“No he estat aquí des de fa sis anys i no sé què ha passat, però hi ha coses que sorprenen” va expressar Xavi Hernández a la roda de premsa posterior a la victòria contra l’Elx. Un dia abans, però, ja reconeixia que “és estrany que hi hagi jugadors del Barça que no entenguin el joc de posició”. El Barça, en paraules d’un dels màxims exponents del famós ADN blaugrana, fa com a mínim sis anys que ja no era el Barça. Ara, quan tot semblava perdut, sembla que tornen alguns conceptes que haurien d’estar gravats al cervell de qualsevol jugador culer.
Ser protagonistes amb la pilota a can Barça significa ser agressius amb la mateixa, començant pel porter i acabant en el davanter centre. Pep Guardiola, el mentor de l’actual entrenador del Barça, ja comentava el 2014 que “jo odio el ‘tiki-taka. L’odio. El ‘tiki-taka’ és passar-se la pilota per passar-se-la, sense cap intenció. I això no serveix per res”. En el últims anys, el Barça no ha deixat de ser protagonista amb l’esfèric com a norma general, però s’ha acostumat al tediós ‘tiki-taka’.
El fonament del control dels partits mitjançant la pilota es troba a la línia defensiva. És el primer esglaó, sense el qual no existeixen els següents. Malauradament, el ‘tiki-taka’ odiat per Guardiola, també. En un equip com el Barça, que busca sempre sortir jugant des de darrere, els centrals tenen un paper fonamental. De fet, entre els deu jugadors del Barça amb una mitjana més elevada de passades per partit aquesta temporada s’hi col·loquen cinc centrals: Eric Garcia (74,1 passades per partit), Gerard Piqué (54,6 ppp), Ronald Araújo (47,5 ppp), Samuel Umtiti (47 ppp) i Clément Lenglet (42,5 ppp).
No obstant, la quantitat no sempre és sinònim de qualitat. Perquè el Barça torni a ser el Barça, Xavi necessita centrals amb una clara sortida de pilota com un dels seus màxims arguments. En el conjunt blaugrana sempre han tingut lloc grans centrals correctors, de la talla de Carles Puyol, Javier Mascherano o fins i tot Ronald Araújo, però qui ha donat el tret diferencial i a partir dels quals s’ha pogut començar a construir han estat Rafa Márquez, Gerard Piqué o, a partir d’aquesta temporada, Eric Garcia.
L’ex del City s’ha erigit com el màxim exponent en sortida de pilota de la plantilla blaugrana. El seu partit de dissabte contra l’Elx és impecable i una lliçó de saber llegir què mereix la jugada en cada moment: conducció per trencar línies, passada filtrada als interiors o al davanter, o diagonal cap a l’extrem esquerre. Jutglà, Abde i, en especial, Gavi i Busquets van gaudir de les passades del central barceloní, donant sempre superioritat al receptor i descol·locant l’entramat defensiu de l’equip de Francisco.
En el Barça menys Barça destaquen els centrals correctors. Fins ara, el millor central de la temporada és Ronald Araújo, perquè el Barça s’ha vist obligat a córrer cap enrere molts partits, a viure duels trencats amb moltes transicions i, per defensar el resultat, el mecanisme era tancar-se al darrere. Aquest Barça, però, no és el millor Barça. La versió òptima d’aquest equip necessita centrals atents en l’anticipació i la correcció per frenar possibles contracops però, sobretot, capaços de generar futbol a partir de la base. Xavi ho comença a veure però per Luis Enrique ja és un fixe. En el Barça, tot sembla que serà qüestió de temps. El millor Barça necessita Eric Garcia.