Fa unes setmanes va ser el dia contra la violència de gènere. El 25N. Si comparem la sensibilitat, comprensió i empatia amb la qual es tracta aquest dia respecte a anys enrere podríem pensar que l’evolució feminista és real. El que abans era un dia que podia arribar a passar inadvertit ara es reivindica i es protesta en universitats i escoles. El missatge és clar: s’ha d’eliminar la violència contra la dona. I aquí tenim el primer error: posar el focus en nosaltres i no en els agressors, els homes. 

Hi ha una altra qüestió que hauria de preocupar-nos encara més. Com és possible que hi hagi homes que reivindiquen ser part d’aquesta protesta quan ells són els causants? Són molts els homes que semblen indignats davant la violència que patim per part dels seus companys, volent oblidar la que exerceixen ells. Quan una dona és agredida per un home les seves reaccions solen ser similars: que les penes siguin més dures, són uns fills de puta, estan malalts… Després de sentir-se molt enfadats per les atrocitats que altres cometen es disposaran a veure pornografia, a riure’s de nosaltres amb els seus amics, a explotar a les seves mares i a ser, en definitiva, molt homes. Però no com aquells que cometen violència de veritat contra la dona, no, aquests són monstres i uns salvatges.

I per això mateix serveixen les divisions i els límits creats pel dret respecte a la violència de gènere. Els permet pensar que la seva violència no és condemnable, que els separa una infinitud dels veritables agressors. No podem considerar el masclisme tolerable en algunes situacions i en unes altres no perquè llavors estarem dient que no tots són iguals. Però el problema no és d’uns pocs, el problema és estructural i es diu patriarcat, i el formen ells.

Diria que ha estat un error fer de la misogínia un crim, però segurament és una tècnica patriarcal per a continuar sent sotmeses dins de les seves lleis mentre pensem que estem fent grans progressos. Considerar les agressions masclistes una cosa aïllada que només practiquen uns pocs permet deixar dins de l’acceptable i permissible a molts altres.

Resulta estrany que el mateix sistema que ens deslegitima es faci ressò de la nostra protesta, potser perquè aquesta ja està perduda i ja no tenim  clar ni contra què ni qui llancem el nostre missatge. No podem aconseguir l’alliberament a través d’un sistema que funciona sobre la base de la nostra submissió. L’única formar d’allunyar-nos de la seva cultura patriarcal és rebutjant les seves ideologies, lleis i normes perquè sempre estaran pensades per als seus propis interessos. Com va dir Andrea Dworkin, “la situació de les dones requereix noves maneres de pensar, no només pensar coses noves”.