eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    La il·lusió culer

    A la primera postguerra, quan tot era misèria, derrota i nou règim despietat, estava de moda dir «d’il·lusió també s’hi viu», com per recordar que l’única sortida a la realitat consistia en fugir-hi de pensament. Joan Laporta fa justament això quan assegura que el Barça ha tornat, que continua essent una referència. Si val com a consol en època mal dada, resulta preferible un líder així que algú disposat a explicar-nos l’autèntic panorama de misèria cada dos per tres. No hi hauria ansiolítics suficients a tot el país. De totes maneres, no hi ha gaire terra on fonamentar aquesta il·lusió quan jugues l’Europa League, t’ha marxat Messi, se’t subleva un zero a l’esquerra com Dembélé i no pots inscriure Ferran Torres. Ja ens va bé confiar en la resurrecció de les cendres, però tampoc cal vantar-se de res. I menys encara, vendre sopars de duro amb Haaland quan no tens un ral i ho deus absolutament tot. No cal traure pit, no hi ha cap necessitat, només el recurs de la feina eficient i callada per sortir del pou.

    Tampoc costa reconèixer que la recuperació serà més ràpida del que hom podia témer, en bona part gràcies a la formidable generació de nens i en altra, per la decisió de ser audaç i arriscar com a única alternativa al desastre. Però Laporta i els seus encara donen les primeres passes enmig de la negra nit, per molt que una colla d’acòlits els atorguin a les xarxes la infal·libilitat papal que ja ens agradaria que tinguessin. No cal córrer sobre terreny tan minat. Donem marge Xavi, Alemany, Reverter i companyia perquè no queda altre remei, bàsicament. I tanquem el bucle amb una altra frase molt catalana: «I tot això, qui ho paga?». D’alguna manera s’haurà de sufragar la reconstrucció i no vindrà l’Esperit Sant a gratar-se la butxaca, sinó un Pla Marshall a retornar amb interessos que porta el perillós nom de Goldman Sachs, fons d’inversió. Una línia per Coutinho: Una ruïna en tots sentits. El seu fitxatge no calia i queda com el nefast símbol d’una era calamitosa. Memòria, caldrà memòria per evitar que tornin algun dia els perpetradors de tanta infàmia.

    I tornarem a insistir: L’enemic és dins del barcelonisme. Són la gent que ha perdut el poder i intenta desestabilitzar passant informació a travès dels periodistes de confiança, còmplices d’un pensament i una manera de fer del tot mediocre. Piqué és diana predilecta a qui mai no perdonaran ser un vers lliure que despulla sense miraments a gent de la corda. Amb aquesta patuleia, no es pot aspirar a res més que el vol gallinaci. Ja són ganes, presentar com a gran exclusiva els sous pactats amb la gent que ara els fa públics, els que van signar aquestes exagerades quantitats a peu de contracte. Llàstima que no tothom sigui conscient del que pretenen aquests comportaments interessats, amb intencions gens dissimulades. 

    En futbol, Granada va confirmar que l’equip encara viu convalescent, en recuperació, ben lluny encara d’una situació mínimament ideal. Dembélé és una resta contínua, paradoxa que deu sorprendre els seus aferrissats defensors, i esperem que Xavi s’expliqui millor als entrenaments, quan dona classes teòriques del model que ara cauen en sac buit. Tal com va, no li queda altra que optar per la meritocràcia si és que un dia acaba la inacabable ratxa de baixes. Fins Laporta sap que això serà lent. El consol? S’ha evitat el ridícul i la rendició, sort que es va canviar d’entrenador a temps. 

    - Publicitat -

    Esment de propina per a la preciosa història d’Estanis Pedrola, besnét d’un fotògraf republicà, militant d’Estat Català i heroi de la Resistència francesa, assassinat a un camp de concentració nazi. Ens agradaria saber-ne més perquè ens lliga, per exemple, a dues biografies com les del canari Padrón, ‘El Zueco’, o l’alemany Emil Walter, combatents a la II Guerra Mundial i també ex-blaugranes. Són tantes i tantes històries desconegudes per al barcelonisme, ignorant d’aquest meravellós tresor forjat en el temps pretèrit, que continuaran ancorades en l’ostracisme popular, per desgràcia. Tampoc aquesta directiva rescatarà la memòria de l’oblit. Pedrola té nom de futbolista antic. Com Estanislau Basora, l’home que col·locava mil·limètricament els corners al primer pal per a la rematada en cursa de César mentre Les Corts contenia la respiració, anticipant un moment de plaer, de joia col·lectiva similar als instants que, dècades després i contemplats per generacions posteriors de culers, precedien el llançament d’una falta per part d’en Messi. Sí, tot és cíclic. La història culer mereix un respecte i l’obligació de treballar per ella que ningú assumeix des del mateix Barça.

    - Publicitat -

    Seguim gràcies a tu!

    Des del 2013 Revista Mirall ha treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres lectors, qui amb la seva subscripció ens ajuda a continuar endavant.

    Els més llegits

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca