Dels tres Reis de l’Orient, probablement, un no estaria vacunat. Melcior, que se’l considera originari d’Europa, ve d’una zona en què més del 65% de la població ha rebut almenys una dosi de la vacuna -el percentatge s’enfila fins al 73% si només tenim en compte la Unió Europea. Gaspar ve d’Àsia, on la mitjana de vacunació ronda el 68%. Baltasar, en canvi, és de l’Àfrica, un dels punts foscos de la vacunació. Menys del 15% dels seus habitants estan immunitzats, fins i tot amb països com la República Democràtica del Congo o Haití on la xifra ni tan sols arriba a l’1%.

És tan evident la desproporció que costa de dimensionar. A la pràctica, el resultat és que mentre alguns ciutadans tenen el luxe de desatendre qualsevol evidència científica, ser antivacunes i sentir-se paradoxalment els més intel·ligents i lúcids de la tribu, d’altres no tenen accés a les dosis per falta de recursos i infraestructura sanitària. A tot això s’hi sumen escàndols diversos com, per exemple, el fet que els països rics enviïn milions de vacunes a punt de caducar als països pobres, que no tenen marge de maniobra i que, a més, s’enfronten a problemes logístics com la falta de neveres o camions refrigerats per conservar-les i distribuir-les.

Tot plegat augmenta el risc d’aparició de noves variants, que va lligat amb el fracàs de la vacunació mundial. S’ha repetit contínuament: la vacuna és l’instrument, però la solució final és la vacunació global, no a la carta. Tots els experts coincideixen que cal arribar al 70% de la població mundial vacunada (ara per ara, frega el 60%). Sense això, el 2022 acabarà sent com el 2021: una muntanya russa, un mar enrabiat, un bany de realisme que deixa en paper mullat totes les expectatives.

Per això, la millor manera de tornar els regals que ens han fet els Reis de l’Orient és facilitar que tots tres es puguin vacunar. Per frenar els contagis en aquelles zones on el virus campa lliurement i per eliminar possibles focus d’origen de noves mutacions. Perquè o ens en sortim tots, o no se’n sortirà ningú. De manera que aquest any, més que mandarines, galetes o menjars diversos al balcó, podríem retornar-los l’encens, l’or i la mirra amb voluntat política real d’afrontar la situació, amb recursos humans i econòmics que impulsin tot el procés i, per descomptat, posant a la seva disposició totes les vacunes que calguin, i no només les descartades. En cas contrari, tot el que mereixerem serà carbó.