Fa l’efecte d’anar a les palpentes, en plena foscor, sense la informació precisa i fent a cada pas uns exercicis de fe dignes de congregació mariana. A tres dies del referèndum, seguim igual i sense cap fressa. El personal no sembla estar gaire per la transcendental decisió. Aquells que facin confiança Laporta i la seva directiva asseguraran que estem al cap del carrer, plenament informats, amb la documentació precisa per emetre el vot en consciència. Que sigui telemàtic i pràcticament universal no s’ha lloat prou. Els detractors de la junta, gent força visceral per si algú encara no els té calats, al·legaran que és un brindis al sol, fullaraca, quatre boniques recreacions virtuals sense contingut seriós. Pura improvisació, vaja, destinada a provocar una confiança incondicional que es pot pagar ben cara en el futur. O sigui, el mateix que van fer els seus fa set anys, ves per on, quan s’asseguraren el vist-i-plau del soci a base de presentar putxinel·lis i repetir com un mantra que el millor equip del món requeria del millor estadi del planeta, argument demagògic que la gent encara s’empassa avançat el segle XXI.

De l’últim Espai Barça, si ens posem a esquematitzar, ens ha quedat només un gèlid resultat, una conclusió que és ferida sagnant. 145 milions d’euros gastats per a executar el cinc per cent del muntatge planificat. A efectes pràctics, el Miniestadi a terra i el Johan Cruyff Stadium amunt, a un preu calculat d’origen inferior als vint milions d’euros que s’ha disparat sense explicacions, ni transparència, ni cap pregunta, no fos cas que ens trobem un altre pastís heretat amb aroma de ferum. Tornem al començament i seguim en les tenebres. La junta arrisca quan alimenta les fantasmades que parlen a diari de grans fitxatges i de l’arribada d’Haaland. S’esperonen així les vanes il·lusions del personal amb maniobres de distracció que eviten repassar el panorama real, un escenari per posar-se a plorar. Si els hi recordes que Messi havia de seguir amb un simple asado, segur que perds amistats. Més val prendre-s’ho a la valenta, deu ser la consigna, i deixar caure hipotètics reforços per d’aquí quatre dies, inaugurat l’esperadíssim mercat d’hivern, sense que tampoc coneguem la manera d’aconseguir-los. L’últim cop que preguntàvem havien de marxar aquells de nòmina exagerada per deixar lloc als nouvinguts i han passat llargs mesos des de l’última ocasió sense que els responsables, pensem en Alemany, ens alertessin de que han trobat la manera de vendre duros a quatre pessetes. 

Tot s’aguanta d’aquella manera, a mitges entre la fe i l’esperança, entre els prodigis i les intervencions de caire providencial provocades pels fons d’inversió, el pitjor aliat possible, l’escorpió que ajuda la granota a creuar al riu i acabarà sucumbint a la seva natura egoista, interessada. En canvi, hi ha un punt que hauria de despertar certa comunió entre un bon sector del barcelonisme que mai no es tracta, ni se’n parla, ni apareix a l’agenda del dia: Demanar responsabilitats als gestors de l’última dècada. Ja hem sentit mil cops que sense proves no hi haurà acusació als tribunals, però no costaria gens plantejar-se un simple acte de justícia i la manera correcta de vehicular-ho, consistent en negar-els-hi la condició de socis com a mínim càstig per les seves evidents malifetes. Quan sentim el concepte de ‘milanització’ del Barça ens entren tot els mals i sembla, alhora, que hagi estat fruit de la casualitat, sense cap intervenció personal. Enmig de tanta foscor, no sobraria expressar fermesa en el refús d’oblits i perdons. No, no es tracta de revenges sinó de passar comptes amb els causants del drama, generadors d’un panorama gairebé apocalíptic. Sí, apocalíptic, que també ja n’hi ha prou de tant exercici d’optimisme institucional, irracional, impossible de compartir a la que repasses la informació contrastada. No ens movem de la negra nit, però fem el possible per dissimular. I no sembla la millor alternativa d’èxit.