Som-hi, anem per feina que aquesta qüestió no té més gir de troca. De fet, és ben senzill. L’atac a la llengua catalana arrel del cas de la família de Canet de Mar és només una miserable estratègia més de la casposa catalanofòbia espanyola per desestabilitzar les institucions catalanes. A tot això, un matís: instrumentalitzar un menor de cinc anys per fer esclatar una batalla cultural i lingüística és del tot miserable. Fins aquí tots els que estimem la llengua estem d’acord, però quin ha de ser el consens pel que fa a la resposta de la societat catalana? Evidentment, no malbarataré ni una sola paraula en fer una ofensiva contra la (ultra)dreta espanyola.
Trobo necessari aportar una dada fonamental per deixar d’acomplexar-nos com a catalanoparlants: el català ocupa la posició 88 de les 100 llengües més parlades al món segons estudis de la Política Lingüística de la Generalitat. Per tant, no som una llengua minoritària, som una llengua minoritzada. A més de ser una llengua especialment evolucionada en termes històrics. I dic ‘som’ perquè es tracta de la nostra identitat, la nostra manera de comunicar-nos i relacionar-nos. Atacar una llengua des de les bases educatives és, en primer terme, una reacció en blanc i negre que recorda a les pitjors memòries del segle XX. En segon terme, és una catetada, disculpeu-me l’expressió, privar la joventut de l’oportunitat d’adoptar coneixements idiomàtics.
El català ocupa la posició 88 de les 100 llengües més parlades al món segons estudis de la Política Lingüística de la Generalitat. Per tant, no som una llengua minoritaria, som una llengua minoritzada.
Trobo d’especial importància centrar-nos en la reacció que hauríem de donar els catalans, perquè depèn totalment de nosaltres dignificar el català a les escoles catalanes i combatre les polítiques lingüístiques que a Madrid no estan disposats a discutir si no és en benefici propi. Queda clar que el català continuarà sent, per molts anys, objecte de repressió pels qui volen una colònia més on no es posi el sol. Hem de deixar de fer de la nostra identitat catalanista un complex més. El què vull dir és que els catalans també tenim molta part de responsabilitat en aquesta qüestió. Quan renunciem a continuar una conversa en català quan se’ns adrecen en castellà, quan de sobte decidim emprar el castellà amb una persona migrada a Catalunya o bé quan ajupim el cap quan les autoritats i forces de seguretat vulneren els nostres drets lingüístics a la via pública.
Tot aquest embolic m’incita a pensar que s’ha donat arran de la possible esmena d’Esquerra Republicana als Pressupostos Generals de l’Estat pel que fa al servei en català a les plataformes audiovisuals. Mentre la negociació dels PGE al Congrès dels Diputats feia estralls centrant-se en el debat de l’oferta en català a les plataformes audiovisuals, els números passaven completament desapercebuts per l’adormilegat públic que després acaba veient un HBO amb una ínfima quota del 0,1% de contingut en català.
Amb això vull remarcar que la llengua catalana no pot ser el centre del debat polític, ni d’una negociació d’uns pressupostos generals. És cosa nostra, senyores i senyors, perquè si centrem tota la discussió en aquest punt, no farem altra cosa que fer un favor a Madrid. Els drets lingüístics són una evidència, no un cap de turc. El català només el salvaran els catalans.
