Parlem d’un Club que ha estat hegemònic, únicament, quan ha practicat un joc reconeixible a través d’un model icònic. Un Club que cuida per establir, desplegar i ensenyar aquest patró de joc als més petits i petites mitjançant uns aprenentatges teòrics i pràctics; ja que l’èxit està íntimament lligat a la seva aposta per a la formació i el desenvolupament de talent. Un Club que no només ha aconseguit tocar sostre de la mà d’aquest model, sinó que el segell de qualitat ha estat reconegut pels seus rivals més directes. Així i tot, molts dels afeccionats i abonats a l’esmentat Club s’han anat deslligant de la idea, limitant-se a gaudir del ‘què’ i deixant el ‘com’ en un segon pla. Preferint aparcar aquest model purista i apartant a una banda el simple fet de jugar a què un vol per tal d’arribar a la victòria. Oblidant que no és un Club amb una mentalitat treballada per a intentar una altra cosa que no sigui això.

Això és més transcendent del que ens pot arribar a semblar, ja que aquests són els que acaben guiant el rumb que ha de seguir la mateixa entitat a través de les decisions que es prenen en les assemblees anuals. Cal tenir en compte, doncs, que en un col·lectiu democràtic com aquest, sectors com el periodisme esdevenen mètodes molt influents en la gestió del Club. És a través de nosaltres, com a periodistes, que molts socis i sòcies poden arribar a prendre decisions que s’acabin convertint en errors garrafals.

I així va ser com el Barça va arribar l’èxit a través d’un mètode que el va convertir en l’autèntica dinastia europea. Malgrat tot, l’arribada de governants antagònics al model va fer enterrar el ‘com’ per tal d’imitar el model galàctic d’altres entitats. El Barça es va adormir, creient que el vaixell anava sol, però anava a la deriva i temporada rere temporada segueix topant amb un iceberg que sembla fer-se etern. I així fins a expulsar-lo de l’aristocràcia per enviar-lo al segon esgraó del futbol continental.

Aquest passat dimecres es jugava a vida o mort el fet d’estar entre els dotze millors del continent, lluitant entre el deure i la necessitat. Tanmateix, la successió d’errors és evident, i esperar que succeís El Miracle de Munic és l’input definitiu. El màxim exponent que el culer no ha entès del tot el perquè de tot plegat. I així va ser com, previsiblement, el Barça va caure a Baviera després de perpetrar una fase de grups pèssima on només va poder guanyar el feble Dinamo de Kíev i no va ser capaç de marcar més de dos gols en cinc partits. No hi va haver miracle. Potser el miracle va ser no patir cap altra derrota deshonrosa en competició europea. Però bé, no hi ha més cera que la que crema.