Els nous llocs no ens porten mai a les rutines que anticipem. Sempre que canvio de casa m’avanço a esdeveniments que existeixen només en la meva imaginació i mai no es produeixen. Projecto un sopar d’amics, un gat tigrat, potser dos perquè un de sol voldrà companyia; projecto unes cortines esponjoses vermelles o grogues, vermelles potser no, que fa puticlub, grogues potser sí, perquè el groc és el color més càlid. Mai no penjo cortines però qui sap si la veïna de davant se sentirà incòmoda veient-me el parrús, em dic, i Déu no vulgui que jo faci enfadar les futures veïnes. Imagino que seuré amb tal amant damunt d’un sofà que encara no sé quin serà i imagino que ara sí que l’afer amb el tal amant serà alguna cosa com cal, però no em vull enganyar: quan hagi passat la mudança ves a saber a quina part del pis i en qui sofà seuré i si a l’amant encara no li hauré perdut la pista en favor d’algú altre. Part de l’encant d’instal·lar-se a un lloc nou és sempre el factor imprevisible. No saps què és dormir i llevar-te al carrer Hospital fins que ho fas, i així amb cada racó del planeta.

Estrenaré el 2022 al Raval, el barri que fa menys família de tots. La mare insistia que em quedés a Sanr Andreu, barri familiar per excel·lència, però defujo els espais familiars com si em cremessin i he preferit venir aquí, a aquest barri xino resistent per més intents gentrificadors que els governadors inventin. M’agrada creure que, igual que les persones, els llocs tenen una força centrífuga interna que en manté l’essència: un Raval sense incidents potser existeix algun dia en algun univers paral·lel, però de ben segur que no serà en el nostre. La idea dels espais amb forces místiques centrífugues no és meva sinó de l’escriptor Ramon Mas, que potser va manllevar-la d’algú altre però que en qualsevol cas li va servir per escriure Afores. El Raval no és el barri més familiar de Barcelona, però sobretot tampoc és el més segur. M’ho han advertit per experiència pròpia dues parelles amigues —com que em faig gran començo a parlar dels meus amics de dos en dos, com qui temps enrere es referia als ‘matrimonis’. A l’amic d’una parella van atonyinar-lo per treure-li la cartera quan tornava cap a casa; l’amiga de l’altra parella, filla de policia i amb un olfacte innat per als assetjaments i robatoris que pasen i han de passar, va decidir, per si mateixa i per al seu company, que una mudança a l’Eixample esquerre era la idea més assenyada.

Als EUA hi ha un corrent republicà que vincula l’empoderament femení amb la tinença d’armes. Com tants altre fenòmens, no és tan un moviment real com una campanya de màrketing del sector de les armes i de l’Associació Nacional del Rifle durant els anys vuitanta. La idea que una dona armada està més protegida dels mals que l’assetgen a ella i a la seva família es va escampar en un moment en què el mercat de la venda d’armes als homes estava saturat. Venudes tantes armes com fos possible als homes, només faltava recordar a les dones com de fàcil era que les violessin a elles i a les seves criatures en qualsevol moment, pel carrer, de dia, amb el cotxet o sense. A Why Packing a Pistol perpetrates de Patriarchy la sòciòloga Alana Bassin apunta que l’Associació Nacional del Rifle va promoure la tinença femenina però no es va preocupar gaire d’explicar a les dones com fer servir pistoles, que se suposa que són les ‘grans igualadores’ en el context d’una baralla entre dues persones que no són iguals, com ara una dona sense formació militar contra un home habituat a la violència.

Bassin ens recorda que la majoria dels assassinats es produeixen en l’àmbit domèstic i que quan hi ha armes a casa una dona en una relació abusiva té un 500% més de possibilitats de morir assassinada.

El risc no ve només de l’agressor, sinó de l’evidència que tenir una arma a la tauleta de nit és arriscar-se a trets mortals per accident. En definitiva, les armes no ofereixen seguretat sinó un miratge de seguretat que sovint produeix l’efecte contrari: molt més risc de mort. La idea d’armar les dones té lògica, però és un sentit comú que en última instància engendra més violència. A Sud-Àfrica les dones s’estan armant, perquè Johannesburg és una de les ciutats més perilloses del món, amb una taxa d’homicidis pels núvols. Tipes d’exposar-se als atacs i a les violacions i assassinats per part d’homes propers i estranys fins i tot quan són dins de casa seva, les sud-africanes potser no veuen gaires més recursos que prendre’s la justícia pel seu compte. Una història similar està afectant la població libanesa, que, davant d’un estat cada vegada més incapaç la ciutadania,  s’està armant (encara més del que ja ho estava des de la Guerra Civil) a marxes forçades.

No he tingut mai gaire por als homes, més per un tarannà càndid que per cap altre motiu racional. Miro de seguir l‘instint i la filosofia d’una anècdota llargament contada a casa meva per la meva àvia, nonagenària incapaç de deixar ningú indiferent. L’anècdota diu que a principis del segle XX un home que vivia a Sant Andreu del Palomar tenia per costum exhibir el penis a les dones sempre que podia; s’obria la gavardina davant les senyores i s’esfumava corrents. Una veïna del barri, en veure l’aparell sexual de l’exhibidor, va dir-li: ‘Això és tot el que tens? A casa n’he deixat un que en fa el doble!’.

Tot i així, per més que jo digui, el cert és que davant de la violació o el robatori les meves il·lusions de fortalesa femenina són vanes. Si un home vol violar-me i trinxar-me com qui trinxa carn de vedella podrà fer-ho. No seria la primera ni l’última vegada, ni el 2022 estarà lliure de violència contra les dones ni contra la resta de la humanitat. El meu recurs no serà armar-me, perquè no sé fer anar una arma, perquè està prohibit i perquè en última instància l’única manera de fer que un lloc sigui més segur és insistir a viure-hi com si ho fos.