Xavi va recórrer al rebost en la visita a Pamplona. Aprofitant qualsevol ingredient, el cuiner responsable de l’àpat organitzà una alineació per a El Sadar pregant que el plat final resultés apetible. Ara mateix, no hi ha sal ni espècies que reviscolin les receptes a Can Barça. Amb l’equip agafat emocionalment amb pinces, falta aquella personalitat col·lectiva, aquell ofici sumat entre tots els participants i el toc de distinció que permet aguantar un marcador favorable per molt que pressioni l’estadi local. Almenys no al·legaran que Xavi no ofereix oportunitat als oblidats, ni té desig de sacsejar el vestidor a la recerca d’una formula correcta. Deixem pels pesats comparar esquemes amb Koeman i fer demagògia dels tres centrals, opció que avorreix les ovelles, convenient quan necessites omplir espai o minuts als mitjans sense pencar gaire, però absolutament inútil. Malgrat els set partits previs sense victòria, Osasuna es presentava com una nova pujada en el costerut camí. Qualsevol rival ho és, ara mateix. Quan estàs per sopes i arròs bullit, la seva manera d’entendre el futbol s’ennuega per aquesta tendència a muntar-te una guerra carlina, una constant trinxera d’escaramusses que tapi la manca evident de talent. Són així i els agrada ser-ho. Sense témer per l’empenta navarresa, fidel als principis i coherent amb el bagatge personal, Xavi va jugar amb extrems, però res ajuda perquè l’alegria dels joves creant el primer gol va durar un escàs minut, recordatori de que, en crisis així, cap gallina et pon i t’has de guanyar fins i tot els cops de fortuna, una miqueta de vent de cara. Sort dels nanos i l’esperança que donen. 

Més enllà del matx, no és moment d’esperonar l’obertura de veda, aquesta despietada cacera en acceleració que vol cobrar-se els exemplars a l’abast, sense excepció. Tothom, i parlem dels futbolistes del Barça, és susceptible de convertir-se ara en objectiu, ser apuntat pel franctirador de torn i caure sota un intens foc de crítica dialèctica. Així estem a Can Barça. Tret dels joves per raons òbvies i perquè només faltaria, qualsevol altre jugador pot ser abatut, mil cops afusellat en aquesta paret de frustracions que busca culpables, que necessita alguna manera d’aturar el neguit i acaba per trinxar tothom sense distincions. Consti que la singularitat d’aquest tiroteig en augment resulta fàcilment comprensible després de cinc llargs anys d’anar entomant patacades, de posar l’altra galta i rebre la consegüent plantofada, de certificar que l’Absent ho tapava gairebé tot i de repetir-nos en va que s’havia tocat fons després de cada disgust. Convindria, però, no disparar-se als peus amb crítica excessiva. Aquesta temptació sobra tant com dissimular el dur panorama actual amb exercicis constants d’estèril optimisme. El disgust i cansament del barcelonisme pot arribar a l’extrem d’engegar-los a dida i dinamitar la connexió emocional amb la plantilla. No hauria d’anar per aquí. No són tan dolents i ells, a l’engròs, ens han de traure del pou sota el lideratge del nou tècnic.

Convé deixar l’artilleria quieta i la decisió en mans de Xavi Hernández. Serà un rookie de les banquetes, però sabem del seu compromís i la seva estima, del seu coneixement de la casa i de ser, ja és molt, una extensió de la majoria absoluta dels culers. Per tant, que faci a plena voluntat. Que prepari el menú que li plagui i sense donar explicacions, ens el menjarem sense piular. Si volem traure el malestar del pit, tocaria en tot cas pressionar la presidència, els responsables de la direcció esportiva i alts executius exigint-los que ajudin a trobar la pedra filosofal per sortir d’aquest tràngol, sabent que no guariran tan seriosa malaltia d’un dia per l’altre. Però s’ha de començar la neteja i renovació en el mercat d’hivern, s’han d’imaginar mil i una alternatives fins trobar la tecla adient i procurar que aquesta inflamació tan notable, aquest malestar del barcelonisme comenci a minvar. 

Sobre el cas Benaiges, una postil·la breu. Empatia amb les víctimes i deplorar l’aprofitament de tan desgraciada notícia en cap altre sentit. No cal que tothom hi digui la seva, tampoc en això.