Un cos només es pot començar a aixecar un cop ha caigut a terra. Independentment de la força, la intensitat o la durada de la caiguda, és impossible començar a aixecar-se mentre encara cau. El Barça ha caigut, definitivament. Ha caigut fora de la Champions League, ha caigut a l’Europa League després de vint anys (abans va ser a l’antiga UEFA), ha caigut a divuit punts del Madrid en la Lliga quan encara no s’ha arribat a l’equador de la temporada. Després d’anys de caiguda lliure, el Barça ha impactat contra el terra.
L’inici de la caiguda del Barça no està clara. Alguns posen l’entrebanc originari de totes les desfetes futures enmig, precisament, del millor equip de la història del club, a ple 2010. Sandro Rosell guanya les eleccions amb una àmplia majoria, començant així la pitjor gestió de la història recent del club. Altres situen l’inici de la caiguda al 2012, amb la marxa de Guardiola al·legant un cansament que, amb els anys, sembla apuntar cap a la junta directiva. Així i tot, també s’acostuma a situar el començament de l’etapa fosca del Barça després de guanyar el triplet la temporada 2014/15 i, més concretament, amb la victòria de Josep Maria Bartomeu a les eleccions de l’entitat. El que és coneix com «morir d’èxit».
A partir d’aquest moment, la caiguda del Barça ha anat incrementant la seva velocitat i intensitat fins que el xoc contra el terra ha estat inevitable. De fet, si aquest xoc no ha succeït abans ha estat gràcies a la figura de Leo Messi, que ha frenat la caiguda any rere any fins que s’ha vist obligat a abandonar el vaixell rumb a terres franceses. L’equip ha seguit guanyant títols i, en alguns trams, practicant un futbol atractiu, però el descens era tan progressiu com obvi. Sense el principal responsable de la frenada de la caiguda, aquesta s’ha precipitat fins el que sembla la desfeta final, com a mínim a nivell europeu.
La manera més habitual i fàcil de començar a aixecar-se quan s’està estirat al terra és posant les mans i agafant impuls. I el Barça ja ho ha fet. No està dret, ni tan sols s’ha posat de genolls, però ha posat les mans. Unes mans que es diuen Nico i Gavi. Tal com va dir Xavi Hernández a la roda de premsa posterior a l’empat del Barça a Pamplona, “Sort en tenim, dels joves. Estan aguantant l’equip en els moments complicats”. La desjerarquització del Barça després de l’adeu de Messi s’ha fet evident, i els jugadors que semblava que havien de donar una passa endavant no apareixen. Nico i Gavi no han fet un passa, han fet un salt quilomètric per agafar les regnes de tot un Barça amb una solvència impròpia de la seva edat.
El Barça tardarà a aixecar-se, de la mateixa manera que Nico i Gavi, acompanyats d’Ansu, Pedri, Abde, Eric, Araújo i altres futures promeses del club, tardaran a assolir una maduresa futbolística que, tot i donar senyals de no ser massa lluny, mai es pot donar per aconseguida. El conjunt de Xavi Hernández sap com posar-se dret, té la teoria i les eines per fer-ho. Té un futur difícilment esperable d’un dels pitjors moments esportius i econòmics de la història del club. No serà gens fàcil convertir aquest futur en present però, de moment, ja ha posat les mans.
