Enemics secrets

La confessió del comissari José Manuel Villarejo sobre la implicació del CNI en els atemptats del 17-A de 2017 a Barcelona i a Cambrils és greu. No podem estar del tot segurs que sigui certa o que no ho sigui. Tots els casos pels quals s’ha encausat aquest senyor estan coberts per un teixit de mentides. Si Félix Sanz Roldán, el general a la reserva que aleshores era cap del Centro Nacional de Inteligencia (CNI), no es querella contra Villarejo, llavors és que realment alguna cosa fa olor de podrit, no a Dinamarca, sinó a Espanya. L’acusació de Villarejo és contundent i no se’n va per les branques: “Jo he continuat treballant amb el CNI fins a l’últim dia. Vaig treballar amb ells per mirar d’arreglar l’embolic del famós atemptat de l’imam de Ripoll, que al final va ser un error greu del senyor Sanz Roldán, que va calcular malament les conseqüències de fer un petit ensurt a Catalunya”. Patapam!

Des que el sentinella Marcel va advertir Hamlet de la fetor danesa a l’esplanada del palau d’Helsingør, sabem que els Marcels són molt necessaris per destapar els secrets amagats de la política. Villarejo no és el Marcel que descobria corrupteles i les anava a explicar a cau d’orella al príncep. Ell mateix és l’expressió màxima de la corrupció dins les entranyes de l’estat i del desvergonyiment. És la carronya que també comença a podrir-se a la Villa y Corte madrilenya. Sanz Roldán va ser nomenat cap del CNI per la desapareguda Carme Chacón. Corria l’any 2009 i l’anterior director de l’espionatge espanyol, Alberto Saiz, havia dimitit el càrrec. Després de cinc anys de turbulències i de pagar amb favors el silenci de Bárbara Rey, l’amant del rei emèrit a qui els serveis secrets han amenaçat amb tota mena de trampes, Saiz sortia per la porta del darrera. La ministra socialista va definir Sanz Roldán, els substitut, com “un gran planificador i un extraordinari negociador”, que, a més, tenia una experiència internacional molt valuosa per tractar amb els serveis d’intel·ligència estrangers. I també amb els delinqüents, si s’acaba demostrant l’acusació de Villarejo.

Ara que ja hem entrat en la celebració de l’Any Fuster, em permeto de recordar un dels seus aforismes, que avui serien piulets originals, que fa referència al poder. L’homenot de Sueca era premonitori: “No us feu il·lusions: el poder canvia de mans, però rarament vacil·la”. A Espanya, el poder està a les mans de la mateixa gent independentment de qui mani. Encara que sonés la flauta i la comunista Yolanda Díaz esdevingués primera ministra, el poder no canviaria de mans. Al contrari, probablement estrenyeria més el cercle i es convertiria en un element desestabilitzador del govern. No tenen manies. Són serveis secrets per aquesta raó. No donen explicacions. La biografia del general Emilio Alonso Manglano que s’acaba de publicar, El jefe de los espías (Roca), és una bona font d’informació per determinar les arrels profundes del poder secret a Espanya, el qual ha tingut sempre una agenda política. La lluita contra el terrorisme ha servit per cometre barbaritats majúscules sota l’empara de la llei, que s’estira com un xiclet, o bé se n’aprova una altra d’urgència per cobrir-se les espatlles. Amb l’excusa de l’antiterrorisme s’ha emmascarat l’objectiu de veritat: protegir la monarquia i defensar la unitat d’Espanya. Protegir el deep state arrelat en la dictadura. No cal viatjar a Xile per saber fins a quin punt els militars poden condicionar la democràcia un cop apartats del govern.

Si ja va costar que el catalanisme entengués com funcionava el poder, l’independentisme no l’entén de cap manera. Només li fa por. En un debat a l’Opinacat de 8TV, tenia al costat a la dirigent d’Esquerra Anna Simó. El presentador, el sempre bromista Carlos Fuentes, ens va preguntar què crèiem que podia fer l’estat per aturar l’independentisme. Simó va dir, sense miraments, que trauria l’exèrcit. Jo no gosaria afirmar una cosa així, perquè em costa de creure que en el context de la UE, Pedro Sánchez pogués comportar-se com Khassim-Jomart Tokhàiev, el president del Kazakhstan, i ordenés disparar a matar contra els manifestants. Però posem que això fos així i que els cops de porra de l’1-O haguessin derivat en una matança. De quina manera qualificaríem aquest fet? Com consideraríem els perpetradors de la massacre? Tots estaríem d’acord que aquells agents i els seus superiors, els poderosos, es comportaven com a enemics del poble. No cal donar-hi més voltes. Només els apocats, els addictes als sofismes polítics que fan passar com a veritat el que és fals, poden sostenir encara ara que Catalunya no té enemics a Espanya o fins i tot a Catalunya. Els té i de ben actius. Ja veurem com acabarà el serial que acaba de començar amb les declaracions de Villarejo. Ves a saber si en aquest trapeig no hi acabarà esquitxat algú dels Mossos.

 

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca