Es miri com es miri, un dels fets més inversemblants de la darrera setmana informativa, és l’obsessió dels mitjans espanyols i catalans amb Boris Johnson. Les revelacions sobre les festes privades a la seva residència per part del seu staff i ell mateix semblen haver amplificat les continuades peticions de dimissió per part de l’oposició. Imagino que és més el seu posicionament de brexiter que el seu caràcter inestable i entremaliat el que motiva l’animadversió dels mitjans públics i privats per aquest conservador que estudià a Eton i Oxford quan, de fet, les polítiques concretes del  seu govern tampoc han resultat ser tan catastròfiques en aquests temps de pandèmia. Efectivament, Johnson ha fet uns quants gintònics en companyia, saltant-se les restriccions, mentre que aquí pocs se’n recorden del gran nombre d’alts funcionaris, membres de la monarquia i del clergat que es van colar a la campanya de vaccinació a inicis de l’any passat. I el cinisme dels mitjans és encara més colpidor quan silencia les àries de l’excomissari Villarejo amb informacions, no per esperades, absolutament inquietants.

És cert. Des de l’ètica periodística, és obvi que cal mantenir en quarantena les declaracions de qualsevol individu, especialment si les seves paraules poden respondre a una estratègia interessada, ja sigui d’atac, de defensa, o com sembla en aquestes circumstàncies, d’ambdues coses alhora. Tanmateix, les informacions, difícils de provar perquè l’estat ha segrestat la informació i l’ha tancada a la caixa forta de la llei franquista de secrets oficials, impedeix corroborar fins a quin punt són certes o no, dels fets que  Villarejo ha relatat amb profusió de detalls. Ara bé, com ens recordava el poeta rus Ievgeni Ievtuixenko, quan la veritat és reemplaçada pel silenci, el silenci equival a la mentida. I és especialment insultant el silenci dels mitjans espanyols sobre el que l’excomissari ha revelat sobre l’operació Catalunya, fet que contrasta, amb les setmanes anteriors, amb el ressò que han tingut qüestions, potser còmiques, encara que irrellevants, com les injeccions que posaven a l’emèrit per rebaixar la seva libido. 

Certament, sense unes proves que l’estat profund impedeix de consultar, és difícil de comprovar si l’Estat va dissenyar una operació de guerra bruta per tractar de fer avortar allò que qualsevol observador imparcial veia venir: que l’independentisme passaria de marginal a majoritari i que posaria contra les cordes el règim postfranquista del 78.  Una operació, l’operació Catalunya, que com tota activitat semblant implicaria un ús variat de diferents recursos, la major part dels quals il·legals, on hi conviurien campanyes de descrèdit i difamació contra algunes personalitats concretes (recordem la barroera, malgrat que exitosa, campanya contra Xavier Trias), guerra econòmica (la banca d’Andorra), extorsions, suborns, xantatges, pressions a empreses i particulars per deslocalitzar, infiltracions, compra de mitjans, assetjament mediàtic, guerra informativa, fabricació e proves falses, creació de notícies interessades,… i que en seus aspectes més tràgics, podria implicar la marginació de la policia catalana a l’hora de compartir informació sensible, o fins i tot, com ja es va veure, la possibilitat d’atemptats de falsa bandera. I de tot això, que, es miri com es miri, és un escàndol majúscul que ni Johnson fotent-se tots els gintònics del món amb la reina d’Anglaterra seria capaç de superar. I tanmateix, el silenci.

I aquest ha estat un silenci molt treballat. Després dels atemptats del 17 d’agost, hi ha hagut una veritable tasca de negació, d’ocultació d’informació, un esforç deliberat per evitar que qualsevol periodista, jutge o comissió del Parlament tingués accés a la més mínima dada per esbrinar quelcom que s’aproximés mínimament a la veritat. De fet, vam haver d’assistir al lamentable judici dels atemptats de Barcelona i Cambrils amb uns magistrats més preocupats per impedir als advocats qualsevol pregunta incòmoda que per aclarir mínimament els fets i els detalls. Hem assistit a la negativa reiterada de crear una comissió d’investigació a les institucions. Hem assistit a una premsa espanyola que ha donat credibilitat a independentistes detinguts per terrorisme, com en el cas de la Tamara Carrasco, a qui han trobat a casa seva,… “una màscara de cartró amb el rostre del president Puigdemont”, o que als nens que parlen castellà a les escoles, se’ls impedeix anar al lavabo. En certa mesura, el que Villarejo ens està indicant és que l’Operació Catalunya està esdevenint el cas Dreyfuss del segle XXI, on trobem un estat corrupte i reaccionari més preocupat per condemnar innocents i protegir la cadena de mentides en què es fonamenta l’Estat que en complir les seves obligacions de garantir la seguretat de la seva ciutadania.

No cal ser premi Nobel per concloure que aquest silenci, aquesta deliberada ocultació d’informació, respon especialment al nerviosisme d’un règim que, a mesura que exhibeix banderes més grosses i treu els primos-de-zumosol amb toga o amb una xapa de Vox, més fràgil i vulnerable es troba. Una de les coses interessants que ha explicat Villarejo la setmana passada és el nerviosisme que va ocasionar la constatació que l’operació se’ls anava de les mans. Més enllà de teories conspiratòries, el més versemblant és que l’atropellament massiu de les Rambles i Cambrils fos una conseqüència indesitjada d’una operació feta amb la intenció d’intimidar l’independentisme i les autoritats autonòmiques.  Tanmateix, el resultat va ser absolutament tràgic, amb 16 víctimes, entre les quals, persones de nacionalitat australiana, belga, canadenca, nord-americana, alemanya, italiana i portuguesa, a banda d’un centenar de ferits, bona part dels quals, amb seqüeles permanents.

Hem assistit en aquests darrers anys a un enfonsament, profund i sobtat, de la reputació espanyola al món. A banda de les imatges del referèndum de l’1 d’octubre, de l’existència de presos polítics i exiliats, dels més de tres mil encausats en una causa general, d’una clara discriminació de la minoria nacional catalana, de l’assetjament jurídic i econòmic per part de l’Estat, de la resurrecció del franquisme a dreta i esquerra de l’espectre polític, de la supina incompetència política, econòmica i diplomàtica del regne d’Espanya, hi pesen, també, els atemptats del 17 d’agost. Hi pesa, sobretot, els obstacles (més aviat sabotatge) per esbrinar la veritat. Espanya, potser podrà enganyar, via uns mitjans de comunicació escassament plurals i independents, a una opinió pública que, en matèria de catalans, desitja freudianament ser enganyada. Tanmateix, per a les autoritats australianes, belgues, canadenques, nord-americanes, alemanyes, italianes i portugueses, això no cola. I no es perdona. La relegació de Madrid en el concert europeu i internacional hi té molt a veure.

Les declaracions de Villarejo sobre l’operació Catalunya, que han estat silenciades als espanyols, han fet reviure el malestar dels consolats de bona part dels països amb i sense víctimes. I els seus diplomàtics deuen estar més informats, que, per posar un exemple, alts responsables de partits d’obediència espanyola, que encara es creuen que baixarà el soufflé. El cos diplomàtic de la major part de països té maneres de conèixer què passa a Catalunya. De vegades es creu que la informació que passen al seu govern és la que es transmet via briefings en base a la lectura de diaris. S’obvia que bona part de l’staff de molts consolats es barregen amb la població local, alguns estudien a les universitats, altres tenen contactes estrets amb expatriats, molts dels quals amb cònjuges locals, que, més enllà de les informacions concretes, també posseeixen altres d’informals, subjectives i d’estat d’ànim. I no, l’independentisme no afluixa (i l’ús de les dades del GESOP, fora de la informació que els editors seleccionen, així ho demostra). I episodis com els de Villarejo expressen aquest absolut nivell de divorci emocional, malgrat els esforços d’un govern autonòmic que s’aferra a una taula de diàleg sense assistents ni diàleg, mentre miren desesperadament un rellotge que marqui el pas del temps. En qualsevol cas, la setmana passada va quedar ben demostrat que els fantasmes del 17-A projecten una ombra allargada. I que el silenci dels mitjans espanyols, i dels mateixos espanyols, els fa còmplices.