A la tauleta de tinc hi tinc una llibreta que m’acompanya a cada lectura. Hi apunto totes les frases que em semblen memorables, veritats que m’han remogut, cites tan líriques que vull guardar per sempre. Obro aquesta llibreta i m’adono que El setembre i la nit, de Maica Rafecas (LaBreu, 2021), és un dels llibres que ocupa més pàgines, que de totes les lectures del 2021 és una dels que ha deixat més pòsit.

Tinc una certa predilecció pels llibres que es desenvolupen en pobles i zones rurals. Ho atribueixo, és clar, als meus orígens. Als lectors ens agrada identificar-nos amb les històries que llegim, no només amb l’ambient i els paisatges, també amb la manera de fer i de ser de les persones que habiten aquests espais, el llenguatge, el dia a dia. Gràcies a El setembre i la nit he pogut acostar-me a una part de Catalunya que conec ben poc i que encara no he visitat mai: el Penedès.

Ha estat un apropament una mica agitat perquè tot el que hi passa no és ni anecdòtic ni banal, al contrari, és d’una força vital que deixa petjada. Sortirem d’El setembre i la nit amb la sensació que l’Anaïs ja forma part de nosaltres. Com en Jan. I l’Elisa. I la Foix. I, per sobre de qualsevol altra cosa, les vinyes que configuren el paisatge penedesenc. Perquè en aquesta història hi ha protagonistes humans —amb molta humanitat—, però n’hi ha un altre que ens acompanya a cada capítol: la natura.

Situem-nos una mica: l’Anaïs s’assabenta que volen expropiar la vinya familiar per construir-hi un polígon industrial. El món li cau a sobre i comença una lluita a contrarellotge per intentar aturar-ho. A ulls de tothom, familiars, amics i veïns, l’Anaïs ha embogit, s’ha obsessionat amb aquesta rebel·lió, però ella, obstinada i ferma als seus valors, està disposada a arribar fins al final.

Ja deveu haver intuït que el llibre pretén parlar-nos, entre altres coses, del poder i la força de les pròpies conviccions i de les lluites aferrissades que ens fan ser qui som. No és casual que l’Anaïs s’agafi tan fort a les vinyes. Per a ella, no només són casa, són també records i infantesa. La seva obsessió per protegir la terra que l’ha vist néixer i créixer es lliga estretament amb la voluntat de recuperar el passat, de fer bategar el record d’un avi que, malgrat ser mort des de fa una bona colla d’anys, sentim i notem entre ceps i veremes. Les vinyes són l’aura del personatge i, al mateix temps, són un personatge més. Si l’objectiu principal és salvar-les d’una expropiació irreversible, cal que la natura parli, que es manifesti, que prengui vida. I aquesta necessitat de fer la natura partícip de tot el que passa, de fer-la mestressa i senyora de la trama, i el to al·legòric i misteriós, i fins i tot fantasiós, que Rafecas li atorga a estones m’ha recordat la ploma d’Irene Solà. I el tema, inevitablement, m’ha transportat a La drecera, de Miquel Martín i Serra (Periscopi, 2020), una novel·la que també viu un procés de transformació en el paisatge en un ambient rural.

Rafecas retrata, també, la sorpresa, el dolor i el preocupació de la resta del poble, especialment de la família. El seu germà, en Jan, és un dels altres puntals. Tot i la seva vida poc estable i caòtica en tots els sentits, és un personatge del tot rodó que serà clau en el desenllaç de la trama. Contra tot pronòstic, es converteix en la veu de l’esperança i la raó. En certa manera, també lliura una batalla que no abandonarà: salvar la família. El pare, en canvi, més aviat encarna el patiment i la desesperació. I la filla, la Foix, és el retrat viu de la innocència, com no podia ser d’una altra manera. Per tots ells, amb més o menys intensitat, sentirem empatia i respecte.

Al llarg de tot el llibre i de forma força gradual, l’Anaïs és víctima de mirades de reprovació i de prejudicis. Això obrirà les portes a reflexionar sobre la salut mental, l’angoixa i la força de les emocions. La novel·la està farcida de símbols que ens permetran acostar-nos a tots aquests sentiments: una excavadora, una cafetera, una barraca atrotinada… Res de tot això és a l’atzar. Fins que arribem a la pregunta crucial, al dard que ens posarà en evidència i ens sacsejarà: «Què és la normalitat?», llança l’Anaïs. És una obvietat que la normalitat no és res més que una convenció social. Llavors, si tan conscients som d’això, per què tot el que s’allunyi d’aquestes regles causa rebuig? Per què no som capaços d’afrontar la diversitat i el diàleg d’una manera sana? Per què tot el que surti del guió és titllat d’estranyesa i bogeria? On ha quedat la comprensió? El setembre i la nit també parla de totes aquestes coses, de què suposa no encaixar o no trobar el lloc al món, de què vol dir no ser acceptat per la resta perquè has escollit ser fidel als propis principis.

Que intens tot plegat, oi? Trama i estil conjuguen a la perfecció i ens il·lustren un entorn privilegiat i molt vívid amb uns personatges inoblidables. Però, sens dubte, més enllà de la història i tot el que s’hi planteja —que no descarto que per a algú pugui ratllar la utopia; però, i què?—, em quedo amb l’estil, la poesia que s’hi desprèn. Ha estat un goig per a la vista i el cor llegir Rafecas, de debò.