Comptar fins a mil

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Després de l’última derrota, ha donat temps a comptar fins a mil i fer, altre cop, el cor fort amb un fred anàlisi de la realitat. No és el que hi ha d’en Koeman, però pinten bastos quan veus el Barça encara invertebrat, gelatinós, inconstant, incapaç de dominar qualsevol matx durant més d’una estona. Limitacions arreu i si les personifiquem, pitjor. Dol allà on miris i frega la punxada quan repasses l’onze de sortida per veure-hi encara Coutinho, fet una ombra distorsionada d’ell mateix. També inquieta que hagi de ser Dembélé, irregular i gens de fiar, qui electrifiqui els partits i canvii el ritme després d’una hora de buit, a remolc de l’estratègia de l’adversari, de llençar minuts a les escombraries. Almenys, si algú busca estèrils satisfaccions, ja no tornarem a sentir res dedicat a la potra i l’hipotètic jardí de Xavi. A l’entrenador el continua esperant una feinada de respectables proporcions i el poc temps per a fer-la acostumat en el món impacient del futbol. Les estadístiques, odiades pels puristes, recordaven que el Betis havia rebut un gol blaugrana, almenys, en els últims 35 enfrontaments, que suposen anar enrere en el temps fins cobrir llarg temps d’esplendor. Malament ha d’estar l’equip per trencar aquesta ratxa i malament rai quan la projecció provoca el so de les alarmes. Semblarà exagerat evocar-ho ara, però consti que el Barça és l’únic equip europeu que ha jugat cada edició de les diverses competicions continentals des de la seva creació, fa sis llargues dècades. A més, disposava de plaça fixa a la Champions des que admet diversos representants de la Lliga espanyola. En temps d’extrema feblesa, el matx de Munich del dimecres demana el prodigi de passar a vuitens pels vint milions d’euros en dansa i sense cap aspiració competitiva. Veure la realitat no és ser pessimista, al contrari. I ara, orfes de recursos i sense especialistes del gol per a capgirar el panorama com si fos un mitjó, queda aferrar-se a mínims i exigir, més que demanar, un comportament formidablement professional de tots els estaments de l’entitat, des del primer executiu fins l’últim suplent. La situació continua essent delicada en extrem i balla en el diagnòstic al compàs del marcador, que així de cruel serà la reconstrucció del Barça.

Sense saber-ne ni com, l’equip s’ha convertit en extensió de Dembélé pel que fa a termes de fiabilitat. És com una moneda a l’aire. Sota aquesta sensació general de vertigen, centrem la mirada en l’extrem francès. Quasi resulta commovedor que el Barça estigui pendent del seu representant. I per extensió, que haguem de viure un serial amb aquest etern projecte de futbolista capaç de passar-se mitja vida lesionat i l’altra, convertit en esperança a punt de quallar. Però no qualla mai, com els alliolis mal girbats. No ens estendrem més amb l’aixecada de camisa que ha resultat, de començament a final, el fitxatge i estada del personatge. Si Laporta realment creu que és millor que Mbappé, esperem que ho digui en clau de mercat i amb ganes de traure algun caler de traspàs abans no sigui massa tard. Al pas que anem, amb 47 anys, encara diran que Ousmane és una promesa a punt d’explotar.

Per evitar depressions, convé oblidar que han estat més d’un centenar de milions d’euros llençats directament a les escombraries, gentilesa del gran prestidigitador Bartomeu. Una de tantes, meravelles del Barça que ens ha tocat viure que cal experimentar amb resignació cristiana i realisme màgic a parts iguals. Més val que ens fem a la idea i evitem una nova pedra al fetge. Queden quatre setmanes per a prendre una decisió amb Dembélé, arrauxada, assenyada o com triïn. El cas és evitar la sensació de que, en efecte, ens ha pres a tots el pèl i els quartos, extrem que qualsevol català tradicional hauria de considerar intolerable. Per la resta, el doctor aconsella seguir amb la medicació habitual: Tones de calma i paciència, fàrmacs que el culer, prou ho sabem, no ha tolerat mai. Tant de bo no arribem al nou any dubtant de la capacitat de Xavi Hernàndez perquè equivaldria a llençar la tovallola i perpetuar aquest neguit. Aviat situarem el debat en el marge que s’haurà de donar al nou tècnic. Mínim, una temporada, no queda altra. I si l’ha tingut Koeman, encara amb més raó.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca