Rodrigo Terrasa: “El PP va entendre el complex d’inferioritat valencià”

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Anys 90. València era una festa. Els anys de grisor del lermisme s’havien acabat. Començava una nova etapa política. La dels grans esdeveniments valencians, les tendes de luxe i els canapés amb Moët Chandon. Una gran festa que ningú no volia perdre’s. València estava en el mapa i Rodrigo Terrasa (València, 1978) relata en La ciudad de la euforia (Libros del KO) com uns personatges que semblaven extrets d’una escena d’El Padrino es convertiren en els seus amos i senyors. Poseu-vos les vostres millors gales, que venen Ashton Kutcher i Demi Moore!

La ciudad de la euforia
‘La ciudad de la euforia’ // Libros del KO.

Ens trobem en el Trinquet de Pelai, freqüentat per Serafín Castellano, un dels protagonistes del llibre. Per què és un lloc significatiu?

“Volia arrelar La ciudad de la euforia al fet social valencià”

Havia de parlar del trinquet, sí o sí. La meua idea era anar més enllà dels protagonistes de la corrupció en València: volia arrelar La ciudad de la euforia al fet social valencià. Des que vaig descobrir que hi havia un bar (ara un gastrotrinquet) en el centre de València, amb una porta al seu darrere que et conduïa al trinquet vaig quedar fascinat. Si un director com Scorsese descobria això faria una pel·lícula. Tot el món de les apostes, el misticisme que té al seu voltant, els rituals de les mans… Són com personatges de pel·lícula del sud d’Itàlia, i em fascinen. Com Serafín Castellano fou fill d’un jugador de pilota valenciana i estava molt vinculat a aquest món em donà molt de joc per introduir el trinquet en el meu llibre.

Trinquet de Pelai
Vista del Trinquet de Pelai, un dels recintes esportius més antics d’Europa // Ana Cervera Domínguez (IG: @anniemoonphotography).

“El gran encert del PP valencià va ser entendre el complex d’inferioritat que teníem els valencians amb Madrid i Barcelona”

Una clau ràpida per entendre aquells anys de domini absolut del Partit Popular en la política valenciana.

Es va aconseguir fer arribar a la gent la idea de que ser valencià era el millor, que érem l’enveja del món. És una idea molt argentina: som els més grans, tenim les torres més altes, les avingudes més amples i els majors esdeveniments del món. El gran encert del PP valencià va ser entendre el complex d’inferioritat que hi havia en la societat valenciana, sobretot amb Madrid i Barcelona.

Crec que al principi tenia sentit i era just portar infraestructures que ens feien falta, però va arribar un moment en que això desvarià i se’ls anà de la mà. Van vore que esta fórmula funcionava i van continuar travessant línies roges. La idea que vengueren era que els diners no eren de ningú i el benefici era de tots: empresaris, polítics, mitjans de comunicació i el valencià corrent. I això era mentira. 

“Quan un partit aconsegueix lligar la seua marca amb la valencianitat es converteix en imbatible”

En el llibre expliques com el PP va aconseguir lligar la seua marca a la valencianitat. Quins elements hi trobes?

- Publicitat -

És la clau. Quan un partit polític o un líder aconsegueixen això, es converteixen en imbatibles. És el que està aconseguint Ayuso en Madrid: una identificació de Madrid amb la seua figura. També és el que passava ací, que qualsevol atac polític al PP es venia com un atac a la societat valenciana en el seu conjunt, i això és molt difícil de replicar. És una maquinària perfecta.

Jo feia periodisme en València i recorde el modus operandi que feien servir com si fora ahir. Quan governava el PSOE en la Moncloa i el PP en la Comunitat Valenciana la maquinària era la mateixa: dilluns comunicat sobre la llengua, dimarts sobre l’aigua, dimecres sobre el finançament… Era una espècie de realitat paralel·la, i els donava exactament igual que ningú estiguera parlant d’eixos temes.

Amb l’ajuda de Canal 9 van aconseguir que molta gent pensara que, si governaven altres partits, la societat en el seu conjunt estava en perill. Com quan deien que, si governaven el Botànic i Compromís la bandera desapareixeria, acabarien amb les Falles… És com la gota malaia, que va calant a poc a poc.

“Si ens diuen fa 10 anys que el PP se n’aniria a l’oposició no ens ho creiem”

En La ciudad de la euforia cites una frase de Ferran Torrent, que deia que “hi ha un corrupte que ací fa gràcia”. Com creus que es pot explicar això?

Pense que no existeix la impunitat. De fet, el Partit Popular porta més de 6 anys en l’oposició. I, si això ens ho diuen fa 10 anys, no ens ho creiem. El que passa és que els canvis de cicle polític tarden més del que sembla. A més a més, hi ha un desfasament important entre la informació que tenim els periodistes i la gent més informada i la que arriba a la ciutadania. Això he pogut comprovar-lo després de publicar el llibre. Hi havia coses que molta gent no coneixia sobre la corrupció en la Comunitat Valenciana, de vegades ni jo mateix. Imagina’t!

Rodrigo Terrasa
Rodrigo Terrasa respon a les preguntes de Mirall País Valencià // Ana Cervera Domínguez (IG: @anniemoonphotography).

“Gürtel va haver en tots els llocs, però a València enviaren al Bigotes”

Penses que és veritat que “València is different”?

És una qüestió que m’he preguntat en moltes ocasions. No sé si existeix un fet cultural diferenciador, si és perquè tenim una forma d’entendre el món molt mediterrània, si és el clima… Jo estic convençut que existeix alguna cosa vinculada al caràcter dels valencians, a la festa, a l’alegria que va permetre eixe tipus de personatges que tant recorden al sud d’Itàlia. Perquè Gürtel va haver en molts altres llocs, però a València enviaren al Bigotes. Rus deia que si el votaven portaria la platja o un Ferrari per a tots, i eixe tipus de coses ens feien gràcia, fins i tot als periodistes. 

“Si tan bé ho férem tots… Com és possible que estigueren 20 anys en el poder?”

En el llibre defenses la idea de que la societat valenciana va ser còmplice de la corrupció, per la qual has rebut crítiques. Quina és la teua opinió al respecte?

Ací va haver una complicitat i brutal per part de la societat i dels mitjans de comunicació. No sols és que alguns polítics foren corruptes, sinó que, a més a més, pareixien corruptes. Crec que ningú no podia dir: “Mai no haguera pensat que Rus era un caradura o Fabra un corrupte”. Entenc que hi haja gent que es moleste perquè afirme això, i l’últim que vull és llevar mèrits a l’esforç de Salvem el Cabanyal o a l’Associació de Víctimes de Metro, un gran exemple de dignitat. 

Ara bé, crec que va ser molt insuficient. És veritat que alguns xicotets mitjans de comunicació no anaren a la festa de Prada, o que alguns periodistes com Quico Arabí van fer una faena molt important. No obstant això, pense que la tònica general va ser que els grans mitjans de comunicació de la Comunitat Valenciana participaren d’esta gran festa en major o menor mesura, en part per la seua dependència de subvencions i ajudes. Tant la societat com l’oposició i la premsa tenim una gran responsabilitat. I, si tan bé ho férem tots, com és possible que estigueren 20 anys en el poder?

“Em frustra molt com a periodista no haver aconseguit que el lector connectara aquesta corrupció amb el perjudici que suposa al votant”

Parlem sobre periodisme i corrupció. Quina és la responsabilitat dels periodistes amb respecte de la corrupció del PP? Tenen un magnetisme especial este tipus de personatges?

En general, tots els periodistes vam poder fer molt més. Inclòs quan vam començar a publicar sobre la corrupció del PP, no vam ser capaços de transmetre a la gent la gravetat del que estava ocorrent. Està clar que és molt més fàcil analitzar les coses ara que han passat. Jo no hauria fet este llibre durant els anys més bèsties de corrupció. 

