Cultura de la precarietat

Una de les efemèrides pròximes, que probablement passaran desapercebudes, la tindrem el proper 14 de desembre. Enguany farà 33 anys que a l’Estat es va fer una vaga general que realment va paralitzar tot Espanya. I, quan diem, tot Espanya ens referim, exactament a això, tot, absolutament tot, començant per Televisió Espanyola, que en una època sense emissores privades, ni internet ni res que se li assemblés, i amb l’excepció d’una TV3 que tot just feia poc funcionava, esdevenia un monopoli informatiu va apagar durant vint-i-quatre hores el seu senyal. Paral·lelament, s’havia aturat el transport públic, els carrers estaven deserts, les persianes abaixades, i, a la tarda, algunes multitudinàries manifestacions amb centenars de detinguts i una sensació catàrquica.

Va ser una vaga unitària. Va ser, també, un episodi biogràfic per a boomers com qui això escriu, inoblidable. Com la mort de Kennedy o la caiguda de les torres bessones, tothom que la va viure pot reconstruir què va fer aquell dia. Ja no està tan clar, per contra, les motivacions que van catalitzar en una jornada de protesta contundent. I la cosa és ben simple. Un govern socialista, triat el 1982 amb una muntanya de vots i un nivell d’expectatives extraordinàries per un canvi en la direcció de major benestar, igualtat, drets socials i laborals , que es va topar amb unes polítiques neoliberals més dures de les que s’experimentaven coetàniament als Estats Units de Ronald Reagan, i el Regne Unit de Margaret Thatcher.

Anem a pams. El desencadenant –perquè tot esdeveniment històric en té un– va ser la proposta del govern socialista de Felipe González d’un Plan de Empleo Juvenil. Aquest consistia a una tipologia de contracte laboral temporal destinat a joves entre 16 i 25 anys (efectivament, lectors de la generació Z, prop de la meitat dels nois entre 16-18 anys havien començat les seves primeres experiències laborals, com un servidor) on cobrarien el salari mínim (per sota de la supervivència), els contractes serien temporals de 6 a 18 mesos, sense indemnització, i on els empresaris rebrien una important subvenció governamental. No cal tenir gran imaginació per entendre que a moltes empreses acomiadarien treballadors fixos per fitxar joves que els sortirien pràcticament gratis.

El problema no era aquest Pla d’ocupació, sinó que aquest era la culminació d’un conjunt de moviments governamentals, amb ministres d’economia neoliberals d’aquests que farien envermellir el mateix Milton Friedman, com ara Miguel Boyer (qui va posar les bases de l’especulació immobiliària en liberalitzar el mercat dels lloguers) o Carlos Solchaga. El PSOE portava molt de temps fent moviments en el sentit d’anar imposant la temporalitat en el treball, polítiques de contracció en els salaris (sempre per sota de la inflació) i anar generant instruments, que, a la pràctica, desmantellava la pròpia protecció social que havia elaborat el franquisme per un acomiadament lliure (amb indemnitzacions decreixents). Tanmateix, les reformes laborals, si es van caracteritzar per alguna cosa és per imposar, ja a mitjans dels anys noranta, una “cultura de la temporalitat”, és a dir, que la contractació laboral, a la pràctica, era temporal per sistema, sovint, amb menors salaris i càrregues socials, (en només una legislatura es va passar d’una temporalitat pràcticament nul·la a un 30% del total, i més de la meitat dels joves, sobre la meitat dels joves que treballaven).

Aquesta circumstància, que efectivament, va generar una creixent dualització del mercat laboral, entre aquells que estaven (teòricament) i aquells que seguien la lògica del “qui dia passa, any empeny”, va propiciar un trencament amb el sentit de pertinença a la classe treballadora, paral·lel a una campanya de descrèdit del sindicalisme. Ara bé, el més punyent, és que paral·lelament, des d’un PSOE que, curiosament, seguia cantant la Internacional als seus congressos, actes i mítings, van generar una veritable aristocràcia econòmica i social que s’anava hibridant amb la classe empresarial, grans fortunes, famosos diversos en el que es va anomenar, coetàniament com a Beautiful People. De fet, el mateix Solchaga, quan el convidaven a trobades d’empresaris, escoles de negocis o actes de diversos lobbies i think tanks neoliberals anava deixant anar perles com aquestes “Éste es el país donde se puede ganar más dinero a corto plazo de toda Europa, y quizá (…) de todo el mundo” (4 de febrer de 1988) , Això, en un país on hi havia un 30% d’economia submergida, taxes de desocupació que oscil·laven entre el 20-25%, un nivell de pobresa important, i una ruptura contra la tradició socialdemòcrata on tàcitament s’entenia que una política d’esquerres havia de servir per reduir desigualtats, era un insult i una provocació. De tot això ens parla un interessant llibre de Sergio Gálvez Biesca que reconstrueix aquells anys sobre els quals s’ha investigat tan poc.

- Publicitat -

El que havia passat, ras i curt, és que la classe política havia aconseguit, via reformes laborals, introduir la cultura de la precarietat: baixos salaris, pocs drets, connivència amb l’economia submergida, temporalitat generalitzada, que, no només va tenir un efecte terrible sobre les desigualtats (i que fa que, per exemple, Catalunya, que ha adoptat aquest model, tingui unes desigualtats intolerables), sinó una cosa molt pitjor: va convertir l’empresariat en ionquis de la temporalitat.

Disposar de treballadors sense drets, temporals, barats, contràriament al que hom pugui pensar, no és gens rendible. El PSOE, actuant com a camell de treballadors precaris, ha convertit bona part dels empresaris en addictes a l’explotació laboral. Això és el que explica la pèssima productivitat, fonamentada exclusivament en l’explotació intensiva dels treballadors. En altres paraules, allò que tothom pot veure, des de les kellys fins als advocats: treballar per dos i cobrar per mig. No tenir horaris (d’aquí que, malgrat la polèmica, hagi estat impossible que es generalitzi fitxar a la feina) o acabar, estadísticament, essent dels treballadors europeus amb jornades més perllongades, més hores extres no pagades o una presencialitat inútil que respon més a la idea de control sobre el treballador que a l’eficàcia. És cert que no totes les empreses ni els empresaris són iguals, tanmateix, quan circula la droga del treball barat i precari, el sistema està contaminat i condicionat. I difícilment es respecten les regles del joc o les pròpies normatives imposades per Europa (que fa, per exemple, uns elevats índexs de sinistralitat laboral causat per la poca fe en la prevenció de riscos).

La vaga va ser un èxit, certament. I en les següents setmanes, el Plan de Empleo Juvenil es va tornar a tancar en un calaix, i fins i tot el govern va tractar d’apaivagar els sindicats amb un creixement de despesa social. Tanmateix, mai un èxit va fracassar tant! El PSOE, com indica aquesta resistència a derogar l’actual reforma laboral que només ha servit per enviar a l’atur i la pobresa milions de persones (sovint, després desnonades) continuem tenint un empresariat ionqui de la cultura de la precarietat, i uns socialistes que continuen fent de camells. Les efemèrides són una bona oportunitat per recordar i revisar el passat, sobretot per actuar en el present.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca