La Clara Moraleda Torrodellas està a punt de fer els vint-i-vuit, i això vol dir que farà vuit anys que es dedica al teatre. Va començar el 2014 amb el musical Mar i Cel, de Dagoll Dagom, i un cop posat un peu dins el cercle va anar fent projectes; entre ells Scaramouche, El llibertí, El despertar de la primavera, entre d’altres. També ha estat un rostre conegut a Youtube, on feia petites creacions audiovisuals sota el nom de Leopolda Olda. Tot plegat ho compaginava amb l’escriptura dels relats del seu llibre El teu nom. Fa anys que és professora de teatre amb alumnes adolescents, cosa que li encanta i que no li agradaria deixar de fer.
Què et va motivar a escriure el llibre El teu nom?
Són 29 històries que d’alguna manera o altra han format part, o de la meva, o de la vida de gent del meu voltant, o de la meva fantasia, que és una mica fantasia de tots. Són històries molt quotidianes amb les que tothom s’hi pot identificar. Vaig voler treure pensaments, sensacions, idees i opinions, i moltes coses que tenia a dins després de vint-i-cinc anys de viure la vida. Vaig voler venjar situacions, per exemple. O, més que venjar, posar la responsabilitat a aquelles persones que la tenen i treure-la a les víctimes, tot fent-ne una història, canviant noms i totes aquestes coses. Però que descansada em vaig quedar! També n’hi ha d’altres que són pur agraïment a la vida, a situacions meravelloses que tenen una durada curta -i per això són perfectes per fer-ne relats, i no novel·les!-.
“Vaig voler venjar situacions, per exemple. O, més que venjar, posar la responsabilitat a aquelles persones que la tenen i treure-la a les víctimes”.
Amb el llibre vas ser finalista del Premi Josep Pla i a Núvol deien que el teu estil recordava als contes de Calders. Quins han estat els teus referents literaris?
Per escriure El teu nom em vaig donar molta llibertat de creació. Intentava trobar un estil propi. No he tornat a llegir el llibre, però sé que d’aquí a un temps diré “com pot ser que aquest estigui escrit així i aquest aixà?” Però serà divertit. Forma part del procés. Amb això no contesto la pregunta perquè no he tingut referents a l’hora d’escriure, però soc gran admiradora de la Ferrante, de la Nothomb (als seus principis)…
En alguna ocasió has comentat que no vas incloure tots els relats que tenies al llibre. Veuran la llum d’alguna manera?
Volia fer un recull dels relats apartats! És una altra de les mil coses que vaig deixant per demà. Però crec que potser els donaré una volta per canalitzar-los cap a una altra banda.
Quins personatges dramàtics t’agradaria interpretar en un futur?
La veritat, mentre pugui seguir treballant d’actriu seré feliç com un anís. Ara just hem acabat les funcions de l’espectacle de Marc Timón, Apologia i escarni de l’estupidesa humana, una comèdia surrealista d’humor entre absurd i punyent, i m’ho he passat tan, tan bé, que em passaria la vida fent comèdies i cantant. També m’agradaria explorar el drama, però quan rius tant no tens pressa per fer-ho!
Quins futurs projectes tens entre mans?
El mes de maig estaré a la Sala Versus amb l’espectacle Girls like that, d’Evan Placey. Una funció de cinc noies en què es mostra la seva trajectòria vital, des de la infantesa fins a l’edat adulta, centrant-se particularment en l’adolescència i al voltant d’un cas d’assetjament escolar molt desagradable. La història s’inspira en un cas real i s’ha representat a Anglaterra i a altres llocs… i ara ve a Catalunya! Aquesta sí que la recomano moltíssim per joves i adolescents. Adults, fins i tot -per tota la responsabilitat que tenen en aquests casos, tot i sovint no ser-ne conscients-.
“S’hi hauria d’anar per plaer, pel gust d’anar a veure un espectacle i a veure què ens suggereix. És així com llavors es relacionaria amb l’oci, i no amb l’estudi”.
Quines polítiques creus que s’haurien de fer per apropar els joves a la cultura, en general, i al teatre, en concret?
Hi ha propostes molt bones, com Escena25 o altres descomptes. Això, però és per joves que ja estan interessants en la cultura. Caldria fomentar-ne l’interès des de l’escola, que ja es fa, però moltes vegades es van a veure funcions massa acadèmiques i gens atractives, amb l’excusa que “estan relacionades amb el que treballem a classe”. No hauria de ser així. S’hi hauria d’anar per plaer, pel gust d’anar a veure un espectacle i a veure què ens suggereix. És així com llavors es relacionaria amb l’oci, i no amb l’estudi. Hauria de ser trimestral, com a mínim. Per altra banda, si els joves no van al teatre, potser primer hauria de venir el teatre als joves. Jo vaig formar part d’una iniciativa que consistia a interrompre directament una classe per fer una obra de microteatre als alumnes. A partir d’aquí, passaven mil coses, s’hi interessaven. Llences un cable molt més efectiu. Però el nostre és un problema de país. La cultura està molt poc valorada, es reflecteix tant en les subvencions destinades a cultura com en l’interès general de la societat per consumir-ne.
Com et veus d’aquí a 10 minuts, 10 dies i 10 anys?
D’aquí 10 minuts fent pipí! En 10 dies em veig estrenant els meus 28 anys i en 10 anys em veig sent feliç amb el què tingui però, tot i així, buscant coses noves per fer o que m’agradin.
A quina influencer t’agradaria que entrevistéssim a Revista Mirall?
No conec influencers! Estic molt out del tema. Però podríeu entrevistar a la meva col·legui Júlia Bonjoch (actriu, també), per exemple!