Em frustra molt com a periodista no haver aconseguit que el lector connectara aquesta corrupció amb el perjudici que li suposava. Jo em preguntava cada dia com podia contar-li a la gent que al darrere dels tratges hi havia molt més. Com és possible que una persona no s’indignara sabent que Blasco desviava les ajudes al tercer món per comprar iots i pisos en València? Si a mon pare Vodafone li puja la factura del telèfon munta el pollo, però, en canvi, va pagar diners de més per l’aigua perquè s’havien gastat els diners en prostitutes romaneses. Mentre ocorre, tot és molt difícil de vore i d’analitzar. 

Rodrigo Terrasa durant l’entrevista // Ana Cervera Domínguez (IG: @anniemoonphotography).

“Volia que, d’una cosa divertida, la corrupció en la Comunitat Valenciana esdevenira indignant”

En La ciudad de la euforia comptes amb testimonis protegits que van atrevir-se a denunciar la corrupció del PP. Conta’ns un poc quins objectius perseguies donant-los veu.

El meu llibre té una doble funció. D’una banda, volia provocar eixa sensació d’eufòria que descriu tan bé el món de la corrupció valenciana, amb Enrique Ortiz en triquini en Andorra, Rus prometent la platja i els cotxes Ferrari, Marcos Benavent que apareix convertit en hippie… I, de l’altra banda, no volia frivolitzar. Volia que, d’una cosa divertida, la corrupció en la Comunitat Valenciana esdevenira indignant. Per això el contrast que ofereixen els testimonis protegits, que, pense, funciona molt bé. 

En el llibre hi ha 4 testimonis protegits que pertanyen a pobles o administracions més xicotetes. Volia mostrar que, lluny dels grans casos de corrupció i el focus mediàtic, hi ha hagut molta corrupció que quasi podríem anomenar quotidiana. Si el més mediàtic ha sorprès, imagina en llocs xicotets on la premsa no mira.

Amenaces de mort, avortaments, matrimonis fallits, depressions, intents de suïcidi… Imagina com de difícil és enfrontar-se a la corrupció si no tens armes per denunciar i estàs a soles front els corruptors i els corruptes. Alguns d’estos testimonis diuen que no tornarien a fer-lo, i això em sembla preocupant. Almenys ara compten amb el suport l’Agència Valenciana Antifrau, tot i que no sé si serà suficient. 

“En els anys de majories del PP existia la sensació de que podien dir i fer el que vulgueren, que sabien que no anava a passar res”

Està de moda fer continguts en què es reacciona davant les coses. Jo vull demanar-te que reacciones a esta frase de Fabra: “Hay quienes dicen que estamos locos por inaugurar un aeropuerto sin aviones, pero no han entendido nada”.

Diuen que si hi haguera avions no es podria passejar! (Rialles). Crec que reflecteix a la perfecció la impunitat. Ara ens sembla increïble, però ens feia molta gràcia en el seu moment. Crec que tenien la sensació de que podien dir i fer el que vulgueren; sabien que no els anava a passar res. Qui diu frases com eixa si no està absolutament convençut de que no li ocorrerà absolutament res?

Recorde denúncies d’Europa i a Camps responent que ell era el polític més votat de les democràcies occidentals i el seu govern era molt transparent. Mira, un exemple. L’última vegada que Enrique Ortiz va ser absolt, va aparéixer en un directe de Facebook amb la seua família i uns canyons de confeti. Vivien en una desconnexió total amb la realitat.

“El de la corrupció valenciana era un ambient molt testosterònic: de reservats, copa i puro”

Tenia la corrupció rostre d’home durant “aquells meravellosos anys”?

Sí, la corrupció, però també la política en general. Quasi tots els polítics protagonistes d’aquesta gran festa de la corrupció eren homes. Les traductores romaneses, les prostitutes en els iots dels empresaris, les orgies de la Gürtel… Era un ambient molt testosterònic. Quantes dones finançaren els comptes del Partit Popular? Era un ambient de reservats, de copa i puro. De fet, la major part dels consellers imputats eren homes. 

