L’independentisme: un estat de la qüestió en l’any que comença

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

En els darrers dies s’han produït tres fets molt significatius per entendre exactament què està passant sota la superfície de les declaracions retòriques i les aparences polítiques. El primer, l’anunci, per part del rector de la Universitat Pompeu Fabra, d’investigar un piulet del professor de dret constitucional Hèctor Lòpez Bofill, en què exposava la paradoxa entre l’acceptació de la mort de prop de 25.000 persones a causa del covid, en els darrers dos anys, i per contra, l’horror que provocaria un sol mort en la lluita per la independència. El segon, pocs dies després, quan Xavier Roig denunciava l’acte de censura protagonitzat pel diari Ara, mitjà habitual on l’escriptor col·labora, per un article en què denunciava la guerra oberta d’Espanya (i de bona part dels espanyols) contra el català, en el que considerava un acte hostil, i que qüestionava, en termes bíblics, aquesta estratègia de posar l’altra galta. La tercera, un interessant enfilall de tuitter on l’historiador Carles Sirera considerava Vox com el partit de l’estat profund que pretenia actuar, mitjançant la desestabilització institucional, com a garantia de la permanència del Règim del 78, i per tant, de la protecció dels interessos dels poders fàctics, i que té com a contrapartida, i a tall d’exemple, el més important increment del pressupost militar de les darreres dècades en els pressupostos generals de l’Estat. Aquests tres factors combinats, analitzats també per en Vicent Partal, un dels periodistes europeus amb major olfacte polític, ens estarien donant pistes sobre les estratègies que està fent servir Espanya (i el Vichy català) per tractar de redreçar una situació sobre la qual han perdut el control de  la societat catalana (l’independentisme és la principal amenaça per a l’herència franquista i el sistema de privilegis dels hereus del 39).

El cas López Bofill s’ha d’interpretar com el tret de sortida d’una cacera de bruixes. No importen tant les conseqüències individuals (es miri com es miri, Bofill, un dels acadèmics més perseguits per la inquisició judicial espanyola, el tuit no és altra cosa que llibertat d’expressió i en el pitjor dels casos, algú amb ganes de fer punts davant l’establishment, el renyarà públicament) com generals. En un món com és l’universitari, marcat per l’endogàmia, les conspiracions, les sectes, els grupuscles i les amistats interessades, tirar de l’orella a algú com López Bofill funcionarà com a avís per a navegants. En una universitat caracteritzada per la precarietat, amb contractes d’associats fraudulents, es tracta, ras i curt, de forçar els professors a tornar a dins l’armari independentista si és que volen preservar les seves carreres. Podríem parlar d’il·lusió òptica: el món acadèmic porta dècades suïcidant-se i la precarietat ha fet fugir bona part del talent, tant a l’estranger com al sector privat. Tanmateix, allò que va fer el rectorat, probablement atiat pels sectors reaccionaris que manen més que el rector demanen repressió, com ja passava a la universitat franquista, ha estat un acte de  maccarthisme que requereix d’una resposta contundent. 

El cas Xavier Roig també resulta ben significatiu, perquè també representa un episodi de censura des d’un mitjà amb lligams estrets amb l’administració autonòmica, com a acte hostil contra un intel·lectual consolidat que va sortir de l’armari independentista, en una actitud reivindicada obertament pels responsables editorials: censurem aquest article perquè no s’adiu amb el catalanisme domesticat que defensem, com en el seu moment va fer el grup Godó. D’aquesta manera també es consolida allò que succeeix obertament en aquest país: la discriminació, més o menys subtil, més o menys barroera, contra l’independentisme majoritari dins la societat catalana, que fa dels defensors de la democràcia una colla de dissidents als quals no se’ns convida a determinats mitjans, ni se sol difondre les nostres veus als espais oficials, i es tracta de fer passar per perifèriques el que són idees centrals. És el que passa, per exemple, amb Vilaweb: un dels diaris electrònics més llegits i amb major credibilitat, i que tanmateix són clarament discriminats en el repartiment de les subvencions als mitjans, mentre que, per contra, es tracta de donar respiració assistida a aquells mitjans escrits, cada vegada menys llegits, que es pensen que, perquè encara hi són als bars o als trens, semblin influents. 

Finalment parlem de Carles Sirera i la seva teoria sobre Vox. Potser resulta exagerat, tanmateix la polèmica ha resultat tan gran, fins i tot entre aquells emprenyats opinadors teòricament autoubicats a l’esquerra, que fa reflexionar sobre la naturalesa del poder. Probablement no hi hagi cap pla conscient i deliberat que coincideixi amb l’anàlisi d’aquest historiador, tanmateix, si ens atenem als fets, i a la capacitat d’influència d’un partit adorat a les casernes, als jutjats, als despatxos de les grans empreses de l’Ibex 35 i als dels alts funcionaris de la monarquia (i a la mateixa família Borbó) cal pensar immediatament en com funciona la política als països del nord d’Àfrica, en què les decisions importants es prenen fora del Parlament, i quan hi ha agitació a favor d’aprofundir la democràcia, o hi ha cops d’estat, o cops de palau, o actuen els tribunals com a agents repressors, o s’ataca als dissidents, o es controlen els mitjans, o s’aplica una combinació d’una o més d’aquestes darreres premisses. En qualsevol cas, de l’enfilall de Sirera i el debat al seu voltant, podem concloure que hem viscut un cop d’estat de baixa intensitat en què, com el 1981 no calgui un assalt al Congrés per obligar als representants escollits democràticament que es condemnin innocents, que es faci cas omís de les sentències europees, que s’imposi un estat d’excepció a Catalunya, que hi hagi una causa general amb més de 3.000 dissidents reprimits, o que s’ampliï de manera vergonyant els pressupostos de l’exèrcit mentre s’enfila el nombre de famílies vulnerables. Vox, per tant, sembla la veu d’aquells que estan fent un “pronunciamiento”  en bucle i a càmera lenta.

És en aquestes circumstàncies, i aquest, més que terreny de joc, camp minat, on ha de jugar l’independentisme. Entenguem, en primer lloc, una ofensiva de guerra psicològica contra la majoria independentista com hem descrit al llarg de l’article. Es tracta d’empènyer al marge qui es troba al centre de la política catalana. De fet, la taula de diàleg, aquest invent en el qual no hi creu ningú, ni tampoc els mateixos que hi participen, es va començar per vetar la presència de presos polítics, així com, imagino, dels exiliats, que efectivament, són els qui haurien de tenir presència en qualsevol negociació seriosa. Ni tan sols es fa en terreny neutral, algun país com Suïssa o Islàndia, com correspondria en aquests casos. Tanmateix, no ens enganyem. Per a la banda del govern autonòmic, la Taula és contemplada per guanyar temps a còpia de perdre’l. Per la banda de Pedro Sánchez, és vist com a una oportunitat per humiliar els catalans, i així guanyar suports dins l’Estat i entre el seu partit, un partit tradicionalment catalanòfob (quan dic, tradicionalment, em remeto a la seva fundació, el 1879). En el millor dels casos, podria oferir-se alguna engruna en forma de competències o diners (ràpidament desmentida en les lleis de bases vigents, introduïdes per Aznar a principi de segle, o per una execució pressupostària que impedirien la seva arribada). Tanmateix, que ningú no s’esperi cap acord sobre temes rellevants i simbòlics, com ara l’amnistia o l’oficialitat del català a la Unió Europea, o un suposat blindatge de la llengua al sistema educatiu. Que ningú no es faci il·lusions. Ja abans de les sentències, la pròpia Generalitat, o no tenia la voluntat o el coratge per fer que la immersió es respectés, o impedir un Borbó majoritàriament rebutjat trepitjar Catalunya.

De fet, la llengua està actuant com a eina de guerra psicològica en contra de l’independentisme en base a la fal·làcia que la seva situació es degrada a causa de l’independentisme, com si arraconar el català no fos un objectiu estratègic secular, i també d’un règim del 78 que ha fet tot el possible per combatre la seva presència pública o la seva unitat. En el cas que un oportunista Pedro Sánchez realment volgués crear una mínima entesa per, com a mínim, calmar les coses durant un període determinat, tampoc no podria fer res. No és que estigui en campanya electoral permanent, amb una dreta tan desmadrada que fins i tot ataca a la CEOE per haver arribat a un acord (que la beneficia) per a la Reforma Laboral, i un Vox (on només falta que llueixin uniforme o tricorni) que els recorda que els afusellaran quan tinguin la mínima oportunitat, és que qualsevol aparença de concessió als catalans implicaria la fi de la seva supervivència política.

- Publicitat -

En aquestes circumstàncies, i després d’onze mesos de les eleccions amb un 52% de vot independentista i de nou amb un “mentrestant” estèril, ja està clar que no només no podem comptar amb la Generalitat, sinó que aquesta està actuant com el rector de la Pompeu Fabra o que col·labora amb silenciar dissidents, sinó que tracta de recuperar una impossible normalitat (a la pràctica, el 155, continua vigent). Ho estem veient i ho veurem amb el tema de l’atac a la immersió, on més enllà de declaracions, estan deixant literalment “tirats” a mestres i les direccions dels centres atacats per Ciutadans.

I sí, efectivament, les grans entitats com Òmnium i l’ANC són capaces encara de mobilitzar molta gent. Ho hem vist l’11 de setembre i la manifestació en defensa de la immersió el mes passat. Tanmateix, no es veu res que s’hi assembli a una estratègia mínimament coherent o a una voluntat de recuperar la iniciativa. Certament, altres espais com el Consell per la República potser poden capgirar la situació, encara que no ha donat prou senyals que puguin generar prou confiança. Més enllà d’un procés d’articulació interna, i de fer determinats anuncis, encara no ha començat a fer el que s’espera d’ells: constituir-se com a govern provisional del govern de la República i començar a governar a l’ombra, creant els instruments propis d’un estat, amb el seu sistema judicial, noves lleis educatives, constituir les seves forces de defensa o la seva pròpia diplomàcia. En les circumstàncies actuals, una foto amb Putin o Lavrov d’algun enviat especial podria resultar interessant, ni que sigui per fer por a Madrid o Brussel·les.

Hi ha, finalment, el que s’espera que sigui la resolució de les decisions de la justícia europea que puguin exonerar els exiliats. Potser hi ha massa confiança en això. Penso que és un error posar tots els ous al mateix cistell. És molt probable que les resolucions judicials siguin prou ambigües per fer que tothom pugui interpretar al seu favor el que diguin tribunals europeus. En qualsevol cas, si el president Puigdemont torna, no servirà de res si no hi ha la voluntat i determinació de col·lapsar el país i fer un Urquinaona fins a les darreres conseqüències, amb un govern provisional disposat a fer efectiva la declaració d’independència i anar prenent decisions amb, o al marge de la Generalitat. En qualsevol cas, és obvi que si es vol anar per aquest camí, caldrà reactivar la confrontació amb més o menys intel·ligència, encara que sí que caldrà un cap fred, uns objectius clars i una visió estratègica. 

En qualsevol cas, cal administrar aquesta situació actual segons la qual la monarquia i els seus col·laboradors autonomistes estan fent tots els esforços possibles per intimidar i desmoralitzar un independentisme que continua essent majoritari. Això implica, no només no caure en provocacions innecessàries o vaccinar-nos contra la seva propaganda, sinó ser capaços de portar la iniciativa. Potser, al cap i a la fi, caldrà fer un gran esforç perquè al rectorat de la UPF o a la direcció de l’Ara, aquestes maniobres intimidatòries, se’ls girin en contra, sobretot si hi ha capacitat i voluntat de confrontar-nos-hi.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca