“He rebut pressions clares per no publicar el reportatge”

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

L’equip d’investigació del diari ARA, amb Albert Llimós al capdavant, va destapar fa unes setmanes un escàndol de vexacions i abusos sexuals a menors d’edat per part d’un dels màxims responsables de La Masia dels últims anys, Albert Benaiges. El reportatge narra les accions dutes a terme per Benaiges a l’Escola Barcelona i, de moment, no es té constància que al FC Barcelona s’hagin trobat situacions d’aquest estil, però el club es va afanyar per arribar a un acord i rescindir el contracte amb el ja excoordinador de futbol base blaugrana.

La figura de Benaiges comptava amb un prestigi molt elevat a can Barça, per la seva feina que va acabar portant joves jugadors a ser estrelles mundials, però ha caigut en picat després de la publicació del reportatge, que tracta una seixantena de testimonis de l’Escola Barcelona. El seu acomiadament del Chivas de Guadalajara també va ser controvertit, i al país mexicà també es parlen de males praxis de Benaiges durant la seva estada al club. Albert Llimós reconeix que «qualsevol tema que porta el paraigües Barça es magnifica molt» i «el tracte en aquest cas ha estat diferent».

L’equip d’investigació del diari s’ha centrat en casos d’abusos, vexacions i maltractaments en els últims quatre anys. «Som conscients del que comporta publicar un reportatge d’aquest tipus, valorem cada paraula i cada concepte, què significa cada cosa» explica Llimós, i afegeix que «hem estat treballant durant quatre mesos localitzant totes les víctimes i finalment fins i tot se’ns en va de les mans, vam rebre un allau de testimonis». «Aquestes persones ha fet un pas molt valent de confiar en algú que no coneixen de res per explicar situacions horroroses, doloroses i que a vegades no han explicat a ningú més, i em dec a elles».

Una vegada vista la versió dels testimonis, voldríem conèixer què en diu el Barça de tot plegat. Què us han dit? Hi ha hagut casos d’aquest tipus?

És Albert Benaiges qui em truca a mi perquè s’assabenta que l’estem investigant. Al Barça li arriba perquè es va convertir en una investigació molt gran. Al Barça li arriba i se n’assabenta el passat 1 de desembre, mentre jo anava de camí al Nou Sardenya a veure l’Europa-Amorebieta. Vaig rebre una trucada del club preguntat sobre el què teníem entre mans. Jo també hauria fet la trucada, però en un altre moment i tenint un control dels timings per anar sobre segur. Està clar que al Barça va causar un enrenou molt gran, però, fins al moment, ningú del club m’ha dit mai que hagi patit una situació d’aquest tipus amb Albert Benaiges. Tampoc he parlat amb moltíssima gent, potser unes 20 o 30 persones. Una persona que comet aquest tipus d’accions a l’Escola Barcelona és capaç de circumscriure aquestes activitats i aquests instints primaris només en una àrea determinada en la seva vida? O quan veus que també passa a altres àrees específiques com és el cas de la UE Sants o les males praxis que es parlen des de Chivas. Em pregunto si l’ésser humà és capaç de mantenir-se en altres àrees de la seva vida. Hi ha especialistes que diuen que sí, que és possible, però és el dubte i també la resposta que hem de resoldre les pròximes setmanes; saber si es tracta d’una situació transversal que afecta a totes les àrees de la seva vida.

Quan el Barça s’assabenta de la investigació, decideix moure fils immediatament per acomiadar-lo?

El Barça se n’assabenta un dimecres a la nit, el dijous tenen una reunió amb Benaiges i el divendres ho continuen parlant. Durant aquelles primeres 24 o 48 hores acaben arribant a un acord. Diumenge ja es comunica a l’opinió pública i mitjans com l’SPORT publiquen que marxa per motius personals. Tot és molt ràpid. És un tema de tanta importància que el Barça necessitava que quedés clar que aquella persona deixava d’estar lligada a l’entitat i que, per tant, el club havia actuat de manera immediata i fulgurant. Això es fa perquè el Barça coneix de la importància i l’ascendència que té Benaiges sobretot el que és la Masia i, a la vegada, per la magnitud i la importància del tema.

- Publicitat -

Quan el Barça comunica que arriben a l’acord per rescindir el contracte, s’al·leguen motius personals per part de Benaiges. No s’explica la realitat per respectar el reportatge pendent de publicació o per quina altra raó?

No s’explica perquè tampoc saben de la magnitud del que hem investigat. Les persones que estan en òrgans de decisió en institucions que es topen amb aquest problema, van molt condicionats pel que els diuen els serveis jurídics. Ells tenen un problema de marca, reputacional i d’opinió pública que els explota, però en poden tenir una altra problemàtica laboral, ja que es poden trobar amb el fet que no hi hagi una sentència en ferm i que, per tant, si actuen d’una determinada manera, poden tenir dos problemes alhora: per la publicació i perquè el presumpte agressor els hi posa una demanda perquè no hi ha cap sentència. I com que no n’hi ha, han de ser molt curosos amb els passos a seguir. Per aquesta raó, Barça i Benaiges arriben a un acord.