“A Camps li va funcionar molt bé l’apel·lació als instints més bàsics i primaris”

És com si la política de les emocions que triomfa hui triomfara anys abans en el País Valencià.

Sí, es van anticipar a l’època que venia. És eixa apel·lació constant als instints més primaris i irracionals el que li va funcionar a Camps. Jo ara treballe en Madrid i, quan escolte a Ayuso dir que en Madrid no et trobes a la teua ex i es poden prendre canyes —com si no es pogueren beure en la resta del món— em recorda a Paco Camps. 

El triomf del PP valencià va ser una construcció identitària basada en les emocions i en l’apropiació de les senyes d’identitat: la pilota, les taronges, la llengua (quan quasi ningú d’ells parlava valencià), el camp… Recorde a Camps front una barraca després que l’imputaren. Va eixir i va dir que ells eren com els tarongers, que per molt de vent que fera ningú els arrancava. Com pot algú rebatre això? És molt complicat. 

“Quan et conviden a una festa pots pensar que se n’ha anat de mare o que sobra gent. Ara bé: qui és l’amargat que arriba i apaga les llums? “

Altra de les qüestions de què parles en el llibre és com el PP va reivindicar l’hedonisme front un Partit Socialista que molts titllaven de “gris”.

En una època en què semblava que hi havia diners per a tot, abans de la crisi del 2008, teníem la sensació de que els diners no eren de ningú. Si algú fa una aposta tan bèstia com la del PP per l’eufòria és molt difícil posar-li fre. Cada nit era una festa: la de Prada, la de Louis Vuitton, la del Alinghi, vèiem la Fórmula 1 des d’un iot mentre menjàvem canapés… Era una cosa obscena de la que tothom volia participar. 

Clar, si et conviden a una festa en el Mercat Central amb Ashton Kutcher i Demi Moore amb catering del Bulli et sents un autèntic privilegiat. Manolo Mata (PSPV) va dir que el que reflectia això és l’alegria de vore com altres s’ho passen d’allò més bé amb els teus diners… Però jo pense que tot el que muntà el PP va ser una gran festa. Quan et conviden a una festa pots pensar que se n’ha anat de mare o que sobra gent. Ara bé: qui és l’amargat que arriba i apaga les llums? Els valencians som un Poble mediterrani, molt alegre i hedonista. Estar en contra d’esta festa era molt difícil, estigueres dins d’ella o fora. 

“Que el debat gire sobre les hores de valencià en l’escola, sobre carrils bici o peatonalitzacions em sembla molt sa”

Com creus que han canviat València i els valencians en estos anys?

S’ha produït un canvi molt important en la política valenciana i en la forma de fer política. Els debats que hi ha ara són molt més seriosos: es parla d’educació, d’urbanisme… Que el debat gire sobre si ha d’haver més o menys hores de valencià en l’escola, sobre carrils bici o peatonalitzacions em sembla molt sa. 

Abans ens vam passar anys parlant sobre sumaris, judicis i corrupció i això, afortunadament, ha desaparegut de l’actualitat. No dic que estiga a favor o en contra d’uns o altres canvis, però crec que este tipus de debats són molt sans per  a la nostra societat. Per a mi, la corrupció està directament lligada a la sensació d’impunitat i l’absència de risc que existeix. Tenim sort que haja acabat el temps de les majories absolutes.

En tota festa ha d’haver una banda sonora. La del PP tenia a Julio Iglesias. Després del 15M, de l’auge del reguetó i de la música en valencià, quina banda sonora hauria de triar PP si haguera de tornar la festa al País Valencià?

No trobe que el PP tinga grans referents en el món de la música hui en dia. Potser els funcione amb el reguetó… Qualsevol cosa menys José Manuel Soto, per favor!!!!

Rodrigo Terrasa, durant l’entrevista // Ana Cervera Domínguez (@anniemoonphotography).
- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca