Ada Colau o la mongeta tendra

Aquesta setmana s’han fet públiques les dades del nou baròmetre municipal de Barcelona, realitzat a principis de mes, i és un autèntic caramel per als amants de la tristesa. Permeteu-me que en repassi alguns indicadors. Són dades que ja hem anat escoltant astant quests dies però que, recopilades, fan un goig especial.

Quant al lideratge d’Ada Colau, l’alcaldessa de Barcelona continua suspenent i cau mig punt més la seva valoració respecte a l’estiu passat. Es queda amb un 4,2, xifra que es converteix en la seva pitjor marca personal.

I quant a la gestió de l’Ajuntament, tres quarts del mateix. Tampoc agrada. Gairebé la meitat dels barcelonins i barcelonines la consideren dolenta o molt dolenta, un percentatge que puja ni més ni menys que deu punts, fins a un 49,4%, d’ençà de l’última enquesta (els que consideren que la gestió és bona o molt bona no representen l’altra meitat, sinó que es queden amb un 37,4%). En general, es té la percepció que Barcelona està més malament ara que fa un any (64%).

Aquestes dades són pitjors que les que hi havia quan Ada Colau va iniciar la seva aventura política com a alcaldessa. El 2015, quan els comuns van estrenar-se novament governant per primera i enèsima vegada l’Ajuntament, la gent tenia la sensació que la ciutat funcionava millor que avui. Funcionava millor llavors i sempre, perquè totes aquestes valoracions que hem apuntat conformen la pitjor nota que rep el govern municipal els últims 30 anys.

Bé, doncs malgrat tota aquesta tirallonga de decepcions, malgrat les males notícies que aquestes dades podrien suposar pel govern municipal, resulta que, paral·lelament, Ada Colau tornaria a guanyar les eleccions a la ciutat de Barcelona i ho faria amb una sòlida distància de 4 punts (4 punts!) respecte als seus competidors.

- Publicitat -

Tot plegat és fascinant i retrata fidelment quin és el panorama a Barcelona. Ada Colau s’ha convertit en un mal per a una majoria de votants, però vist amb perspectiva no deixa de ser un mal menor. I, en ser un mal menor, hi ha motius per queixar-se’n però no per erradicar-lo, perquè els altres perills que el rodegen poden ser pitjors: la incompareixença, la còpia, la manca de carisma, el no-res. Són mals polítics que tenen els seus competidors i que converteixen a Colau en un mal passable perquè, com a mínim, és reconeixible.

Al seu voltant, el desert continua sent tan àrid, hi ha tan poca vida humana, que es fa impossible pensar en una alternativa sòlida i coherent, especialment des del món de l’esquerra. No hi ha encara cap projecte amb cara i ulls. I quan dic cara i ulls ho dic en la seva literalitat. No hi ha una cara amb prou pes com per revolucionar aquest tram final de legislatura, ni una promesa de cara, ni un rumor de promesa de cara. Només hi ha l’alcaldessa i la seva inèrcia, preparats per governar durant uns quants anys més.

Avui Ada Colau és un trist tàper de patata i mongeta tendra en una nevera buida un diumenge a la nit. Te’l menges perquè és el que tens. No hi ha cap altra opció a la nevera, no hi ha res obert a aquestes hores, i amb resignació agafes aquell tàper, amb qui ja fa dies que us intercanvieu mirades fugisseres, i tornes a donar una oportunitat obligada a un plat que ni et va fer feliç llavors ni et fa feliç ara.

Ser un tàper de patata i mongeta tendra és molt digne, però sap una mica de greu (pel mateix plat i pel propietari de la nevera) perquè en algun moment havies arribat a creure que aquells ingredients que entraven a casa teva servirien per fer el més suculent dels àpats. Compte, la patata ha estat en tot moment una patata, i la mongeta tendra ha estat sempre mongeta tendra, des del precís instant en què van entrar per la porta. Qui volia enganyar-se, creient que d’allà en sortiria una fondue de formatge, també ha de fer una mica d’autocrítica. Però això no treu que ara uns ulls tristos no puguin evitar dirigir una mirada plena de pena i de renúncia al recipient.

No se sap fins quan Ada Colau estarà sola en la competició electoral, però és força increïble que encara ho estigui. Colau, com tants altres governants, fa mèrits per reunir al seu voltant una oposició ferma, amb cares visibles i projectes reconeixibles. En aquest sentit, ella també dona oportunitats als seus contrincants perquè s’organitzin i li posin les coses difícils. Però, per aquells misteris de la nostra política municipal -que a vegades tenen més a veure amb la inoperància que amb el misteri- ningú ha volgut entomar el repte que l’alcaldessa va servint repetidament en safata.

Encara queda un any i mig. Suposo que dins dels respectius partits es deuen dir que encara queda un any i mig. Però el temps passa ràpid, i encara passa més ràpid quan s’arriba a l’últim any de legislatura i van caient inauguracions, grans anuncis i suports mediàtics i empresarials. Si triguen massa més a decidir-se, pot acabar passant una cosa inaudita en el món sociogastronòmic, i és que la ciutadania acabi acostumant-se, amb certa diligència i tranquil·litat d’esperit, a un plat diari de patata i mongeta tendra.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca