Sembla que aquest cap d’any, a diferència de l’anterior, no s’han muntat raves tan multitudinàries. O si s’han donat, aquestes han estat més distretes. La descoberta casual d’una orgia programada a Lliçà d’Amunt –sembla que la confusió de l’adreça, per part d’uns aspirants a participar-hi, procedents dels Estats Units va alertar la policia– , fou la punta de l’iceberg del munt de festes privades, amb més preocupació per aparentar discreció, que demostra que cada vegada més, més gent, prescindeix d’unes indicacions cada vegada més irreals d’unes autoritats, cada vegada amb menys autoritat. En qualsevol cas, la privatització de la responsabilitat s’ha posat en evidència a partir del col·lapse del subministre d’antígens que la gent ha fet servir (servidor de vostès, també) per participar en trobades de família, amics, coneguts o saludats, amb més o menys nivell de riscos, èpica o inconsciència.
En altres paraules, les indicacions de governants o experts, de governants escortats per experts, o de governants amb mitjans oficials o oficiosos actuant com a mariachis, creixentment són qüestionades, ignorades o contestades més per la via de l’acció directa que per manifestacions negacionistes. Només cal comptar el percentatge de persones que han decidit desafiar l’obligació de la mascareta al carrer, decretada fa alguns dies, en ple desbordament estadístic de contagis (que no de defuncions), com a mostra de “voler fer alguna cosa”, després d’haver passat dos anys de no haver estat capaços d’obrir una sola UCI al Pirineu, o de no haver incrementat notablement el salari del personal sanitari, d’haver passat olímpicament de recuperar metges i infermeres fugits a Escandinàvia o el Regne Unit a la recerca de millors condicions laborals, o d’acabar d’una vegada per totes amb una temporalitat suïcida en aquest àmbit. Tenim pressupostos per a l’any vinent, tanmateix no sembla que les necessàries millores en les condicions de treball de les persones que s’han jugat “literalment” la vida per nosaltres, estiguin gravats en relleu en aquesta llei que després s’executa de manera capriciosa.
Efectivament, la religió neoliberal instal·lada a Brussel·les i Barcelona es fonamenta en el sacrosant axioma de la privatització i l’externalització. I la principal d’aquestes ha estat l’externalització de responsabilitats. La culpa és de la gent que s’infecta. La culpa és de la gent que no es vaccina (o dels que es volen vaccinar i no tenen manera d’entendre’s amb els aplicatius informàtics, i si els entenen, els troben col·lapsats). La culpa és dels joves (aquesta és un clàssic) a qui se’ls va arribar a dir que si sortien amb els seus amics, serien els responsables de l’horrible mort dels seus avis. La realitat és que bona part de les mesures, tret de la vaccinació, que sembla a totes llums més que efectiva, si més no per contenir els casos greus i les defuncions, no semblen funcionar. L’exemple més clar és Suècia, on no s’ha posat en marxa cap restricció, i on la mascareta no ha estat obligatòria mai als exteriors, té 1.473 morts per milió d’habitants, mentre que a Catalunya compta amb 3.182, Espanya; 1.900 i el caòtic Regne Unit, tan criticat darrerament per haver donat un cop de porta a la Unió Europea, i per prendre mesures erràtiques (tot i que amb menor invasió del govern en la privacitat de la gent), 2.216.
Potser en les nostres dramàtiques xifres, comparables amb Brasil (2.912); Romania (3.058); Croàcia (3.088); la República Txeca (3.361); Moldàvia (3.692) o Geòrgia (3.867), hauríem de fer alguna reflexió sobre els perquès? No hi té res a veure factors com la ignomínia de Rodalies? O un sistema de residències de gent gran privatitzades (veritables granges de vells) que van convertir-les en un parany mortal? Que potser no hi té res a veure un sistema de privatització d’hospitals, i molt especialment, de Centres d’Atenció Primària, on tots els estudis internacionals demostren que implica un increment de defuncions? Per casualitat, la carència de professionals de la medicina i les seves condicions laborals i salarials de misèria (amb contractes per dies i guàrdies draconianes) és casual? Que no té importància que un malalt de Viella hagi de recórrer 163 quilòmetres (i 2h 15 m ) per accedir a la UCI més propera? Que potser l’obsessió per mantenir les escoles obertes a qualsevol preu no ha produït absurds com ara confinar els grups on hi ha hagut positius, i per contra, obligar a tots els docents i altre personal de suport a mantenir-se al peu del canó, malgrat que les estadístiques mostren que la incidència de covid entre els professionals de l’educació triplica la de la població general? No hi deu tenir a veure allò que un servidor fidel de la monarquia borbònica que va confessar amb orgull aquella frase històrica de “els hem destrossat el sistema sanitari?”
Que no ens vinguin amb collonades, o pitjor encara, amb aquesta mena d’enaltiment de la por pandèmica, acompanyada de restriccions i més restriccions a les llibertats individuals, de prohibicions, de clausures, tocs de queda i reclutament de “policies de balcó”, i de propiciar una creixent divisió entre la ciutadania al respecte?
Certament, aquests dos anys de clima d’excepcionalitat ens ha mostrat que estem patint una epidèmia paral·lela de deteriorament de la salut mental de la població en general, i dels més joves en particular. Una no-derogació de la reforma laboral, de la persistència de precarietat, de salaris per sota de la subsistència, de condicions laborals deplorables acaben generant allò que podríem considerar una “fatiga pandèmica” que pot resultar clarament incontrolable en un futur no massa llunyà. La desmoralització col·lectiva, si més no al nostre país, comença a ésser patent, i qualsevol analista mitjanament informat n’hauria de ser conscient. Qui teòricament es troba al timó de la situació, de moment només anuncia més prohibicions, més restriccions i poca cosa més que rogatives perquè, màgicament, la situació canviï. I tanmateix, el malestar és més que palpable. I això, en un país com el nostre, marcat per conflictes transversals i ressentiments acumulats ens fa pensar en una bomba de rellotgeria.
