Adrià Soldevila i Rovira (Badalona, 1989) s’ha convertit en un periodista de referència dins del sector. Especialment, pel que fa al periodisme d’investigació gràcies al fet de destapar -conjuntament amb els periodistes Sergi Escudero i Sique Rodríguez-, el cas de difamació a través de les xarxes socials per part de l’empresa I3 Ventures contractada per la junta directiva de Josep Maria Bartomeu. El famós ‘Barçagate’.

L’Adrià, especialitzat en l’àmbit d’informació institucional, també va publicar el llibre ‘El partit més llarg’ durant l’octubre del 2020. Una crònica periodística que revela tot el que va passar als despatxos del Camp Nou el dia del referèndum i com es va prendre la decisió de jugar el Barça-Las Palmas de l’1 d’octubre del 2017 a porta tancada; aprofitant per repassar el lligam històric que uneix el FC Barcelona amb el catalanisme polític.

Parlant del teu llibre ‘El partit més llarg’, com neix la idea i la proposta de fer un llibre sobre un fet periodístic?

Doncs mira, és una idea meva que vaig començar a maquinar després de fer-me moltes preguntes el dia 1 d’octubre de 2017 i els dies posteriors a aquest. Vaig creure que tot aquell relat que m’anaven explicant tenies possibilitats de ser explicats extensament i a partir d’aquest moment vaig començar a treballar. Un parell de mesos després del dia del referèndum m’hi vaig posar seriosament i fins al dia de publicació. L’entrega va ser el juliol del 2020 i la publicació durant la setmana de l’1 d’octubre del mateix any.

La publicació la proposo jo mateix a la Laura Rosel, que en aquell moment era l’editora d’Ara Llibres. A la Laura li va agradar la idea i vam començar a treballar-hi amb els editors d’Ara Llibres per tirar-ho endavant. Va arribar el moment en el qual la Laura, per incompatibilitat laboral, va haver de dedicar-se únicament a la ràdio i vaig haver de seguir treballant amb els editors fins que ho vam quadrar tot fins que va quedar llest.

S’explica tot el que va passar l’1-O? T’has guardat quelcom que no publicable?

A ‘El partit més llarg’ s’explica tot el que sé. Personalment, no m’he guardat res, però és possible que faltin coses que no s’han fet públiques; potser hi ha quelcom que els futbolistes no han volgut dir. Sí que és veritat que em va faltar una versió, la del president Josep Maria Bartomeu. Vaig poder parlar amb tothom menys amb ell, que no va voler explicar la seva versió de cap manera. Malgrat tot, vam mantenir converses amb tothom del seu entorn amb qui va mantenir contactes al llarg del dia: comissió delegada, vicepresidents, executius, la Junta Directiva d’aquell moment, Quim Forn, Carles Puigdemont, el CSD, LaLiga, la RFEF, etc. Al final, la versió de Bartomeu tampoc és tan transcendental, encara que m’hagués agradat molt parlar amb ell.

Els eixos principals de la publicació són el futbol i política. La seva mescla és inevitable?

El futbol és una part més la societat, i la societat està marcada per la política. Una cosa de l’altra són indestriables, com també és indestriable parlar de sanitat i política alhora, ja que la sanitat depèn de la mateixa política. El mateix cas que l’educació, les infraestructures o l’esport. Al final, tot és un reflex de com funciona un país. El futbol no és aliè de tot això i té vincles amb la política com qualsevol altre àmbit de la vida. Qui pretengui separar-ho és el que pensa que s’ha de separar ‘la política que no li agrada’ de l’esport. Les persones que diuen això són les que no els interessa que es parli de segons quins temes perquè ‘oh, vaja’, és una opinió contrària a la seva ideologia política.

“La directiva del Barça tenia por del vestidor”

Per què un club històricament tan actiu dins la política com ha estat el FC Barcelona va tenir por el dia 1 d’octubre?

La directiva del Barça tenia por del vestidor. També tenia por d’una part de la societat no tan catalanista. Al final, el mandat de Bartomeu està caracteritzat per una manera de fer que és intentar nedar entre dues aigües. O entre tres. O entre quatre. Bartomeu no es mullava mai el cul, ni amb un sentit ni amb l’altre. Aleshores, no volent deixar insatisfet a ningú només aconsegueixes emprenyar a tothom perquè les teves decisions no tenen coherència, perquè només penses en com sortir menys malparat de les situacions.

El dia 1 d’octubre és exactament això. Intentar-se refugiar darrere d’un informe dels Mossos d’Esquadra, cosa que no es pot exigir perquè aquests són informes tècnics que es fan a vegades en les quals el cos creu que s’ha de fer i no van a demanda de ningú. El Barça no pot exigir res a Interior ni a un cos policial que facin un informe, no té cap sentit. El que fan és intentar excusar-se darrere d’aquest informe que demanaven. Es fan una mescla de coses i no dic que la decisió final de jugar a porta tancada sigui dolenta, però una decisió com aquesta s’ha de prendre amb seguretat i sent conscient que la prens perquè la vols prendre, no perquè t’obliguen uns o altres. No pots canviar d’opinió sis vegades pel camí dependent amb qui parlis. Si la idea inicial de la Directiva és suspendre el partit, no pots baixar al vestidor i canviar-la perquè et trobes amb alguns futbolistes que volen jugar-lo. En aquell moment, a la llotja s’estava redactant el comunicat de suspensió del partit. Al final, això és el mandat de Bartomeu; intentar acontentar a tothom i acabar quedant com una persona sense criteri que pren decisions basant-se en uns arguments gens ferms.

Aquell Barça-Las Palmas, amb Joan Laporta a la llotja, s’hauria jugat?

Hòstia. És una pregunta complicada. Jo crec que la decisió de la Junta Directiva s’hagués mantingut amb Joan Laporta a la presidència, amb Sandro Rosell i amb Josep Lluís Núñez. També amb Agustí Montal, amb Josep Sunyol o amb Joan Gamper. Amb Josep Maria Bartomeu ja sabem el que va passar. I estic bastant convençut que amb Joan Gaspart hagués passat alguna cosa similar. Hi ha presidents líders i d’altres que no ho son. Més enllà de la decisió, qualsevol dels esmentats hauria baixat al vestidor a comunicar la decisió, i no a preguntar. N’estic convençut. Bartomeu estava lligat de mans i peus pels jugadors des del triplet de l’any 2015.

En aquell moment, els jugadors són conscients del moment polític i social que viu Catalunya?

Els jugadors saben el que passa a Catalunya i quin conflicte hi ha, però cadascú té la seva opinió i la defensa com creu. Això és totalment respectable. Hi havia futbolistes que no volien jugar pel que estava passant als carrers com Gerard Piqué i Sergi Roberto. N’hi havia d’altres que, tot i el que passava fora, volien jugar. I hi havia futbolistes que ni els anava ni els hi venia el que estava succeint. Els jugadors tenen la seva posició i poden donar la seva opinió, és molt respectable. Però és el Club qui ha d’acabar prenent la decisió definitiva, i no els jugadors.

Això és com quan diuen que Messi vetava fitxatges. No és així. Com a capità i com a llegenda del Barça, no està de més consultar-li com es pot adaptar un jugador al seu costat. Acabaràs decidint el que vulguis, però no està de més consultar les coses. Fa 15 anys que lidera el primer equip masculí i se li pot preguntar, tanmateix la decisió final sempre és de la Directiva.

“El dia 1 d’octubre, Bartomeu ja no és ningú pels jugadors”

Baixant a consultar al vestidor, Bartomeu va guanyar o perdre la credibilitat dels jugadors?

Bartomeu tenia la credibilitat perduda des de l’inici, pràcticament. Des que agafa el relleu de Sandro Rosell el gener de 2014. En aquell moment ja no té la confiança dels futbolistes  i la segueix perdent al llarg dels anys. El dia 1 d’octubre, Bartomeu ja no és ningú pels jugadors. Almenys, per la gran majoria. Era un president sense cap mena de poder, ni credibilitat, ni tampoc lideratge. Parlant amb algun jugador, explica i reconeix que ells mateixos sabien que podien influir en les decisions presidencials perquè ells mateixos tenen la paella pel mànec en moltíssimes ocasions. Quan Bartomeu baixa al vestidor, els jugadors són conscients que tenen la paella pel mànec, fins que l’acaben convencent de disputar el partit, quan amb qui havia de tenir confiança és amb la seva Junta Directiva -amb qui havia acordat suspendre el partit-. D’aquí la decepció d’alguns directius.

Hi haurà un llibre sobre el ‘Barçagate’?

(Riu). Estaria molt bé. El que passa és que no s’ha acabat, i ens estem esperant. Necessitem aquest temps per veure com evoluciona el cas judicial, a veure com es tanca la instrucció, a veure si hi ha judici o no, i a veure si aquest judici acaba en absolució, condemna… No en tenim ni idea, i per això volem esperar. Però sí que és veritat que moltes vegades se n’ha parlat, d’això. I estaria molt bé fer un llibre del ‘Barçagate’.

“Que una informació que hem tret hagi provocat tant d’enrenou fa una mica de vertigen”

Personalment, què va suposar treure una notícia d’aquest nivell?

Ho acabes analitzant, sí, i dius “és veritat que una informació que hem tret ha fet trontollar, i fort, una junta directiva”. De fet, van dimitir sis directius per aquest cas i es va fer fora la Compliance Officer per aquest cas, ja que va començar una investigació interna que va sentar malament al president. La situació que viu Bartomeu, Grau, Gómez-Ponti i Masferrer no és agradable perquè estan investigats, però a mi sempre m’ha agradat pensar que els periodistes no som responsables de res, ho són els que fan les accions. Per la qual cosa, si estan en la situació que estan probablement és perquè ells mateixos s’hi han posat. Per tant, nosaltres només posem l’ull on l’hem de posar i fer de missatgers, no crec que hàgim de fer més passos que aquests. Però sí que és veritat que alguna vegada ho hem pensat, i fa una mica de vertigen que una informació que hem tret hagi provocat tant d’enrenou.

La investigació va acabar als Mossos d’Esquadra. En algun moment vas pensar que el tema se us anava de les mans?

Des del moment que seiem en Sique, en Sergi i jo i comencem a establir com explicarem la informació jo crec que ho tenim tot extremadament controlat. Sempre poden passar coses, evidentment, i trobar-te amb sorpreses, però al cap dels mesos i anys s’ha confirmat al 100% la informació que vam explicar. Tot el que vam dir el 17 de febrer del 2020 és veritat, s’ha confirmat en seu judicial. A partir d’aquí, nosaltres estem tranquil·líssims perquè la informació que vam explicar la teníem treballada a fons perquè les paraules no fossin més del que havien de ser i la justícia després ja actuaria. Jo crec que en cap moment se’ns en va anar de les mans, vam mantenir-nos freds i sí que és veritat que hi va haver moments de preocupació pel que podia passar no només a nosaltres en l’àmbit professional, sinó també a aquestes persones, perquè no és gens agradable. No tenim res personal en contra de Bartomeu, Masferrer ni ningú. Per exemple, el dia que van detenir-los i van passar una nit al calabós nosaltres no vam estar contents. No és gens agradable veure dues persones com entren al calabós i menys per delictes econòmics, que aquesta és una altra història que podríem debatre perquè en aquest país es posa gent a la presó molt fàcil. Crec que hi ha moment que dius “és una mica bèstia tot això” i ho comentes amb els companys, però no és culpa nostra el que pugui passar després de publicar la informació.

La vostra feina ara ja ha acabat?

En aquest cas jo crec que és una qüestió més judicial i policial, i a partir d’aquí ja es dirimiran les responsabilitats que cadascú tingui, però no ens hem de desconnectar mai. Nosaltres seguim el cas, seguim llegint els sumaris, escoltem les declaracions davant de la jutgessa, seguim veient les investigacions que fan els Mossos en els registres als domicilis, al camp i a les empreses, i estem molt atents al que passi. També veurem com reacciona el Barça després d’aquesta Forensic, en la qual el ‘Barçagate’ tindrà un paper predominant. Segurament no faci res més que deixar-ho en mans de la justícia, que de fet ja hi està, però també cal estar atents a les declaracions del president quan presenti la Forensic. Però bé, la feina periodística de fiscalització de la gestió del club ha de seguir, ja deixant de banda el ‘Barçagate’ i sigui quin sigui el president, evidentment. Tot el que pugui sortir d’aquí fins que acabi la instrucció o el judici (si n’hi ha) també serà molt interessant de veure, analitzar i explicar. 

T’has acostumat a rebre premis?

‘Joder’, es fa raríssim. No estic gens acostumat a rebre premis. És molt agradable, evidentment, a tothom ens agrada rebre reconeixement i que ens felicitin, però sobretot els companys. Dels premis que ens han donat, els que ens fan estar més orgullosos són els que venen dels nostres companys de professió, valorant la feina que hem fet. Amb el que no em vull quedar d’això és que hem tingut un 2020 i 2021 històric, i quedarà per sempre, però seguim treballant. El que ens preocupa, sobretot a en Sergi i a mi, és que d’aquí a deu anys se’ns recordi només pel ‘Barçagate’. No volem ser ‘els tios del Barçagate’ i prou, volem que se’ns recordi per moltes coses més, perquè hem seguit treballant bé, a fons i hem seguit creixent. Els premis són un reconeixement fantàstic, però són com els títols en l’esport, són temporals. La temporada següent has de seguir optant a nous títols i, si no els aconsegueixes, serà un fracàs. No vull dir que si no rebem més premis serà un fracàs, però sí que és veritat que s’ha acabat la temporada i hem de seguir al peu del canó i treballar perquè surtin més temes com aquest.

“Trobar-me al carrer després del ‘Barçagate’ va ser molt frustrant”

Així i tot, després de destapar el cas, et vas quedar a l’atur, tal com estava acordat amb la SER. Com va ser trobar-te “al carrer” en aquell moment?

Frustrant. Va ser una frustració enorme, tanmateix no hi vaig poder fer res perquè jo tenia un contracte temporal i ja estava avisat que substituïa una persona i el meu contracte acabava el desembre del 2020. Jo ja sabia que m’havia de buscar la vida, i es va allargar tant com es va poder perquè les eleccions del Barça es van allargar i jo m’havia de fer càrrec d’una part de les eleccions i vaig seguir a la SER fins al 7 de març. Després van els problemes econòmics de la ràdio, no sé si voluntats d’aquí o d’allà, no en tinc ni idea…

En Sique va fer tot el que va poder, no li puc retreure absolutament res, ens ha ajudat en tot i ha sigut un cap descomunal, és el millor cap que he tingut en la vida. Ens va oferir una protecció total durant el ‘Barçagate’ a en Sergi i a mi, amb un silenci fantàstic. De fet, no ens va oferir la protecció, ell ho va fer i va callar perquè creia que ho havia de fer, perquè era el cap d’esports i un cap així és impagable. Ell va poder fer fins on va poder i no va aconseguir arribar a cap acord per incorporar una nova persona, perquè les contractacions estaven tancades a la SER per la pandèmia, hi havia hagut un ERTE i, per tant, no podien fitxar ningú. Per tant, em vaig quedar al carrer, però jo ja sabia que em trobaria sense feina a partir del 7 de març. La sort que vaig tenir és que en Rubén Uría em va recollir amb una pala del terra just vaig caure i em va rescatar per GOAL.com que és allà on estic treballant, a la mar de gust.

És a dir, acabes a ‘GOAL.com’ per Rubén Uría?

Sí, sí, em va salvar. Li faltava el corresponsal de Barcelona que li acabava de plegar, Ignasi Oliva, un molt amic meu, i el Rubén em va contactar i li vaig dir que sí sense pensar-ho. Les condicions eren molt bones, la tasca que havia de fer era un rol que m’agradava i m’interessava i vaig poder-hi entrar. Em va salvar ràpidament, perquè vaig acabar a la SER entre el 15 i el 20 de març, després de les eleccions, i el dia 1 d’abril ja estava treballant per ‘GOAL.com’, així que va durar molt poc aquest atur, vaig tenir molta sort. A més, van sortir diverses coses més com a complements, que són fantàstiques, com són Panenka, la col·laboració a l’Onze amb el Francesc Garriga amb un tracte molt agradable, ara l’Esport Club amb el Francesc Soria, el Fandiño i el Sanuy. Estem fent coses molt guais, i a la Cadena SER també seguim un cop per setmana, explicant cosetes institucionals i també amb el ‘Barçagate’, que ens ho passem molt bé.

Ser un dels responsables del ‘Barçagate’ et va obrir portes laborals? O pel contrari, te’n tanca d’altres?

No ho sé, tancar-me’n no ho sé, però me’n va obrir unes quantes. Aquesta de GOAL n’és una, la de l’Onze, la de l’Esport Club, la de Panenka en va ser una altra… Jo crec que el ‘Barçagate’ el que m’ha fet és poder viure del periodisme, abans del ‘Barçagate’ tenia sous molt poc dignes i m’havia d’arrossegar per fer moltes altres coses i jo crec que arran d’aquest cas el ventall d’opcions se m’obre i puc començar a viure del periodisme, amb poc més de trenta anys. Poder viure del periodisme és fantàstic, em pensava que no passaria mai.