Deu ser que els barcelonins poden tirar de beta i lliguen els gossos amb llonganisses. Només així s’entén que la muntanya de Montjuïc continuï infrautilitzada gairebé tres dècades després dels Jocs Olímpics. Igual es tracta d’una mena de tradició local perquè l’Estadi s’ha passat llargues dècades de la seva trajectòria ignorat, fos sota dictadura o democràcia. Sempre se l’ha tingut com una nosa, com si arrossegués cert estigma de coliseu maleït, sense suport popular i amb evidents carències d’aprofitament. Per tant, tampoc és capaç de generar un mínim debat. Simplement, se l’ignora, amb unanimitat de tots cantons. Des de la seva creació el 1929, i n’hi ha per a llogar-hi cadires, hom diria que la ciutadania ha contemplat Montjuïc com territori aliè, apartat de muralles i eixamples, extern també en sentiment. En fi, no cal estendre’s-hi gaire. Només farem un recordatori prou fresc. Quan l’Espanyol va ocupar transitòriament l’Estadi Olímpic tot era remugar: Massa lluny, massa fred, mals accessos… Ningú del club es va plantejar una proposta a l’Ajuntament que promogués l’explotació del camp, la seva hipotètica adequació al futbol o un ambiciós desig d’aprofitar totes les instal·lacions esportives de l’anomenada muntanya olímpica. Després de sentir-s’hi ben incòmodes, els pericos van preferir una ciutat esportiva a Sant Adrià i pagar un nou estadi a Cornellà-El Prat. Res a dir, ells devien saber les raons de tal decisió sobirana. El cas és que Montjuïc continua allà, buit i abandonat, amb el seu formidable Palau Sant Jordi de propina, i ningú sembla amb ganes de traure-li el potencial que podria oferir. Potser anem errats i Barcelona es pot permetre aquesta situació que desperta perplexitat, sense trobar més alternativa que la desídia general.
Han passat els anys i ara és el Barça qui, mentre durin les obres del nou camp, es planteja realitzar una mudança temporal i recela de Montjuïc per les mateixes raons superficials. Els responsables culers també s’han aferrat a excuses de mal pagador. Potser haurem d’esperar trenta anys més a que surti algun responsable, sigui del consistori o sigui de les entitats que el rebutgen per sistema, a fi i efecte d’explicar-nos els autèntics motius d’aquesta tírria a Montjuïc. Demanar una pensada i un debat sobre la muntanya als nostres regidors ja entenem que resultaria una feinada. Per tant, res, oblidem-ho i que torni a caure de vell i abandonat, inclosa la metàfora d’un Estadi Nacional sense ús ni servei, que aquesta n’és una altra de traca, si volem emprar una lectura política del Lluís Companys.
Ara, passat el tràmit del referèndum, se’ns diu que l’estiu vinent, un cop acabada la Lliga, començaran els treballs de l’Espai Barça. En càlculs de la junta, caldrà jugar un any lluny del Camp Nou. Si s’ha de fer mudança provisional se’ns avança que serà imprescindible reformar el terreny de joc, vestidors i sistema d’enllumenat de Montjuïc. Es veu que la capacitat de l’Estadi Olímpic ronda els 55.000 espectadores i el Barça té la intenció de procurar pels 83.500 actuals socis amb abonament. En coherència a l’esmentat aforament, es planteja la instal·lació de noves grades suplementàries i adaptar-se als mandats i exigències en els protocols de diverses federacions. Segons recents informacions periodístiques, el Barça ha calculat que la factura per posar-hi els peus dotze mesos no baixarà dels 40 milions. Felicitats a tots els esquitxats per tan curiosa situació. Si ha d’invertir aquesta respectable quantitat, igual faria bé el Barça de plantejar-se en el futur l’explotació dels equipaments municipals, fos pel seu futbol base o per les seves seccions associades, les no professionals. Tampoc no seria tan estrany, ni cap disbarat. Almenys acabaríem amb aquest dia de la marmota quan sentim a parlar de la muntanya olímpica en vessant esportiva. Montjuïc, eternament deixat de la mà dels barcelonins i els seus gestors polítics.
