eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    Educació i revolucions

    L’any 1958, María Zambrano signava un dels seus millors llibres polítics, Persona y democracia, on ens explica per què les revolucions no serveixen a l’hora de despertar de “malsons històrics”. És evident que l’escola franquista, violenta i estamental, n’era un, de malson històric. Per sota d’aquella crosta de dominació social manifesta van anar configurant-se lentament models alternatius que es van poder posar en pràctica amb més o menys implantació entre 1975 i 1990. A partir d’aquell moment, el rubalcabisme, el marchesisme i el cesarcollisme van fer tornar obligatòriament tothom a la cleda de les imposicions pedagògiques.

    Vivim una exacerbació de la propaganda revolucionària en les nostres propostes pedagògiques. Des de les institucions, des dels webs dels pedagogs més influents, se’ns ven cada dia la idea d’una revolució en curs. Però gràcies a María Zabrano aprenem que el moment del “despertar”, que el moment del nostre desvetllament polític no és el moment de la realització de les propostes emancipadores. En altres paraules, avui en dia estem confonent el moment de la implantació de l’alliberament amb el moment del somni. I per aquest motiu el somni se’ns converteix en un nou malson històric, el malson de la imposició burocràtica.

    També ens explica Zambrano, a Persona y democracia, que el moment crític de les revolucions és el moment en què topem de cop amb el buit. La revolució aboleix de soca rel el passat, però no encerta a l’hora de respectar les continuïtats aliades. El resultat és el monstre epilèptic de la coacció revolucionària. Va passar el 1917, va passar el 1793. I ens està passant amb les idees de 1968: no hi ha manera de passar del somni a la realització perquè el preu seria el desballestament final de les estructures públiques.

    Desballestament que aprofiten les grans empreses de telecomunicacions per a practicar un intrusisme invasiu i endur-se el gat a l’aigua. Somiant amb el nostre neopuritanisme pedagògic protestant, baratet i bensonant, entreguem el poder als tatcheristes de tota la vida, sovint camuflats en partits d’esquerres. Somiant amb l’igualitarisme de Babeuf, entreguem el poder al mediocre Directori, o al primer cònsul o il·luminat a sou que se’ns passeja davant del nas.

    La revolució educativa és especial: el sol fet d’educar és revolucionari. Però, políticament parlant, revolucionàriament parlant, l’educació és la tortuga i no el corredor. Allò vertaderament revolucionari és muntar quatre parets i un sostre i proporcionar llibres, guix, temps i calma. Anem lluny si ens aturem, no si continuem entregant les nostres arques públiques als taurons i als paràsits de la nostra cognició. L’escola no ha de servir per a acabar de dinamitar la nostra capacitat d’atenció, per culminar la feina de privatització del nostre cos, sino per a apartar les ments joves de les grans alienacions de la nostra època. La revolució ràpida i espasmòdica d’avui no és una revolució, és una transacció financera. Es tracta que els pressupostos públics destinats a educació acabin en mans de subministradors de tecnologia, els grans dealers de dopamina d’avui. No hi ha res revolucionari en aquesta revolució falsa.

    La revolució d’aprendre avui és un acte d’autodefensa intel·lectual, és un dir no al saqueig de la nostra capacitat per a adquirir un lèxic bàsic i interpretar el món. En canvi, només sabem proporcionar onades de dopamina, tempestes pseudopedagògiques, tones de pseudociència i hores d’histèria mediàtica. Això que ho comprèn tan fàcilment algun alumnat, no ho volen reconèixer les nostres autoritats, perquè no poden. En primer lloc, no és fàcil rectificar en un error tan gros. En segon lloc, perdrien la feina. En tercer lloc, el context europeu no els ho permetria.

    - Publicitat -

    Què ha de fer, doncs, la ciutadania? Com als anys 70, imaginar i forjar l’alternativa humanista sota la crosta del poder merament financer. La nostra política educativa la inspira la banca: barrem el pas de les alienacions d’avui i proporcionem el saber necessari per a la interpretació del món. Realitzem la revolució petita i quotidiana que suposa ensenyar química, gramàtica, història i filosofia. Proporcionem saber al jovent pobre, sense abandonar-lo a la Beneficiència de la falsa comprensivitat. Un terç de la nostra població viu en condicions de misèria, ensenyem-lo a reclamar els seus drets, sense ensinistrar-lo per al conformisme somrient.

    Una revolució educativa doblaria la plantilla de mestres i professors, i li encarregaria el deure d’injectar saviesa rigorosa i científica al jovent. Substituir la saviesa pels espasmes és una revolució d’extrema dreta. Allò que anomen “revolució tecnològica” o “transformació digital” és una revolució de drta neoliberal que persegueix l’objectiu explícit de transvasar tot el nostre diner públic a arques de multinacionals tecnològiques. La revolució educativa és mansa i lenta, està feta de lectures pausades, companyies de qualitat i enormes quantitats de temps i paciència. No té res a veure ni amb objectius geoestratègics ni amb la megalomania mística i pseudohumanitària amb què enganyen al personal docent. Com deia Karl Jaspers l’any 1945, no podem confondre la ciència amb la superstició de la ciència, i hem de cultivar la ciència perquè prové de l’honradesa i també l’engendra.

    No estem generant honradesa perquè no disposem de lideratges honrats. Ens intenten prendre la camisa massa sovint, perquè l’estímul i el foment de la ciència no l’acabem de veure enlloc. Zambrano ens explica que la democràcia és l’únic règim polític on l’habitant està obligat a convertir-se en una persona. Si desinvertim en educació desdemocratitzem el nostre medi civil, l’aboquem a la desigualtat i les tiranies. Acostumar el nostre alumnat a assumir la precarietat i la desigualtat és desmantellar Catalunya.

    No necessitem una altra revolució aparent, necessitem que ens deixin fer classe. No volem productes, volem llibertat. Actualment, només sabem cultivar l’espasme i la moda precària. Hem confós la revolució amb el saqueig de la nostra democràcia. Deixem d’entregar diners dels nostres impostos a empreses com Kahoot o Telefonica. Nosaltres volem innovació i ambició cultural. Catalunya ha de ser potent en art i saviesa rigorosa, com ho era l’any 1920. Aquest simulacre de país resulta depriment. El nostre alumnat mereix molt més: mereix saber on viu, què pot esperar i com pot pensar amb claredat. Farcir cervells de caos i confusió no és revolucionari, és antimodern i catastròfic.

    - Publicitat -

    Seguim gràcies a tu!

    D'ençà el 2013 Revista Mirall ha treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres lectors, qui amb la seva subscripció participa en sortejos exclusius des de només 3€. Participa i ajuda'ns a continuar endavant.

    Els més llegits

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca