Simple impotència

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Aquesta manera d’anar pel món no fa pel Barça. Això de creure’t capaç, tal com estàs, de guanyar un Bayern que t’ha matxucat repetidament sense compassió va més enllà de la raó. Cert que al futbol deu ser el darrer reducte on, realment, l’esperança és l’últim que es perd, que qualsevol les ha vist de tots colors quan es disputa un partit i que més val aferrar-se a un clau roent que caure al buit, però esperar la carambola, la casualitat, la vareta dels déus no aplicava al cas. Al final i en síntesi, pura impotència. L’acostumada i ja quasi tradicional. No calia ni posar espelmes a la catedral local, ni prometre res en cas de prodigi, que la lògica existeix per algun motiu i, normalment, també acaba sentenciant en futbol. Per sort, un cop acabat tan desigual matx, s’ha acabat la literatura extrema de flamarada, de demagògia encesa i somiatruites per topar de morros contra la crua realitat. Més clara que mai: La gent del 2-8 amb dos gols de Coutinho que marcaren un estrepitós final d’etapa, aquells que fa quatre dies guanyaren per 0-3 sense necessitat de suar ni despentinar-se, van tornar a recordar-nos sota la llei del seu mínim esforç que seguim atrapats al fons de la crisi, alineant una colla de gent que s’han convertit en ombres errants de les seves millors versions. Futbolistes sense cap confiança individual ni col·lectiva, garratibats de tal manera que no poden ni acomplir el tràmit dels automatismes que antuvi coneixien a cegues. Com mantenir la pilota, per exemple, o lluir una mínima picardia d’aquelles que justifiquen la teva pertinença a l’elit de l’ofici. Res, tota la faramalla del somni desmuntada quan al Bayern li va semblar bé. Sense excuses de cap mena, a més. Ni tan sols als primaris que bramen en demanda de pebrots, cames i tota mena de vísceres se’ls pot oferir gaire gènere per acontentar-los. I si la lupa comença en desfilada personalitzada, ni en parlem perquè sap molt de greu criticar sense pietat aquells que havies fins i tot sobrevalorat en la valoració. Massa fàcil assenyalar amb el dit perquè avui dia pots fer sang i, si vols, una carnisseria amb qualsevol que vesteixi de blaugrana. Gairebé cap d’ells té defensa i se’ls veu a tots, la pitjor notícia possible, amb l’ànim destrossat. 

Després del tràmit a Baviera, brolla el rampell irrefrenable d’anar als sants blaugrana de predilecció i posar-los, ara sí i amb plena justificació, un ciri enorme en petició esperançada de veure Xavi Hernández erigit en l’entrenador idoni per a la reconstrucció, pregant perquè respongui a les expectatives, doni la talla i el criteri conforme vagi marcant les passes d’un camí difícil de trobar. No hi ha pressa, ni és d’avui per demà. A la catalana, el culer es conformarà una bona temporada en no fer el ridícul per aquests camps de déu i que no s’escapin amb excessiu soroll els minsos objectius de campanya. En correspondència a tan trist panorama, no exigirem al terrassenc que ens surti un Guardiola, ni que estigui a l’alçada dels escassos immortals a la banqueta. Ens conformaríem amb un full de ruta clar, amb una aplicació sensata i coherent del model, amb una recerca acurada de reforços que variïn aquesta sospita sobre els actuals usuaris del vestidor, gent que ha passat de la comoditat a certa resignació, tintada amb pintura de rendició per no saber com afrontar personalment aquest neguit, aquesta reducció exponencial de categoria col·lectiva que neix de les estèrils contribucions personals. Ja no recordem el que eren molts d’ells en els bons temps, si és que els van viure, limitats com se’ls veu, emboirats quan toca desplegar-se al camp i demostrar el perquè de la seva pertinença a tan selecta entitat. S’han abandonat, mig desmanegats, i caldrà fer mans i mànigues per encertar en l’oportuna teràpia que els porti altre cop a una versió més recognoscible d’aquells que un dia foren. S’ha de començar de zero. Anar tan enrere com per evitar que tremolin les cames d’aquesta cruel manera davant de qualsevol que t’exigeix competir un mínim. La gran espelma a Xavi i a esperar, que el Barça ha tornat a la casella de sortida  post-Gaspart. Imagineu si el despropòsit ha anat enrere. Si desitgem aferrar-nos a la llumeta del moment, quedem-nos amb les paraules del tècnic, assegurant que avui comença un punt i a cap, creu i ratlla amb el desori patit i repetit, massa repetit ja.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca