Ja ens disculpareu, però no es pot anar pel món arrossegant aquesta quantitat de vídues. Igual hem superat el concepte d’entorn encunyat per Johan i hem passat a això, que és com més tronat, passat de moda i difícil de pair. Hi ha una nova variant coneguda com a preteses vídues de Koeman, que el defensen com només els íntims podrien fer amb les nul·litats. Són simplement els nunyistes de tota la vida, convertits en mercenaris dedicats a recordar-nos en el front de combat que continuen considerant el club com a exclusiva propietat seva. Els que acaben de fracassar estrepitosament amb el bartorosellisme i han deixat l’entitat feta un ecce homo irrecognoscible, per si el lector precisa encara de més pistes.
Aquesta tossuda patuleia no porta gens bé, clar, que es comencin a advertir brots verds d’impensable resurrecció en el club que diuen estimar. Diuen, tot i mentir per vocació i comportament. Ens venen a suggerir que tampoc n’hi ha per tant amb el canvi de Xavi per l’holandès, mite del club que, per si cal recordar-ho i de manera coherent amb el tarannà dels seus defensors, va marxar sense perdonar ni un ral del contracte blindat per altres. Els molesta que la recuperació cremi etapes molt més ràpid del que qualsevol, propi o aliè, esperava i sense assenyalar amb el dit Xavi o Laporta per ràbia, prefereixen ridiculitzar les decisions preses. I així, se’n fan creus de que hi hagi diners per fitxar Ferran Torres, quan saben perfectament que venen o vindran de Goldman Sachs i que l’audàcia en la gestió és l’única alternativa que salvarà l’entitat de la fallida. O s’engega ràpid la màquina purament futbolística, de competitivitat i nivell de l’equip entre l’elit europea, o l’orquestra d’aquest Titanic que els seus van llençar a consciència contra l’iceberg ja pot començar a tocar els preceptius rèquiems. Insisteixen tant en mirar enrere que al final no quedarà altra que dir-los la veritat: Que el seu Koeman era un entrenador limitadíssim sobrat d’oportunitats i buit d’alternatives i que, per contrast, Xavi té un consens envejable per tirar endavant el que no sabia ni com plantejar el seu predecessor. Ja no cal aferrar-se a que l’actual mister no era sant de la devoció d’en Laporta, com tampoc caldria traure de passeig que la temporada pot acabar sense títols. No cal que ho minimitzin tot, que reneguin de qualsevol avenç. Amb l’herència recollida, n’hi havia per set campanyes de negre pou i misèria, de travessa per un desert que riu-te’n del Dakar, però s’escurçaran els terminis de manera sensacional. I és així, malgrat els rebenti: El barcelonisme celebra ara una derrota contra el Madrid perquè esperàvem trobar-nos en coordenades d’ensorrament absolut.
No cal debatre gaire amb les vídues, és picar ferro fred i gasta tones d’energia. Però que, almenys, no causin vergonya aliena, ni s’erigeixin en el pitjor enemic possible, quintacolumnistes que posen sempre per davant els seus interessos personals als del club mentre s’omplen la boca de pretès amor pel Barça. Malgrat ells, l’equip torna a estar enfocat en la bona línia i encara no repartirem ni mèrits ni medalles, però pel cap baix es genera esperança allà on només existia frustració amb pinta d’eternitzar-se. Ai, les vídues, que ens prenen per rucs i branden aquest desvergonyiment de ciment armat. Es tracta de millorar pas a pas i agafar un lloc a la propera Champions. El que caigui de propina ja seria premi gros de loteria. I si acabem l’any sabent just què s’ha d’ajustar i aconseguir per recuperar la qualitat perduda, tots en pelegrinatge a posar-li espelmes al sant, que haurà estat quelcom sobrenatural. Les ploramorts continuaran fent la guitza, però la realitat els nega el relat inventat que volen imposar pel simple fet de no manar ja al club. Per sort. Encara l’enfonsarien més, mediocres com són. Deixeu-nos respirar alleujats, somriure per la revifada, feu el favor. L’esperança és una gran i benvinguda novetat a Can Barça que els causants del desori no poden atrevir-se a espatllar.