L’altre dia vaig estar a la gala dels IV Premis Enderrock de la Música Balear. La Revista Enderrock és una revista dedicada a la música de tot el territori de parla catalana. Per les seves portades han desfilat artistes reconeguts i admirats de casa nostra. També tenen dues revistes digitals: l’Enderrock valenciana i l’Enderrock balear. És de la Revista Enderrock balear que neixen els Premis Enderrock de la Música Balear.

Era la primera vegada que anava a una gala de premis. De fet, aquests ambients plens de gent no m’hi fan sentir gaire còmoda, però m’hi van convidar i fer coses noves m’agrada! A més a més, quan estic a punt de viure una nova experiència, procuro no tenir gaires expectatives i obrir el meu cor!

La gala anava avançant fins que li van donar el premi d’honor a en Ramon Farran. En Farran pujà a l’escenari amb una certa dificultat perquè ja n’ha fet vuitanta-dos, d’anys! Va agafar el premi, es va acostar al micròfon i va dir alguna cosa així com ara que “voldria dedicar el premi als meus pares. Si estic recollint aquest premi és gràcies a ells. Els meus pares van veure que jo podria valdre per la música i amb molta dificultat em van pagar els estudis de música”.

Em vaig emocionar i vaig començar a plorar. Veure aquest senyor, que podria ser el meu avi, recordant els seus pares em va tocar la fibra sensible. Al principi no vaig entendre perquè m’havia commogut. Al capdavall, no deixa ser un tòpic dedicar premis, llibres i fites professionals als pares. Potser el que em va remoure per dins va ser que un home gran recordés els seus pares? Però per què?

A partir d’aquell moment, asseguda a la butaca L13 del Teatre Xesc Forteza de Palma, em vaig posar a pensar en el meu abuelo, la meva abuela, l’avi Pepe i l’àvia. La meva àvia paterna era d’origen murcià. Per això a casa jo en deia el abuelo i la abuela, dels avis paterns. En canvi, dels avis materns en deia l’avi Pepe i l’àvia. D’aquesta manera els diferenciava i se’m feia tot plegat més senzill. Que hi pensaven, ells, en els seus pares? I els meus pares? Hi pensen, els meus pares, en els meus avis?

En Ramon Farran va començar a tocar el piano i a mi em va començar a rondar pel cap una idea, que ara intentaré endreçar i compartir.

El meu abuelo es va morir quan jo tenia onze anys i era a les portes de la pubertat. Em sembla bonic pensar que només va conèixer la versió innocent i infantil de mi. L’avi Pepe va marxar quan jo en tenia quinze. No vaig voler-me acomiadar d’ell. La abuela ens va deixar quan jo en tenia vint-i-dos i era a les portes de l’edat adulta.

Quan el meu abuelo es va morir, ho vaig viure amb naturalitat. Era gran i estava malalt: havia arribat la seva hora. El meu pare va estar trist i el vaig veure plorar. Desprès, aquella plorera es va convertir en una forta determinació per enllestir l’abans possible els tràmits que comporta una mort propera: funeral, enterrament, notari, testament, impostos, etc. Mai m’hagués pogut imaginar que morir-se pogués donar tantíssima feina!

Recordo que no em vaig preocupar gaire pel meu pare. Ara m’adono que molts dels raonaments que vaig fer en aquell moment eren erronis. Quan era una nena, em pensava que la gent adulta sempre sap què fa amb la seva vida. Com si pel simple fet de tenir quaranta-quatre anys haguessis de saber gestionar la mort del teu pare! Ara sé que el pare només se’t mor una vegada a la vida (potser fins i tot dues, depenent de com sigui la teva família, posats a fer). Per tant, difícilment sabràs com actuar quan hagis de passar aquest tràngol.

Veig la vida dels pares com si fossin petjades a la sorra. Els pares fan la seva vida: aprenen com tots nosaltres, tenen fills, moren i marxen. Aquestes petjades a la sorra són poc nítides i sembla que se les hagin d’endur les onades del mar. Però a vegades et toca posar els peus allà on ells els van posar. I aquestes petjades tornen a marcar-se a la sorra. És llavors quan els entens.

Perquè potser en Ramon Farran no va poder comprendre l’esforç dels seus pares fins que no va tenir fills. Segurament n’apreciava l’esforç, però no el comprenia com ara. Potser va dedicar el premi d’honor als seus pares perquè la perspectiva dels anys li va permetre valorar la dificultat de caminar damunt la sorra, de deixar-hi marcades les seves petjades.

Potser el meu pare va plorar la mort del meu abuelo just el temps que necessitava. Potser va ser llavors quan va entendre totes les coses que a mi encara se m’escapen. Quan era una nena, em pensava que amb el pas dels anys ens allunyem dels pares. Però ara que hi penso potser amb el pas dels anys hi estem cada vegada més a prop.