“És a nosaltres a qui ens correspon parlar de racisme i del que significa ser una dona negra”

Cada any, artistes de la diàspora africana vénen a Barcelona pel festival que organitza la productora Àfrica Moment a presentar les seves performances o cançons amb un estil propi i molt autèntic. Aprofitant l’estada d’aquests artistes a la ciutat, hem pogut entrevistar a Jéssica Esther Moreno, l’artista afromexicana que ha tancat el festival trepitjant fort amb una performance sorprenent on ha tocat quasi tots els vessants de les arts escèniques, des de música a ball.

La seva performance, “No soy tu negra”, és una crida contra el racisme i una abraçada al propi cos. Parla d’arrels, d’acceptació, de resiliència i, el més important, de lluita.

“No soy tu negra” és una obra forta, molt impactant, quasi un manifest en si mateix. Com descriuries l’obra?

Va néixer com una reflexió. Estava fent el treball de postgrau sobre què significa ser un cos femení racialitzat i vaig trobar moltes diferències entre un cos negre que ha crescut i viscut dins d’una comunitat on estan arrelades les arrels i un cos que ha nascut en una ciutat, com el meu. Aleshores, “No soy tu negra” és un manifest sonor de tot el que implica el fet d’estar transitant com a dona afrodescendent en una capital de país com és Ciutat de Mèxic, on he nascut, o Bogotà, on visc.  El manifest està escrit com a spoken word, una forma d’expressar-se on la paraula és musicalitza d’una certa manera, i complementat amb la meva música.

Jéssica Esther Moreno. Font: Édgar de Melo, Africa Moment'21
Jéssica Esther Moreno. Font: Édgar de Melo, Africa Moment’21

Hi ha un parell de frases que m’han cridat l’atenció durant el manifest. La primera és: “Reconèixer-se en aquesta identitat és dolorós”. Quina ha sigut la teva experiència?

- Publicitat -

Històricament, s’ha dit que ser negre o negra no és vàlid. És evident el racisme estructural que hi ha tant aquí, com a la Xina i a Mèxic, de com estem categoritzats els éssers humans. Aleshores, acceptar i assumir que ets el que no està validat i el més baix de l’escala social no és fàcil i és dolorós. Es tracta d’un procés que implica sanar tota la violència que has rebut, sanar tots els racismes, les discriminacions i assumir que aquest cos que et correspon és bonic… i això no és fàcil. Assumir la teva negritud és un procés molt dur, però a la vegada és el més maco que m’ha passat a la vida i si tornés a néixer, tornaria a néixer negra.

En un altre moment, menciones que la societat us ha negat la identitat. “Diuen que no hi ha negres a Mèxic”, expresses amb frustració. En quin moment dius ja prou?

A mi des de petita m’han dit negra i, sent una nena, no m’agradava. El punt d’inflexió va ser més endavant quan vaig decidir anar a Colòmbia per seguir els meus estudis. Allà vaig conèixer la població afrocolombiana i, de seguida, vaig notar un semblant molt fort, com si cadascuna de les companyes que anava coneixent fos un mirall de la meva pròpia vida, dels records que compartim, la música que compartim… Quan tots els miralls comencen a ressonar i és quan entenc que, en realitat, no era que no existia, sinó que se m’havia sigut negada aquella existència. Després, vaig tornar a Mèxic per investigar sobre la meva família i la meva genealogia. Vaig descobrir que venia d’una zona negra de Mèxic, que el meu avi i la meva àvia formaven part i va ser quan vaig dir-me: “ja prou, és l’hora de trobar la fortalesa i resistència en ser qui sóc”.

Com s’ho va prendre la teva família?

Al principi va ser difícil. Ells deien que no, sobretot la meva mare. Em deia que no sabia d’on havia tret aquella informació, inclús ensenyant-li la fotografia del meu avi. A poc a poc, ho van anar acceptant i assumint, i quan van veure els treballs que feia va començar a haver-hi una empatia. Amb l’última obra de teatre que vaig escriure i presentar, la meva mare em va venir plorant i em va dir que tenia raó, que teníem una herència i no la podíem negar. 

Ets actriu, ballarina, música, dramaturga… què significa l’art per a tu?

L’art per mi és una eina, és una trinxera importantíssima on puc dir, parlar, reflexionar, preguntar-me i respondre’m sobre les meves inquietuds. Principalment, abordo les arts escèniques, performatives i sonores i sento que quan parlo de la meva experiència estic també donant un reflex social i proposant un món diferent del que habitem. I no sóc l’única. Penso que la connexió amb la terra, la col·lectivitat, el fet d’escoltar altres dimensions i altres llengües és una cosa pròpia de l’arrel negra.

La teoria feminista parla de la interseccionalitat per il·lustrar el doble o triple estigma al qual moltes dones es veuen sotmeses. Com se sobreposen aquests en la teva vida?

Pel que fa a la interseccionalitat, crec que una no existeix sense l’altre perquè definitivament ser dona, negra, llatina, migrant, sola, independent, feminista… No està jerarquitzat i totes i cadascuna són determinants a la vida, sobretot en un món que et diu que tot això no està validat i hauries de ser tot el contrari. Això converteix la teva vida en una lluita diària. Cada dia assumeixes aquesta força i lluites per la vida. És molt complex, però en l’autoreconeixement i a l’hora d’acompanyar-nos entre nosaltres i generar art on es parli d’això és on podem combatre. 

Com a afromexicana i afrofeminista, ¿et sents representada en el moviment feminista?

Sí i no. Definitivament, totes som feministes, fins i tot les nostres mares. Em sembla que també hi ha molts corrents dins del feminisme. Hi ha alguns amb els que no concordo -tot i que respecto- i n’hi ha d’altres que penso que s’han de fer des de la pròpia essència. Jo sóc una dona negra i és a nosaltres a qui ens correspon parlar de racisme i del que significa ser una dona negra. Ningú més pot parlar perquè no tenen aquest cos, aquest cabell… Poden acompanyar-nos en la lluita, no obstant, no poden formar part d’ella. El mateix em passa a mi amb una companya trans. La puc acompanyar i donar-li suport, però no puc ficar-me en la seva lluita. Aleshores, dins dels corrents del feminisme, el que ens toca és acompanyar-nos i saber quan ens hem de fer a un costat.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca