eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    Sectarisme

    Si haguéssim de triar un dels pecats que més negativament condicionen la política del nostre país, aquest seria el del sectarisme. Tenim un país de capelletes, excessivament endogàmic i amb l’autoestima molt danyada a còpia de fracassos. A tot això s’afegeix que hem viscut segles sotmesos a l’autoritària i antidemocràtica cultura política espanyola, de manera que el sectarisme no deixa de ser una resposta lògica i defensiva, gairebé intuïtiva, a unes circumstàncies adverses. També, hem deixat passar oportunitats importants. Com a país d’immigrants, podríem haver aprofitar l’empenta i l’ambició de primeres i segones generacions que decideixen reinventar-se en un nou indret. Tanmateix, com a país extremadament desigual, segregat socialment (el que passa a les escoles amb dobles i tripes xarxes sociològicament especialitzades és d’escàndol), la societat catalana ha generat subtils mecanismes per dificultar l’ascens social dels nouvinguts. A Catalunya, s’hi accedeix a les classes mitjanes per herència i acumulació patrimonial –i gràcies a una baixa natalitat– i les oportunitats laborals tenen més a veure amb el capital social –l’endoll!– que el talent. El nostre país no està en condicions d’aprovar en aquest segle XXI, perquè té un munt d’assignatures pendents del passat i amb escasses ganes de preparar els nous exàmens.

    Feta aquesta introducció crítica, el sectarisme, és a dir, l’organització política per grups d’afinitat al voltant de determinats líders o interessos particulars, amb discursos polítics propagandístics fets a còpia d’eslògans, amb una visió simplificada de la realitat, un cert alè místic i religiós, addicció a l’ortodòxia i pràctiques inquisitorials contra la dissidència -a qui es tracta d’heretges– és el que caracteritza bona part de la política del país. Ho estem veient amb els partits independentistes, encara que també -i sobretot– amb aquells que es reivindiquen d’esquerres.

    Anem a pams. A Occident, especialment durant el segle XX, i amb certa intensitat durant la seva segona meitat, les esquerres havien fet una anàlisi profunda de la societat i les bases injustes sobre les quals reposava el sistema social i polític i van construir la seva alternativa a partir d’elements racionals i lògics: les desigualtats excessives corrompen la societat i la moral col·lectiva; un sistema educatiu públic, gratuït i universal permetrà reclutar el talent que la pobresa i el classisme bandejava; un sistema de protecció social o sanitat pública universal propicia pau social i genera noves oportunitats per a sectors mitjans; un sistema d’impostos progressius impedeix la consolidació d’oligarquies i posseeix un efecte col·lectiu moralitzador i democràtic,… i podríem seguir. A partir de la dècada de 1960, potser una època de màxima intel·lectualització de l’esquerra, es va arribar a altres conclusions, com la necessària emancipació de l’individu respecte les rigideses morals de la societat tradicional; la igualtat i emancipació de les dones com a acte de justícia per se, la necessitat d’un nou pacte social entre generacions que qüestionés estructures familiars patriarcals…. i podríem tornar a seguir. Bona part de les idees d’esquerres comportaven, a més, elements essencials de participació política: militància en partits, sindicats, associacions, i expansió de la formació política i cultural. L’horitzó d’una societat més igualitària i socialment justa esdevenia un element prou sòlid i racional per fer-lo atractiu.

    Les coses han canviat profundament. Els partits socialdemòcrates s’han anat esclerotitzant. El neoliberalisme, al principi, una mena de tecnologia de política econòmica, ha acabat esdevenint una mena d’ideologia hegemònica on els propis damnificats són els primers a assumir-la, en base a, com explica Pierre Dardot i Christian Laval, esdevenir una mena d’empresaris de sí mateixos, amb una competitivitat despietada entre individus, una societat fracturada, i una mena de moral nihilista, narcisista i egocèntrica com a principis generals.

    - Publicitat -

    I vet aquí quan les esquerres contemporànies, és com si haguessin renunciat a la il·lustració i el pensament racional de Voltaire i haguessin canviat idees polítiques i econòmiques per mantres poc elaborats estil Paulo Coelho, o cisellats com a dogmes religiosos, on la fe predomina damunt la raó. Sense una socialdemocràcia sòlida, amb la pèrdua d’una tradició llibertària suggerent, amb un comunisme ortodox desacreditat per l’experiència del passat, sembla com si ara les estratègies trotskistes -més centrades en la conquesta del poder que en un projecte polític atractiu– fossin les que són al darrera d’una mena d’”entrisme” en sindicats, fundacions, plataformes, entitats civils, espais acadèmics,… És així com s’ha anat deteriorant la conversa política, com ens recordava l’enyorat Tony Judt, que, ja molt malalt, fa una dècada es queixava que l’esquerra anglosaxona havia abandonat tot projecte col·lectiu i s’havia convertit en una mena d’arxipèlag de guetos polítics: els ecologistes, els vegans, els antiracistes, les minories racials, les minories sexuals, els indigenistes, els contraris a les famílies tradicionals, els antisionistes, o qualsevol altra tribu que ni tan sols es parlava amb la tribu del costat. De fet, i pel que fa, a tall d’exemple, a les universitats nord-americanes, que havien estat tradicional un espai de llibertat intel·lectual, avui són trinxeres d’intolerància, on es linxa a tot aquell que no combrega amb la seva religió. S’han produït una munió de casos a Estats Units (i cada vegada més, també per aquestes latituds) en què la presència d’algun intel·lectual conservador ha estat contestat per actes de boicot, sabotatge, insults o assetjaments, tant a les xarxes com en persona. En comptes de rebatre els arguments (i els espais culturals i acadèmics haurien de servir fonamental per això), es tracta d’evitar qualsevol debat, i les coses acaben amb episodis que recorden el mil·lenarisme dels primers cristians que van cremar la biblioteca d’Alexandria i que van torturar i assassinar a Hipàtia d’Alexandria, una de les millors pensadores de l’antiguitat, perquè no s’adeia amb els principis de la seva divinitat.

    A nivell més proper, aquesta mena de linxament a les xarxes, amb aquesta intolerància de caràcter religiós, també comencen a produir-se. En la lluita pel control de sindicats, partits, plataformes, entitats, espais assemblearis, aquesta mena d’actitud inquisitorial, fonamentada la recerca de la puresa ideològica, en adhesions incondicionals, manipulacions, mentides, tergiversacions, difamacions de l’adversari, atacs a la dissidència estan soscavant tot indici de cultura democràtica. Com tot pensament religiós, bona part dels principis defensats és més dogma de fe que construcció intel·lectual. De fet, l’anti-intel·lectualisme s’ha adherit a bona part de la praxi de determinats grups disposats a tot amb l’objectiu de controlar diverses organitzacions, sovint amb líders il·luminats, narcisistes i que es creuen per damunt del bé i del mal. Una bona mostra de tot plegat és com bona part d’aquesta esquerra ha abandonat l’educació a la seva sort, pensant que cal pensar més en els sentiments i les emocions que en la raó i el coneixement, que cal buscar més la felicitat dels alumnes –o, segons es miri, la “il·luminació– que el rigor i l’esforç.

    La paradoxa de tot plegat és que precisament està passant un fet que passa desapercebut als mitjans, i als mateixos líders d’una esquerra imbuïts de superioritat moral. Mentre que el pensament racional, la cultura i la filosofia estan essent abandonades, el món reaccionari –de fet, una creixent internacional reaccionària amb forta presència als Estats Units i Llatinoamèrica– estan colonitzant bona part de les institucions acadèmiques, presten molta atenció a les facultats de filosofia –molt sovint amb institucions acadèmiques de l’òrbita de l’Opus i altres grups afins– i estan elaborant discursos sofisticats de crítica als axiomes de l’esquerra. Crítica, per exemple, a l’ecologisme o a les teories de Judith Butler sobre el gènere, o a l’estat del benestar. En altres paraules, aquells que abans feien servir una estructura religiosa del pensament estan assaltant la cultura i el coneixement, mentre que aquells que, fins fa poques dècades, eren hegemònics en el camp del pensament, avui estan abraçant una cosmovisió teològica del món. I estan posant les llavors de la seva derrota intel·lectual.

    - Publicitat -

    Seguim gràcies a tu!

    Des del 2013 Revista Mirall ha treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres lectors, qui amb la seva subscripció ens ajuda a continuar endavant.

    Els més llegits

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca