Barcelona, Ciutat de Passat Festes

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Quan era petit i creia en la màgia, esperava amb moltes ganes el dia que per fi s’encenien els llums de Nadal a l’avinguda principal del meu poble. No eren gran cosa, perquè allò no deixava de ser un municipi de 3.000 habitants, però potser precisament per això lluïen tan bé els carrers, perquè amb quatre formes n’hi havia prou per transformar-los en qui sap què.

Passava força temps entre el dia que quedaven penjats i la nit que quedaven estrenats. Massa temps. A les grans ciutats ja era Nadal i, en canvi, allà tot era fosc encara. Com a tants altres pobles petits, hi regnava la prudència: fins que no arribés la Immaculada, no arribaria la festa. No hi havia ni diners ni motius per precipitar les coses.

Ara tot allò queda lluny i el terra que trepitjo és el de Barcelona, la Ciutat de Nadal. No ho dic per dir, no. Així és com s’autoproclama Barcelona aquests dies, si visites el seu web: la Ciutat de Nadal. Bé.

No hi ha any en què l’Ajuntament de torn no renovi la seva ferma voluntat de convertir la il·luminació nadalenca de Barcelona en una nova icona de la ciutat. I no hi ha any en què tal desig no quedi en un intent fallit. És una voluntat crònica i realment curiosa, perquè Barcelona no ha deixat de ser mai una de les ciutats més tristes que hi ha per Nadal, per més ganes que hi dediqui. Poques grans ciutats transmeten una màgia tan pobra com la de Barcelona, tingui el pressupost que tingui, hi posi la voluntat que hi posi.

No és res nou, ni res que depengui -gaire- de colors polítics. És una pobresa endèmica, governamental però també social, un ritual que no sabem fer, que ens és incòmode i impropi. Ens sentim encotillats en un vestit que ens apreta per tot arreu i que no és el nostre. Potser és l’esperit mediterrani, que ens atropella aquest romanticisme de cotes altes. Potser és l’experiència en ser Rosa de Foc, que ens fon el misteri nadalenc. O potser és que no en sabem més, de la mateixa manera que fora de casa no et saben fer un pa amb tomàquet en condicions.

Passejant aquests dies per la Ciutat de Nadal, l’estampa dels carrers il·luminats parla per ella mateixa. Tot i el nou increment del pressupost, que ja supera els 2 milions d’euros -un 32,46% més que el Nadal passat-, aquest any la tebior torna a surar pels carrers de la ciutat comtal. Tot són composicions fetes en nom d’un suposat disseny innovador, i no en nom de l’alegria (no cal dir que tampoc en nom del Nadal). L’únic que es busca és ser el far d’una suposada modernor, els més trencadors d’Europa, encara que aquesta modernitat trencadora sigui fosca i prima, prima, prima com un fil.

No, Barcelona no és la Ciutat de Nadal. És una ciutat atrapada enmig del Nadal. I tot apunta que continuarà sent-ho durant molts anys més, perquè duu la nosa nadalenca a les venes.

Una mica com el meu poble, que també es trobava immers en una dinàmica que no era la seva essencialment. Però aquell poble no era una gran ciutat europea, no tenia cap deute amb la màgia, no s’autoproclamava Vila Nadalenca per Excel·lència. Allò només era una petita vila complint amb els mínims exigibles; no se li podia demanar massa més, i no li ho demanàvem.

I és que fer Nadal és molt complicat. I assumir que no és la teva festa, malgrat la seva rellevància mundial, encara ho ha de ser més.

Avui Barcelona es troba en la fase de negació, no vol creure’s que no té cap gràcia i que el seu paper en aquest àmbit és gairebé irrellevant, malgrat els esforços que sembla dedicar-hi. No vol admetre que la seva derrota només se salva per l’espectacular i emocionant cavalcada del 5 de gener, en temps de descompte, quan ja tot s’acaba i els únics llums que queden encesos són els dels passadissos d’El Corte Inglés. Una llum que és la del final del túnel, perquè indica que comencen les rebaixes, i amb l’inici dels grans descomptes la ciutat ja pot treure’s lliurement la disfressa i tornar a ser ella mateixa: Barcelona, Ciutat de Passat Festes.