La Laura fa dies que cavil·la. Quan camina per Barcelona, ho fa amb el cap cot. Sempre mirant-se les sabates, però sense veure-se-les. Com qui sent, però no escolta. No s’adona que camina tota l’estona donant voltes a les mateixes illes de cases del barri. Quan passeja sempre trepitja les mateixes rajoles. Aquestes tan típiques de la capital, les que ja et deuen haver vingut al cap. A la Laura no li agrada gaire caminar i encara menys pel barri, però no para de cavil·lar i, quan la Laura cavil·la, necessita passejar.

La Laura és d’aquestes persones típiques, de les que potser no miraries si coincidíssiu en un restaurant. No crida especialment l’atenció. La Laura és de les que passa desapercebuda, de les discretes, de les ni gaire altes ni gaire baixes, d’aquestes que no saps si són castanyes clares o rosses fosques. La Laura porta els conjunts típics (mig de xandall, mig de carrer); aquells de texans, dessuadora i bambes. Tampoc té somnis gaire ambiciosos. Perquè a la Laura de petita ningú li va dir que podia somiar en gran. No sé a què es dedica, però pel seu caminar diria que amb prou feines és mileurista. La Laura és d’aquestes dones d’avui dia d’edat indefinida; tant podria tenir-ne 25 com 40.

Avui Barcelona està especialment bonica. Va ploure fa un parell de dies i el núvol de contaminació va caure damunt dels plataners. L’ambient està net, renovat, com si regalés una nova oportunitat als barcelonins i als visitants. És cert que s’hi sent el xivarri típic de la ciutat, dels impacients i dels maleducats. Tot i així, avui Barcelona està especialment bonica. Fa il·lusió veure-la. Sembla una noia adonant-se per primera vegada del seu encant, tímida i misteriosa. Avui Barcelona és el lloc on tothom voldria estar. Avui és la ciutat de la que jo em vaig enamorar.

I la Laura continua cavil·lant. Ara ja sabeu que cavil·la mig vestida de xandall i que contrasta amb el teló de fons d’una ciutat llampant.

La Laura coneix Barcelona pel nom de les parades de metro. És d’aquestes. Encara demana la “T-10” quan ja fa temps que es diu “T-Casual”. Com a bona barcelonina diu “merci” enlloc de “gràcies” i els caps de setmana que pot “s’escapa” de la ciutat.

La Laura es va enamorar fa un parell de dies. Potser fa més temps, però ho va admetre fa exactament 47 hores. Des d’aquell moment, ja ho sabeu, cavil·la.

Cavil·la no perquè tingui por a enamorar-se. No perquè li faci por el compromís. No perquè pensi que li trencaran el cor. Tot això a la Laura se li en fot! La Laura cavil·la perquè podria ser que en Marçal fos l’home de la seva vida.

Abans de conèixer la Laura, en Marçal va estar amb la Maria, amb qui va tenir una filla. Abans de conèixer la Maria, va estar amb la Carla. La Carla va ser la seva parella de la universitat. Abans de conèixer la Carla, va estar amb la Camille. La Camille va ser la seva parella quan va anar d’Erasmus a París. Abans de conèixer la Camille, en Marçal va estar amb la Júlia. La Júlia va ser la seva parella de l’institut.

Totes les dones de la vida d’en Marçal han anat deixant un pòsit en ell. Saps quan beus molt de te en la mateixa tassa? Encara que sempre posis la tassa al rentaplats, amb el pas del temps la tassa és va tornant marró per dintre. Aquella tassa té moltes històries. La tassa de te que prenies mentre estudiaves aquell examen d’història. La tassa de te que prenies mentre tenies aquella conversa amb la mare. La tassa de te que prenies quan et vas adonar que necessitaves un canvi d’aires. La tassa de te que prenies quan et vas adonar que estaves enamorada d’en Marçal.

En Marçal és ell. Però també és totes aquelles coses que va aprendre de la Maria, la Carla, la Camille, la Júlia (i de totes aquelles que no explica). Perquè gràcies a la Maria és el pare d’una criatura fantàstica. Perquè gràcies a la Carla va aprendre a tenir més paciència, a ser una persona més tolerant. Perquè gràcies a la Camille va millorar el seu accent francès, va aprendre a preparar aquelles creps boníssimes i que les subtileses en l’amor són més importants que no pas les paraules. Perquè gràcies a la Júlia va perdre la por, va aprendre a expressar-se, a posar límits i a dir que no.

La Laura cavil·la perquè sap que en Marçal té un trosset de totes elles. La Laura s’ha pres la molèstia de conèixer en Marçal i se n’ha enamorat. S’ha enamorat de l’amor que li té la seva filla. S’ha enamorat de la seva paciència quan ella no es decideix per cap plat i té el cambrer esperant. S’ha enamorat dels seus esmorzars a base de creps i cafès amb llet. S’ha enamorat dels seus somriures de gairell, de com li pica l’ullet quan marxa i de com li xiuxiueja a cau d’orella. S’ha enamorat de com li expressa el que vol, de com li diu “no” sense por.

La Laura s’ha enamorat d’en Marçal, però també de la Maria, la Carla, la Camille i la Júlia. A vegades l’amor dura un parell de dies. Això ho sabem nosaltres i també la Laura. Però li és igual. Perquè sempre quedarà en ella el pòsit d’en Marçal. Igual que va quedar el d’en Jaume i en Jordi. Mica en mica, el fons de la tassa de la Laura s’ha fet més fosc. No vol gratar-lo, ni fer-lo passar per nou. Hi vol veure que cada vegada té més coses a explicar.

La Laura cavil·la tot passejant per Barcelona. Podria semblar que no té rumb. A ella li sembla que no en té. Però la Laura està justament damunt la rajola que ha d’estar.