Zemmour

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Una de les lectures imprescindibles de la darrera dècada és Submissió, de Michel Houellebecq. Aquest thriller de política-ficció publicat el 2015 situa l’acció a les eleccions presidencials franceses de 2022, quan Mohammed Ben Abbes, un líder d’un fictici partit anomenat Fraternitat Musulmana, després d’haver aconseguit l’aliança de totes les forces a esquerra i dreta per neutralitzar la ultradreta de (l’aleshores) Front Nacional, s’imposa a les urnes. Al principi, no succeeix res d’extraordinari. A poc a poc, va introduint alguns canvis: privatitza la universitat, i la converteix en islàmica, modifica el codi civil certificant la desigualtat legal entre homes i dones, legalitza la poligàmia,… Tot plegat és narrat des de la perspectiva d’un madur i desmenjat professor universitari que, amb un sentit al·legòric, es troba en decadència física i intel·lectual i opta per adaptar-se a la nova situació -com a eficaç col·laboracionista- per beneficiar-se de les oportunitats de la nova situació. La novel·la, com pràcticament tot el que publica Houellebecq, va ser un escàndol, encara que un dels escàndols més venuts,  llegits i tinguts en compte en els darrers anys.

Alguns anys abans, el 2002, l’activista francesa d’origen algerià Fadela Amara,  i arran de l’assassinat masclista d’una noia de 17 anys d’un suburbi proper a París va fundar el moviment Ni putes ni soumises. Va ser un crit de denúncia contra la desaparició de les lleis de la República i els valors republicans a dins de les banlieux, que, segons explicava, anaven prenent forma d’una mena de califats de suburbis, comandats per mullahs de garatge en què el fonamentalisme imposava indumentària i costums a les dones nascudes en el sí de les famílies musulmanes. Va ser aquesta l’arrencada de l’enèsima guerra de l’anomenat “vel islàmic” (el concepte i les raons són extremadament relliscoses) i es lamentava que la República era incapaç de fer aplicar les seves pròpies lleis i valors, en districtes sencers definitivament perduts per a la democràcia.

Cal entendre aquesta música de fons per comprendre les expectatives i temors desfermades arran de la presentació com a candidat de les presidencials franceses de 2022 de l’assagista i periodista parisenc Éric Zemmour (1958). La lletra, apareix com a forma de leiv motiv de la crisi profunda, sistèmica i persistent que arrossega França, almenys des de l’era Miterrand (1981-1995): degradació del seu sistema de protecció social, pèrdua progressiva de pes internacional, creixent inseguretat identitària, i sobretot, la dissolució creixent dels principis republicans, en una França cada vegada menys meritocràtica en una era de globalització on la majoria de francesos se senten naufragar.

Hi ha elements paradigmàtics, diríem que simbòlics, que expressen aquesta angoixa existencial: la progressiva marginació de les àrees rurals i de ciutats mitjanes, la sensació d’una França cada vegada menys blanca i impotent a l’hora de defensar els seus valors i la seva cosmovisió del món, i sobretot, l’abandó del republicanisme igualitarista, amb una presència important de l’Estat, en forma de treball públic, enfront del big business, i de l’estabilitat laboral per un model copiat dels taurons anglosaxons. És el que expressen moviments com els dels armilles grogues, tan ben fotografiat i tan mal comprès pels analistes. En altres paraules, les institucions de l’Estat del Benestar, entre les quals, una escola pública prestigiosa, una estabilitat laboral, una sanitat que arribava arreu, una jubilació generosa, retrocedeix davant la degradació d’escoles i instituts, la instal·lació d’una cultura laboral on l’assetjament, els suïcidis i el treball temporal estan esdevenint norma, la dictadura de la tecnocràcia de Brussel·les i el tancament de llits hospitalaris (cada vegada més privatitzats) als entorns rurals i ciutats petites, com també passa amb el comerç, les oficines bancàries, correus o la presència d’un estat que es replega a les grans ciutats, i amb un esperit més recaptatori i repressor que no pas repartidor i equilibrador.

I què fa l’esquerra? El mateix que fa arreu: mira cap a una altra banda, adquireix una agenda multicultural, verda i per la diversitat sexual tot allunyant-se de la centralitat dels valors republicans, i consumeix bona part de les seves energies a menystenir els seus votants i espais tradicionals. Els Bo-Bo (Bohemis-Burgesos) de la Rive Gauche s’han fet amb les brides de partits i moviments socials,… i el cavall s’ha desbocat. Podríem dir que, de l’esquerra intel·lectualitzada sorgida el maig del 68, hem passat a una esquerra que ha assumit la religió com a instrument intel·lectual a l’hora d’analitzar, defensar i sostenir les seves tesis i combatre els seus adversaris. Ret culte a la multiculturalitat (que en el fons serveix per menystenir la majoria treballadora autòctona), a les dissidències sexuals (menystenint a la majoria que manté capteniments sexuals convencionals) i flirteja amb moviments com l’indigenista (comandat per Houria Bouteldja, d’Indigenistes per a la República) que preconitza la islamització de la societat, la superioritat de l’islam, i que acusa de tots els mals del món mundial a l’home blanc, heteropatriarcal, cristià, laic i francès. En resum, en un país que ha viscut episodis tràgics vinculats al fonamentalisme, que ha vist com una de les seves institucions com Charly Hebdo ha estat literalment massacrada, bona part de la societat francesa es veu tan sola i abandonada com Samuel Paty, aquell professor d’història que va ser decapitat per haver mostrat les caricatures de Mahoma a classe. De fet, avui, els professors lycéens, abans una institució fonamental de la República, han estat abandonats a la seva sort als marges del sistema, cada vegada més sols i aïllats en una França que ja no comprenen.

I en aquestes circumstàncies, arriba Zemmour, un intel·lectual reaccionari (en un país que adora els intel·lectuals, i que ha tingut una llarga tradició de reaccionaris il·lustrats) que presenta la seva candidatura a la presidència de la República –recordem que el sistema presidencial francès recorda al d’una monarquia semi-absoluta electiva–, i entre incidents i polèmiques, centra la seva atenció. Recull tots aquestes angoixes i ressentiments. Sembla disposat a fer-se amb les restes del naufragi, i amb tot això ha bastit un sòlid -i fals- discurs de reconstrucció nacional en base al mite de l’arcàdia perduda. Zemmour, un home que ha viscut els seus darrers anys a còpia de publicar bestsellers d’assaig polític denunciant tots aquests mals –i auspiciat pels big business francòfon– ha elaborat un relat segons el qual és possible tornar a la França blanca i immaculada de Joana d’Arc i la baguette a sota el braç. Els francesos no són ximples. Saben que tot això que planteja Zemmour és mentida, i sospiten que rere les seves arengues patrioteres hi ha un neoliberalisme no massa diferent del de Macron. Ara bé, experimenten la temptació d’expressar el seu ressentiment acumulat mitjançant les urnes.  Esperen sacsejar el panorama francès amb l’esperança que d’una vegada per totes se’ls escolti. En el fons, Zemmour, com també estem veient a Europa i Llatinoamèrica, respon a aquesta mena de fenomen tan ben representat per Donald Trump: l’oportunitat de visibilitzar un malestar profund, ni que sigui a còpia de reinventar-se el passat com a projecte de futur, amb una praxi d’un neoliberalisme encara més salvatge del que va devastar el seu propi món.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca