Ara ja sabem que la llista de circumstàncies anòmales que han tenyit de mala sort la història del Barça és ben llarga, incloent en tal funest catàleg el fet que el fundador de l’entitat, el santificat Joan Gamper, va posar punt final a la seva vida l’estiu del 1930 en disparar-se un tret al seu domicili del carrer Girona. Han passat més de noranta anys d’aquells fets tràgics i ara els culers ens trobem amb el risc de disparar-nos un tret al peu si prenem decisions poc encertades en el marc d’una situació tan complicada com la que viu el club ara mateix.

I entre les decisions, una: el referèndum per donar el mandat, o no, a la junta directiva que encapçala Joan Laporta per tal de demanar un préstec de 1.500 milions d’euros destinat a finançar aquell projecte anomenat “Espai Barça”, és a dir, la reforma integral de l’Estadi i les rodalies, amb Palau Blaugrana inclòs. La data prevista per a la votació -que incorpora la gran innovació del vot telemàtic- és el proper 19 de desembre, dia del naixement de Felip V, dit sigui de pas. La decisió que han de prendre els socis no és pas trivial, perquè tant la via de donar suport a la junta com la de posar-s’hi en contra són terreny minat: la infinitat de matisos existents han de quedar constrets a una resposta binària, o sigui aprovar un préstec que duplica el passiu del club o ajornar sine die el projecte que ha de proporcionar oxigen al club durant les properes dècades.

Si fem cas del material informatiu que el club ha emès per tal d’informar els seus socis, els paràmetres rellevants són els següents:

• Import total a demanar a crèdit: 1.500 milions d’euros.
• Destinació d’aquests diners:
  • Camp Nou: 900 milions (60% de la inversió total).
  • Palau Blaugrana: 420 milions (28%).
  • Urbanització: 100 milions (7%).
  • Modificació Pla General Metropolità: 60 milions (4%).
  • Estadi Johan Cruyff: 20 milions (1,5%).

D’aquest escandall ens criden l’atenció un parell de coses. La primera és l’elevat cost del nou Palau Blaugrana, tot i que ja sabem que la partida hi inclou també la pista de gel i d’altres instal·lacions menors. Potser no resulta sobrer plantejar-se si és estrictament necessari invertir tots aquests diners en un equipament que, per importants que siguin les seccions, no és de cap manera medul·lar en la generació d’ingressos del club. En una situació crítica com és la que travessa l’entitat hores d’ara, potser no resultaria del tot mala idea diferir aquesta inversió tan voluminosa i traslladar les seccions al Palau Sant Jordi durant el temps que calgui, més encara tenint en compte que és altament probable que l’equip de futbol acabi jugant almenys una temporada a la muntanya de Montjuïc. L’altre aspecte que crida l’atenció és la presencia de l’Estadi Johan Cruyff -ja fa anys en funcionament- dins del projecte. El cas és que tot i que l’obra està plenament operativa, l’anterior junta no la va abonar (el constructor va cobrar gràcies a un avançament d’una entitat financera) i per tant, en realitat és un deute que cal refinançar.

A l’altra banda del mirall hi ha els ingressos incrementals que es pretenen aconseguir amb la reformulació de l’Estadi i les instal·lacions annexes, que són del tot clau perquè serviran per pagar l’esmentat préstec dels 1.500 milions d’euros. Aquests ingressos estan pressupostats en 200 milions d’euros anuals, distribuïts de la següent manera:

• Hospitality (llotges de luxe): 24% (48 milions d’euros).
• Patrocini i “naming rights” (sponsors addicionals als que ja es tenen i bateig del Camp Nou amb una marca comercial com a nou nom): 24% (48 milions).
• Ticketing i restauració (venda d’entrades i bars i restaurants): 22% (44 milions).
• Meeting & Events (noves activitats empresarials a les instal·lacions del club): 15% (30 milions).
• Museu i visita (entrades al nou museu, més recorreguts de pagaments): 15% (30 milions).

Amb aquesta informació l’exercici gens senzill que caldria fer és valorar si els ingressos aquí previstos són realistes o no, encara que tot convida a pensar que tenen cert biaix optimista, sobretot tenint en compte que el negoci futbolístic és clarament a la baixa i difícilment recuperarà els nivells d’activitat pre-pandèmia (abans de la pandèmia alguns paràmetres d’ingressos ja eren en declivi i no només al Barça, sinó a la indústria futbolística en general).

El pla dels ideòlegs del projecte és que d’aquests 200 milions anuals una quarta part vagin directament a pagar quotes dels préstec, que s’amortitzarà al llarg de 30 anys, un cop totes les instal·lacions ja estiguin a ple rendiment. Hi ha un període previ de carència de cinc anys que ha coincidir amb el termini de construcció. El dubte que es planteja aquí és si es compliran les previsions i el nou circ barcelonista serà capaç de generar com a mínim els 50 milions anuals que estan compromesos per satisfer les quotes del préstec. I el dubte annex a aquest és, què passa si realment no es genera aquesta cinquantena de milions cada any i en conseqüència no es pot retornar el préstec segons els paràmetres previstos. Quines garanties tindrà el prestador? No ho sabem.

En tot cas, amb el club al caire del precipici i amb les mans començant a lliscar perillosament, cal desitjar sort i encerts tant als socis a l’hora de votar, com als gestors del club davant de qualsevol dels dos escenaris possibles, aprovació o no del préstec. Tant de bo en ens sortim i no caiguem al pou de la societat anònima.