Amb el nom ja paga i això del forensic no pot caure simpàtic. És un nom lúgubre, amb tuf de resclosit, anunci de males notícies. I per tant, no sorprèn que vagin ajornant la presentació, com qui demora un disgust. Si encara queda algú en l’entorn blaugrana que desconegui el terme, és l’auditoria dels números dubtosos en la desastrosa acció viscuda i pretén clarificar si alguna partida no resulta gaire catòlica, conforme a decència. Home, per crear un forat de 1.350 milions, protagonitzar astracanades com l’anomenat Barçagate i haver gastat 145 milions d’euros en l’execució d’un mínim 5% del primigeni Espai Barça, resulta lògic que les ànimes benpensants del barcelonisme es confessin francament escamades i mostrin la mosca instal·lada al nas. Més que mosca, gairebé un eixam de colossals proporcions. Cert que sense proves no es poden demanar responsabilitats, tòpic que coneix tothom, però aquí s’han fet les coses tan malament que no et creus ni que ho hagin descuidat sense voluntat, per manifesta incapacitat, per ser una colla de sapastres sense idea. Més aviat, no costa ensumar desig inequívoc d’allò que qualsevol amb dos dits de front pot sospitar. Enriquiment particular, ombra de corrupció que s’estén com una espessa boira cobrint un símbol del país que hauria de ser, precisament per això, perfecte en formes i fons. Però sembla que no i aquests constants ajornaments en l’exposició de conclusions només augmenten el recel, la inquietud i el malestar. No es tracta de ser puristes per demanar transparència i empipar-se de que, també en això, anem camí d’obrar miserablement a la catalana, amb voluntat d’escombrar sota la catifa la quantitat de disbarats acumulats amb la gestió dels darrers anys. 

Ens genera un monumental rebuig que es despatxi tan important qüestió amb un conjunt de frases fetes del tot repudiables. No es tracta d’acatar que ‘entre bombers no es xafaran la mànega’, ni que ‘avui per mi, demà per tu’, donant per suposat que tothom és igual i que qualsevol arriba al Barça per allò tan trillat de servir-se’n personalment a voluntat, com si fos un bufet de barra lliure, enlloc de procedir a servir a l’entitat, simplement, que és el que hauria de ser dogma benintencionat i únic manament. Si al final no passa res i col·loquen una immensa manta que tapi el gran desori causat per uns desgraciats, n’hi haurà per sentir-se estafat, per protestar de valent. Res de resignar-se, res de conformar-se, en benefici de la dignitat de la institució. L’ensorrada ha estat tan exagerada que mereix un càstig exemplar, una persecució dels responsables i posar les bases per evitar que mai més torni a passar. No hauria de resultar il·lús exigir que s’actuï com toca en una societat avançada i sana. La resta resultaria un insuportable pacte tàcit entre gent de diversos sectors que coincideixen en l’abús del poder que se’ls hi ha concedit.

I en un altre ordre de coses, el futbol, malgrat siguin dies de pausa. Patata calenta a mans de la direcció esportiva, dels Alemany, Cruyff, Reverter i qui toqui. És ja evident que convé accelerar en el procés de reconstrucció iniciat, de manera quasi atzarosa, amb l’eclosió dels jovenets i l’arribada de Xavi. Ja no importa si ha estat una carambola. Ara toca que se les empesquin per soltar llast corrents i deixar que marxi tot aquell futbolista que no sumi ni càpiga en el procés engegat. Hi ha pressa, tanta com limitacions i tanta com necessitat d’arrencar un nou període. Òbviament, Ferran Torres va en el paquet dels 1.500 milions de l’Espai Barça, com hi aniran altres peces angulars del nou equip. Per això hauran demanat més diners dels necessaris als fons d’inversió en una jugada de risc que, segurament, no té alternativa. Cal engegar la renaixença a partir de l’equip de futbol i fer-ho ja. I són els despatxos els que manen avui en aquesta estratègia. Que actuïn, doncs, sense manies. Total, si el barcelonisme ha estat capaç de mig entomar el tràngol de la traumàtica sortida d’en Messi, ara no causarà ni el mínim dolor acomiadar gent que igual no deixa un ral a caixa i que només generarà estalvi per al famós fair-play financer. Se’ls hi ha girat un munt de feina i l’han de fer per ser inajornable. Més que res, perquè l’any vinent s’ha de tornar a la Champions, un objectiu de mínims que ara ningú pot donar com a garantit.