Aquest país té un debat pendent. Les dades confirmen que Catalunya tendeix ideològicament més cap a l’esquerra que els països del nostre entorn, i especialment l’Estat espanyol. Per això s’explica que la pràctica totalitat de lleis socials que s’han aprovat a Catalunya amb amplis consensos han acabat anul·lades unàniment pel Tribunal Constitucional.  Però hi ha també el factor nacional.

Com a país tenim un problema. Pel fet de no ser un estat independent tenim un sector públic generalment més prim, més petit que la resta del nostre entorn. Tant França com a Espanya tenen més estat i més gent treballant pel govern. I encara així tenim dèficit de professionals per a nodrir aquest sector públic. Serveixi d’exemple la “importació” de jutges que hem de patir des de temps immemorials. 

En aquest context, és molt raonable que hi hagi veus polítiques que demanin enfortir el sector públic. Especialment des de l’esquerra. Sigui demanar una banca pública, sigui demanar una companyia energètica de la Generalitat, sigui revertir privatitzacions o sigui internalitzar serveis que ara es presten per part d’empreses contractades. És un debat recurrent, i ara que es negocien els pressupostos autonòmics reapareix i torna a agafar impuls. 

Amb tot, la realitat és que Espanya no es pot permete que Catalunya tengui un sector públic propi fort. El projecte espanyol passa ara mateix per assegurar dues coses: que el sector públic de l’Estat s’expandeixi a Catalunya i que el sector públic de la Generalitat estigui sotmès i controlat per l’Estat. A aquest objectiu han dedicat molts esforços des de l’inici del procés d’indepenendència.      

El debat pendent, la pregunta difícil que Catalunya no es respon adequadament és: un país sense sobirania, pot tenir un sector públic que sigui a la vegada fort i autònom? Podem tenir una banca pública que treballi en clau nacional? Podem tenir una companyia energètica pública que sigui estratègicament catalana. Podem tenir un sector públic al servei de l’alliberament nacional?

Per mi la resposta és evident. Mentre no es demostri el contrari, avui a Catalunya allò que és públic és estratègicament espanyol. L’Estat no ha permès ni permetrà l’expansió d’un sector públic sobirà, ja no diguem que treballi al servei de la independència de Catalunya. En aquest sentit, és evident que tenim una tensió sense resoldre entre enfortir la nostra sobirania i eixamplar el sector públic. 

Aquest dilema entre públic o nacional és massa important per seguir fent política com si no existís. Potser es podia ignorar abans del 155, però ja no es pot ignorar més. Hem de preguntar-nos amb una ment oberta si fer créixer la Generalitat és realment dotar-nos de més sobirania. Sobretot tenint en compte que l’Estat no deixarà fer res incompatible amb els seus dos objectius bàsics. 

Cal, des d’una òptica d’alliberament nacional, prioritzar el que és nacional per davant del que és simplement públic. L’ideal, i l’objectiu a assolir, és eliminar com més aviat millor la contradicció entre tenir un sector públic fort i homologable i que aquest sigui d’obediència catalana. Però això avui difícilment pot passar per enfortir el sector públic autonòmic. 

No cal ni dir que nacional tampoc no pot ser sinònim de privat. Avui, en termes de sectors estratègics, privat és sinònim d’IBEX-35. Vaja, tan espanyol com el sector públic. De fet, estam parlant de grans empreses que s’han consolidat a partir de la privatització dels monopolis franquistes i les portes giratòries. 

Hi ha alternatives. No tot és triar entre públic i privat. Ni tan sols entre espanyol i català. Per una banda hi ha la iniciativa social i per l’altra hi ha Europa. El que hagi de ser nacionalment català no serà necessàriament privat. Crec que això és prou clar per no haver-ho d’argumentar. Nacional no és sinònim de privat, en el sentit que ha de respondre a paràmetres d’interès col·lectiu. 

El nostre sector públic, per tant, ha de crèixer en l’àmbit social i en el marc europeu. Com en d’altres àmbits de la nostra lluita, la primacia de les lleis de la Unió ens pot anar a favor. Perquè l’Estat no pot impedir la implantació a Catalunya d’operadors econòmics estrangers (des del seu punt de vista) si vénen d’Europa. El mercat únic és una conquesta que no depèn dels polítcs i funcionaris comunitaris, massa sovent servils amb Espanya. Tenim uns tribunals europeus que ho garantiran encara amb més entusiasme que els drets humans. 

Després del 155 sabem perfectament que des de dins la gàbia autonòmica no farem la independència. Afortunadament, l’1O molta gent va descobrir que Catalunya no acaba on s’acaba l’Estat espanyol sinó que continua allà on comença Europa. I amb l’exili hem après a fer servir les regles de joc europees al nostre favor. Aprofitem-ho, que hi ha molta feina per fer.