El Barça té cap protocol o procediment per acomiadar a una persona del club en casos com aquest?

Sí, sí. Desconec la part de com es resolen aquesta tipologia de situacions, però està clar que tot està marcat i traçat. L’altre dia parlava amb una persona del club que m’explicava que, en situacions de gravetat viscudes en altres àmbits, està fixat la manera d’actuar. Quan hi ha una sentència en ferm, la jurisprudència i la manera de funcionar del club és taxativa, contundent i poden actuar legitimats completament. I sí, hi ha protocol. De fet, des de l’acord amb UNICEF, el Barça es converteix en un club pioner quant a la protecció de la infància. El protocol, que fa molts anys que funciona i que s’ha estès per totes les penyes i clubs associats al Barça, permet minimitzar riscos perquè els infants no es trobin en situacions complexes amb adults. Està molt definit i el club ho va començar a treballar amb UNICEF i després perfilat a través del departament de Compliance per poder denunciar de manera anònima. Sens dubte, és un club pioner i dels que ha treballat més en aquest sentit.

“El Barça es va sentir obligat a arribar a un acord amb Benaiges perquè no hi ha una sentència en ferm”

Així doncs, creus que el Barça es va sentir ‘obligat’ a arribar a un acord amb Benaiges en lloc d’acomiadar-lo?

És així. Com que no hi ha una sentència en ferm, no poden fer res. És així de trist i així de dur. Personalment, crec que cal un canvi cultural i, per això, sempre he defensat aquest periodisme que estira fort i que pot esdevenir palanca de canvi que pugui provocar un canvi social i, posteriorment, judicial. La voluntat que tenim de posar fi a aquestes situacions no és la mateixa que el que té l’estament judicial. Els ritmes de canvis són molt diferents, malauradament. I és evident que també cal un canvi institucional de la manera en com s’han d’afrontar aquests casos, però clar, això significa enfrontar-te a una problemàtica laboral. Hi ha algú disposat a fer-ho? Si hi ha un altre marc mental, potser d’aquí poc hi haurà institucions valentes i que no tindran por en aquests casos, actuant de manera taxativa. Tant de bo veure un canvi conceptual com aquest dintre de ben poc.

Com rep Benaiges aquesta notícia? Sembla que no es defensa, però sí que s’excusa.

És complex. Ell se n’assabenta per una persona propera amb ell que, personalment, li truco. Aquesta persona, de qui no revelaré la identitat, acaba lligant caps i l’endemà mateix truca a Benaiges per traslladar-li. L’endemà, el mateix Benaiges em truca. Ben aviat n’és conscient que el tema creix i que la seva etapa al Barça ha acabat. Sobre el penediment, podríem dir que es mostra una persona espantada pel que li ve per endavant, que reconeix moltes coses. Al principi, nega els tocaments i les qüestions més físiques fins que acaba tirant de memòria i confirma que “potser sí”, però que no en tenia constància, no se’n recordava o havia estat sense malícia i sense intenció.

Com es defensa Benaiges? Quin procediment farà servir si les denúncies acaben als tribunals?

La sort per ell és que la majoria són casos que han prescrit, dels anys 80 i 90. El problema el pot tenir ell a nivell judicial si arriba una denúncia d’un cas de finals de la seva etapa a l’Escola Barcelona, és a dir entre 2007 i 2010. Que jo tingui constància, els casos són d’anys anteriors i amb la llei del moment, tot això ha prescrit. Afortunadament la llei ha canviat, aquest any s’ha aprovat el que s’ha anomenat, malanomenat, diria jo, com a «Llei Rhodes», que la prescripció començarà a comptar a partir dels 35 de la víctima, però no és retroactiva. Per tant, no se’n beneficiarà o no es podrà agafar a aquesta nova llei tota la gent que ha patit abusos fins ara, sinó que serà a partir d’ara que entrarà en vigor.

“Hem rebut pressions, i clares, perquè no es publiqués el reportatge”

Parlant una mica sobre el treball periodístic, durant aquests mesos de treball, heu patit algun moment perquè aquest reportatge no sortís a la llum? Heu patit pressions perquè no es publiqués?

No en aquest cas. Nosaltres portem quatre anys treballant en aquest tipus d’històries, en aquest concretament quatre mesos, i hi ha hagut pressions, sí, hi ha hagut pressions, i clares, però crec que estem en un diari que té molt clar el que vol fer, un diari independent i que viu de les subscripcions, de gent del sector que creu en aquest tipus de periodisme. Afortunadament, a mi m’han blindat completament. Per tant, les pressions m’han arribat a posteriori. Quan ja havíem publicat m’han dit «va passar això» o «va passar allò». Jo puc dir que tots els reportatges d’aquest tipus que he fet al llarg d’aquests anys, un dels quals va acabar amb la dimissió d’un conseller de la Generalitat de Catalunya gràcies a una bona feina dels companys de la secció de política, s’han publicat. El diari té uns filtres, es debaten moltes idees i coses, es treuen coses que no tenim suficientment contrastades o hi ha disparitat d’opinions, però almenys els grans temes han tirat endavant tal qual, tal com jo els he plantejat, amb petits matisos i canvis que han aprofundit i enriquit el resultat final.

Es pot dir de qui heu rebut pressions?

No. (Riu)

Quan aneu a parlar amb l’Escola Barcelona, noteu una espècie de trama per encobrir la figura de Benaiges?

El que està clar és que la direcció no va actuar bé i que la omissió també és molt important. En aquesta problemàtica, aquesta xacra que afecta tanta gent, hi ha un problema de la resposta de la resta de la societat, perquè un abusador, es digui com es digui, al final ho pot teixir gràcies a la complicitat de molts silencis. No dic que tothom sabés el que passava als gimnasos, quan reunien nens amb monitors a casa seva, o a les colònies en aquest cas, però la veritat és que hi havia queixes, i queixes constants d’alumnes, sobre les seves entrades a les dutxes o la seva manera de procedir, i mai es va fer res. Per què? Perquè era un altre context, una altra mirada? No m’és suficient aquesta excusa. Crec que hi va haver un cert «mirar a un altre costat» per la figura que era Benaiges, perquè tenia una ascendència brutal, perquè era una persona importantíssima pel seu lligam amb el Barça, perquè portava cada dos per tres jugadors del primer equip al col·legi, perquè portava nois a fer proves al Sants, al Barça, perquè regalava coses del club… Tot això el va convertir en la nineta dels ulls de l’escola, i va fer que molta gent tingués un vel als ulls per ser incapaç de veure el que hi havia darrere aquella figura que tan reconeixement li donava a l’escola i però que va fer tan mal a tantes persones i tan bé a altres, molta gent m’ha parlat molt bé de Benaiges. Això, en un reportatge d’aquestes característiques mai tindrà el mateix pes, però també he dit que hi ha gent que està encantada, gent que encara se’n fa creus de tot això i gent que encara dubta que tot això sigui veritat quan hi ha una vuitantena de testimonis amb qui jo he parlat d’una manera o altra. Això em sorprèn, però no deixa de ser una figura important per molta altra gent.

I ara què passarà? Hi ha denúncies més recents que no hagin prescrit i puguin dur-ho a un procés judicial?

Espero que mica en mica el degoteig vagi avançat i hi hagi un recompte, i tot això s’haurà de dirimir en seu judicial. Quan el jutge ho tingui veurà si hi pot entrar, perquè no tots els casos han prescrit. Ara és difícil aventurar-se a dir el que vindrà, però hi ha moltes altres derivades. Hi ha la derivada d’Educació, que està analitzant el tema, la del Síndic de Greuges de Barcelona que també està investigant què va passar i, al final, hagi prescrit o no, jo crec que el pas és important perquè fer les denúncies, per molt que no serveixin per res, formen part del procés de reparació i sanació de les víctimes. I això és un pas importantíssim. Avui mateix parlava amb una d’elles i es sentia amb una lleugeresa, una satisfacció per haver-se tret aquell pes de sobre, per haver fet les coses bé, per fer el pas que tenia tanta por de fer. I això crec que és molt important. I, a la vegada, el focus ha d’estar sobre ell, no podia estar sobre les víctimes. Hi ha gent que m’ha dit «portava anys intentar fer aquest pas però em veia sol, incapaç de fer-lo perquè el veia amb poder» i gràcies a la publicació, gràcies a posar-se en contacte amb tanta gent al final ha pogut fer aquest pas. I que això acabi en seu judicial i acabi en una condemna a mi, particularment, no em treu la son. No és un tema que em preocupi. Jo crec que nosaltres hem fet la feina i ara és un tema que no podem controlar. No ens sentirem millor perquè surti una víctima de l’any 2010 dient «a mi també em va passar» i això acabi en una sentència en ferm i aquesta persona condemnada a la presó… No. No crec que sigui el meu paper valorar això i al revés, em doldria perquè voldria dir que una persona fa pocs anys hauria patit aquesta situació.

Has dit que hi ha hagut gent que ha posat en dubte la vostra investigació, però també heu tingut una bona rebuda per part d’altres víctimes. Quina ha estat la rebuda general del reportatge?

Per mi, el més important en aquests casos, és que quan ho publiques et puguis trobar amb una persona que et va donar la seva confiança, la puguis abraçar i et doni les gràcies. Per mi això és el més important, més que qualsevol reconeixement de la professió, de premis… No. Per mi el més important és que s’hagin sentit escoltats, acompanyats i que hagin vist que hi ha un mitjà de comunicació que els dona la mà i no els deixa sols. Per mi, això és el més important. Això el 99% de la gent m’ho ha fet sentir i nosaltres estem satisfets amb la feina que hem fet d’escoltar, d’acompanyar i de ser contundents a l’hora de publicar. Òbviament sempre hi ha veus discordants, gent que no ho veu igual perquè té un lligam molt fort amb aquesta persona però afortunats ells, qui no l’hagin patit, perquè no es posin al mateix nivell dels que sí ho han patit.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca