Julen Bollain: “La llibertat és poder dir que no amb el cap ben alt”

Un matí de diumenge al Cap i Casal. Ens reunim amb l’economista Julen Bollain (Éibar, País Basc, 1990). Doctor en Estudis sobre el Desenvolupament, economista i estudiós de la renda bàsica, teoritza i estudia eines per combatre les grans desigualtats socials que existeixen en el món. Hores després de la presentació del seu llibre Renta Básica: una herramienta de futuro, acompanyat de la Vicepresidenta Mónica Oltra, ens trobem amb ell en l’Estació de Joaquín Sorolla. Entre cafès, com sorgeixen les bones idees, parlem sobre desigualtats, redistribució, meritocràcia i poder: algunes de les reflexions que l’han convertit en un referent per entendre l’economia i les societats del present i del futur. 

https://twitter.com/monicaoltra/status/1472292931088400386?t=2TkGsDNDRHFpwD08SUcnVQ&s=19

Presentares recentment el teu llibre ací en València amb la Vicepresidenta Mónica Oltra. Com va anar?

Pense que va anar genial! La gent va estar molt participativa, i Mónica i jo vam gaudir molt. Jo estava nerviós, perquè no tots els dies presentes el teu llibre amb Mónica Oltra (rialles). Tenia pendent vindre al País Valencià des de fa temps, i la veritat és que m’han tractat de meravella. Me’n vaig en una estona, però vull tornar prompte.

“La renda bàsica supera molt bé les limitacions de les rendes mínimes”

Quines són les claus que analitzes en el teu llibre?

- Publicitat -

El meu llibre parteix d’una anàlisi de la situació actual pel que fa a polítiques d’inclusió social. Comence parlant sobre les rendes mínimes, i sobre per què no aconsegueixen els seus objectius. A partir de la meua anàlisi, observe que estes rendes mínimes tenen alguns errors estructurals. Per això, compare estes rendes mínimes amb la renda bàsica i confronte els dos models. La meua conclusió és que la renda bàsica supera molt bé les limitacions de les rendes mínimes. El que realment diferencia estos dos models és una concepció de llibertat: les rendes mínimes ajuden a les persones una vegada que estes han fet fallida, i la renda bàsica implica garantitzar com a drets les necessitats materials bàsiques de tota la ciutadania.

“El 20% més ric hauria de pagar més impostos perquè el 80% isca guanyant”

I, el que molta gent es pregunta… Creus que és viable esta renda mínima?

En el meu llibre partisc de molts estudis solvents que s’han realitzat en Espanya. També de la meua tesi doctoral, on plantege les possibilitats que tindria una renda bàsica en Euskadi. Únicament tocant l’IRPF —que, possiblement, no siga l’impost més just per finançar tota la renda bàsica—, ja seria viable una renda bàsica en Espanya. Els resultats dels estudis que han tingut lloc en països de tot el món ens diuen que el 20% més ric hauria de pagar més impostos perquè l’altre 80% isca guanyant. També hi ha moltes altres maneres d’augmentar la recaptació: igualar-nos a la mitjana europea en l’impost de societats, impostos a la riquesa, impostos mediambientals o una lluita més efectiva contra el frau fiscal.

Julen Bollain
Julen Bollain respon a les preguntes de Mirall País Valencià // Ana Cervera Domínguez (IG: @anniemoonphotography).

“Si volem servicis públics com en Europa, hem d’aportar i repartir com en Europa”

Però hi ha veus que diuen que en Espanya ja es paguen massa impostos. 

Esta idea és un discurs hegemònic que va establir-se al llarg dels anys 80. Si veiem el que va passar des dels anys 40 fins els 80, en els Estats Units o en el Regne Unit els més rics arribaren a pagar més d’un 90% en impostos. Ara estem vorejant el 50% de tipus màxim i proposar pujar 2 punts a les rendes més altes sembla una autèntica bogeria. Si volem servicis públics com en Europa, el que hem de fer és aportar i distribuir com en Europa. Els números ens mostren la realitat, i ens mostren que és viable.

“La renda bàsica hauria de ser una pota més en la política econòmica desenvolupada per un govern en qualsevol Estat del Benestar”

Altres diuen que la renda bàsica necessita anar acompanyada d’altres polítiques fiscals i econòmiques.

Exacte! La renda bàsica hauria de ser una pota més en la política econòmica desenvolupada per un govern en qualsevol Estat del Benestar. I el que també cal analitzar és si esta mesura acompanya els reptes que tenim com a societat: la crisi ecològica, la crisi de les cures i l’evolució del mercat laboral. I, clar, si genera externalitats negatives les hem de pal·liar amb altres polítiques econòmiques. El més important és que pense que la renda bàsica és una política que sintonitza molt bé amb els reptes que tenim com a societat.

“La llibertat és poder dir que no amb el cap ben alt”

Sempre expliques que la renda bàsica és sinònim de llibertat. Per què?

Per a mi la llibertat significa absència de dominació. Llibertat és viure sense permís: és a dir, ser lliure és no haver de dependre de ningú. La llibertat passa per garantir l’existència material de qualsevol persona pel fet de ser persona. En el segle XVIII esta existència material es garantia amb terres per cultivar i no dependre dels amos, i ara es garantiria, entre d’altres coses, amb una renda bàsica. Per això la llibertat està molt per damunt de fer-te unes canyes amb els amics. Llibertat és poder dir NO amb el cap ben alt! La renda bàsica és un escut eficaç contra les grans bosses de desempleats que genera el capitalisme. La patronal ho ha entès perfectament. Saben que els números eixen, però el que no volen és donar eixe poder de negociació als treballadors, és lògic.

Julen Bollain conversa sobre renda bàsica i cures amb una imatge de València al fons // Ana Cervera Domínguez (IG: @anniemoonphotography).

“Amb una renda bàsica pots enviar a fer la mà a una parella tòxica de què depenies econòmicament”

Dediques una part important del llibre a parlar sobre les cures i com una renda bàsica contribuiria a lluitar contra la desigualtat entre homes i dones.

La renda bàsica no solucionarà automàticament la divisió del treball per gèneres. Ara bé, sí ens permetrà la llibertat de triar els treballs que verdaderament ens agraden. Una renda bàsica permet eixa independència econòmica que la feminista Mary Wollstonsecraft deia que era imprescindible per alliberar a les dones. Sols quan estàs protegida de veritat pots enviar a fer la mà a una parella tòxica de què depenies econòmicament. A més a més, ser lliure també és tindre temps per fer el que ens agrada de veritat. I les dones tenen menys temps perquè, en molts casos, carreguen amb els seus treballs i amb una part important de les cures familiars.

“L’increment de la productivitat no s’ha distribuït (…) i és el moment idoni per revertir esta tendència i garantir la pau social”

La renda bàsica o la jornada laboral de 32 hores són algunes de les eines que podrien ser fonamentals per combatre les desigualtats. Com t’imagines el futur de les nostres societats dins de 20 anys i quins riscos hi observes?

Crec que estos canvis són imparables. Pense que la digitalització i l’automatització portaran un increment molt important de la productivitat i, gràcies a ell, treballarem menys i tindrem més temps per fer altres coses que ens agraden. Aconseguirem, d’una vegada, garantir el dret a la perea de què parlava Paul Lafargue anys arrere. Portem 4 dècades en què l’increment de la productivitat no s’ha distribuït entre el 70% més pobre i és el moment idoni per revertir esta tendència i garantir la pau social.

Fins i tot des de Silicon Valley són conscients que, si cada vegada, els pobres són més pobres, ningú no podrà comprar els seus productes i tecnologies. Un 68% dels europeus votarien a favor d’una renda bàsica, i, per això, és el moment de pressionar perquè els polítics la tinguen en compte. Ara bé, existeix un risc que és que la dreta s’apropie de la renda bàsica. Com? Molt fàcil. Agarres tot el que destines a l’Estat del Benestar, el parteixes i dones la seua part a cada ciutadà. I que s’apanye per pagar-se els seus tractaments mèdics, les escoles dels seus fills o els medicaments… La dreta sempre s’intenta avançar a nivell estratègic.

Julen Bollain escolta les preguntes de Jordi Sarrión i Carbonell // Ana Cervera Domínguez (IG: @anniemoonphotography).

“Les rendes mínimes parteixen la societat entre els qui reben i els qui donen, i això és un problema”

Què li diries als qui titllen una renda mínima o una renda bàsica de “paguita”?

Els demanaria que acompanyaren a una persona sol·licitant d’una renda mínima als servicis socials i voran com de fotut és el camí. Es tracta de processos molt invasius en la vida de les persones: revisan els teus tiquets de la compra, els teus moviments bancaris, ho revisen tot sobre la teua vida. Els recomanaria que veieren Jo, Daniel Blake, una pel·lícula del director britànic Ken Loach que explica com funcionen veritablement este tipus de processos.

Les rendes mínimes són socialment divisives, ja que parteixen la societat entre aquells que donen i aquells que reben. Això és un problema molt important. En canvi, ningú va al metge abatut i amb el cap baix per haver-se posat malalt. Si ens trenquem una cama existeix la percepció de que no és culpa nostra. Ara bé, si hem perdut el treball o si som pobres, sí dona la sensació de que és per la nostra culpa i no ens hem esforçat suficient.

“La meritocràcia i l’ascensor social porten molts anys trencats”

Aleshores, no es tracta de treballar més i esforçar-se més, no?

El que diuen les dades és que la meritocràcia i l’ascensor social porten molts anys trencats. En la majoria de casos, si naixes pobre, mors pobre. Jo sempre parle d’això com un triangle, en què trobem riquesa, educació i treball. Els principals generadors de desigualtat en Espanya són la riquesa (conjuntament amb les herències, clar!) i l’educació. L’Estat inverteix vora 60.000 euros en una persona que estudia fins secundària, i uns 200.000 en una persona que arriba a fer un màster o un doctorat.

Qui sol deixar l’educació en secundària? Els qui necessiten eixir al mercat laboral i ajudar a les seues famílies. I qui pot fer un doctorat? Qui té un matalaf financer en casa que li ho permet. La riquesa i l’educació, per tant, van de la mà. Cada vegada sorgeixen treballs més qualificats, i sols pot accedir a ells la gent que no ha pogut estudiar. És una desigualtat de partida que polaritza la societat i crea una escletxa cada vegada més gran en ella.

“Necessitem crear més comunitat i allunyar-nos del neoliberalisme”

Què diries a tota eixa gent que creu que canviant conductes individuals com la seua actitud pot fer-se rica o triomfar en la vida?

Els diria que el 80% de les persones que naixen en una família pobre moren pobres. La realitat ens demostra que sense uns servicis públics que sustenten allò comú no som res. Pense que necessitem crear més comunitat i allunyar-nos del neoliberalisme. Eixe discurs hegemònic que ens domina des dels 80 ha començat a desmuntar-se a poc a poc amb la pandèmia. La clau passa per anar desmuntant tots els mantres que s’han venut com a veritats absolutes i no eren més que dogmes al servei de les grans companyies. Posar en valor allò que ens uneix és molt més important que eixa lluita del tots contra tots que ens han gravat a foc i a sang.

Julen Bollain Revista Mirall
Julen Bollain en l’estació Joaquín Sorolla de València, després de l’entrevista / Ana Cervera Domínguez (@anniemoonphotography).
- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca