseta a Mediapro fa alguns anys.

“Guardo molt bon record del gol que tanca la final de Berlín 2015. Es van donar una sèrie de circumstàncies que van permetre que quedés rodó”

Professionalment, quin és el millor gol que has narrat mai?
‘Uf’, és que he tingut la sort de narrar una època brutal pel Barça, no ho sé. Guardo molt bon record del gol de Neymar que tanca la final de Berlín del 2015. Es van donar una sèrie de circumstàncies que van permetre que quedés molt rodó. El gol arriba al minut 93, és l’última jugada del partit, és el gol que sentencia la final i, per tant, venies d’un patiment previ, és una jugada molt clara de narrar amb una contra molt neta, una rematada de gol directament, es desferma l’eufòria, saps que el Barça ha tornat a guanyar la Champions… A la prèvia del partit a vegades t’imagines escenaris i em venia de gust preparar una adaptació de l’himne del Barça pels oients del Carrusel traduint algunes frases i jugant amb el que s’estava vivint, i per diferents circumstàncies va venir tot rodat i va quedar prou bé. També va tenir molta acceptació entre la gent i potser pel moment, pel que suposava aquell gol, tinc molt bon record d’aquest. Però també tinc molt bon record de molts altres gols, altres moments i partits perquè hem tingut la sort de viure una etapa brutal pels que fèiem el Barça.

I el pitjor?
Home, malauradament també hem viscut una època brutal pel que fa a decepcions. Recordo que el 4-0 a Liverpool em va fer molt de mal. Haver d’explicar una desfeta com aquella, que semblava que suposava el final d’una etapa que després s’ha anat dilatant en el temps. Després del 3-0 de l’anada, de l’exhibició de Messi, aquell gol de falta, que també és un gol que va tenir certa acceptació per com el vaig narrar, narrar un 4-0 en contra amb un Liverpool que tenia baixes, que podies intuir que el Barça patiria alguns moments, però que te’n foti quatre amb aquella virulència… Va ser una nit bastant colpidora. Després és veritat que hi ha el 8-2 però com que no el vaig viure a l’estadi em va marcar certa distància i, a més, ja t’imaginaves que el Barça perdria i que el favorit era el Bayern. Ara, el 4-0 contra el Liverpool ha estat una de les nits més negativament brutals que recordo com a narrador.

Com es prepara una narració d’un partit?
En Ramon Besa sempre explica que abans del partit intenta posar-se en situació, imaginar-se situacions. Estàs al matí, a casa teva, i t’imagines situacions. Si és una final ho fas amb una mica més d’èpica, però al final el futbol sempre et porta per camins diferents i t’acaba sorprenent. Tu et pots preparar mil coses però el gol de la final de la Champions te l’acaba marcant Belletti. Sembla increïble predir que Belletti seria el golejador de la final de la Champions. Per tant, crec que com a narrador, mai has de deixar la porta oberta a que et sorprengui un partit, i has de ser capaç d’encaixar bé aquesta sorpresa. Sí que és veritat que llegeixes els diaris, t’apuntes conceptes… Jo vaig amb la moto per Barcelona i em vaig imaginant possible situacions de gol o ocasions que, òbviament, no les portes apuntades, perquè en una transmissió no soc capaç d’anar a buscar coses apuntades a una llibreta. Però sí que et queden dins el cap i t’apareixen en el moment. Has de tenir la sort que es produeixi aquesta espurna dins el cervell que et recordi allò que has intuït. Però després el futbol sempre et sorprèn, ets incapaç de predir el que passarà en un estadi i, amb un jugador com Messi, és impossible. És el repte de deixar-te sorprendre i estar a l’alçada del moment que et toca narrar.

Les transmissions, viatges i desplaçaments desgasten o tindrem Lluís Flaquer narrant molts anys més encara?
Si depèn de mi, en tindrem per molts d’anys, esperem que el camí continuï. És cert que hi ha un desgast, ara tens una família i el marxar de casa no és el mateix que fa quinze anys, quan no deixaves canalla a casa, ara els trobes a faltar. Però vaja, és una passió. La meva dona ja em va conèixer fent partits, els meus fills ja saben que el papa de tan en tan se’n va i sí que se’m fa molt coll amunt marxar de casa quan em toca una Eurocopa o un Mundial, que has de marxar un mes sencer i sí que costa més, tot i que després ho acabes gaudint, però costa molt la distància amb la família. Però sí, per part meva espero que el camí continuï. Avui hem vingut allà on va començar i espero que el final encara quedi molt lluny. És una passió, és la meva vocació feta realitat. Sí que cansa, evidentment, i hi ha èpoques en les quals es fa més feixuc, d’altres no tan, però és que m’ho passo molt bé narrant. Molt bé. De veritat. És un somni fet realitat, dit directament.