Dissabte passat en un article al diari Ara del sempre interessant Antoni Batista es preguntava sobre la dimensió antidemocràtica de la dreta espanyola.  Aquest especialista en el conflicte basc, potser un dels periodistes més intel·ligents i menys complaents de la seva generació, va resseguir amb exhaustivitat tots i cadascun dels intents de les forces polítiques conservadores de l’estat de constituir una dreta liberal i democràtica. Sense excepcions, des de la UCD, han fracassat. I el Partit Popular, que ha passat per èpoques de tot, ha abraçat sense complexos, si més no, en la seva línia central madrilenya, el relat que més l’acosta al franquisme més ranci, com exemplificava el passat 20 de novembre, el seu líder oficial en assistir a una missa en memòria de Franco, presidida per una rojigualda amb pollastre. Les seves excuses, que recorden a les caòtiques explicacions sobre el seu màster de Harvard made in Aravaca, encara van contribuir encara més al descrèdit d’Espanya entre les cancelleries europees, que veuen amb preocupació com l’Estat ha perdut desvergonyidament la seva careta. La seva divisió en tres partits (aviat dos, tenint en compte l’enfonsament anunciat d’un Ciutadans de laboratori, experiment rebutjat pel seu fracàs) sembla una competició per veure qui té més testosterona i qui promet eliminar més drets fonamentals. El cas de Vox, enèsima mutació de la ultradreta de sempre, amb el seu culte a la força i les pistoles, la seva tendència a les amenaces, i les seves connexions amb cossos armats, togats, i ensotanats, és encara més clar i un instrument per generar certa aparença de presentabilitat a un PP amb un estil comunicatiu que podria haver estat dissenyat per Darth Vader i un programa polític i econòmic que sembla haver estat redactat pel senador Palpatine.

L’esquerra espanyola, malauradament, no pot fer de contrapès a una dreta franquista, perquè encara no s’ha desempallegat d’una tradició autoritària hereva d’un PSOE que sol actuar com un corró quan toca poder i una constel·lació podemita que beu de les mateixes fonts d’un antic PCE, caracteritzat històricament per una obediència rígida a consignes jeràrquiques sovint incomprensibles. En aquest sentit, i objectivament, tret que hom estigui enganxat als mitjans públics o privats espanyols, o se sigui addicte al nacionalisme banal, el panorama és absolutament desolador.

És cert que la tendència franquista (la franquícia local del feixisme) s’ha anat accentuant en els darrers anys, no només en la política, sinó, i molt especialment en els espais estratègics de la societat: des de la policia, la judicatura, el periodisme, l’església, el món empresarial, i de manera preocupant, en les mateixes universitats, on aquesta ideologia rància es va renovant, com succeeeix a Llatinoamèrica, amb una hibridació amb el neoliberalisme més anòmic. Què és el que ha succeït perquè durant aquestes dues darreres dècades s’hagin abandonat les formes suaus i consensuades de la Transició, i apareguin líders de partits de govern amenaçant a tort i a dret amb 155 (calc de la constitució de Weimar que va servir a Hitler per desmantellar la democràcia alemanya) contra els dissidents?

Sembla força clar. El pacte de la Transició es ve fonamentar en l’aparença hipòcrita. Les classes dominants espanyoles, els remenadors de cireres, que són qui porten les brides de la política, van acceptar una democràcia, uns certs gestos de caràcter social i territorial, algunes cessions en matèria econòmica, a canvi de mantenir els seus privilegis, deixar intacte el resultat del cop d’estat de 1936 i de no qüestionar els crims de la guerra civil i el franquisme. D’aquí que la Constitució només s’ha complert a mitges, mentre que ningú no ha gosat tocar la Llei d’Auto Amnistia. Per això, quan a principis d’aquest segle, els moviments a favor de la memòria històrica els va posar profundament nerviosos. Obrir les fosses dels prop de 150.000 desapareguts, indagar en els crims del franquisme, sabia que era tant com qüestionar l’statu quo sobre el qual es fonamentava la gran mentida de la democràcia espanyola. Els atemptats d’Atocha de març de 2004, que va estroncar el mandat del PP i els seus plans d’aplicar un neoliberalisme d’estil xilè, també va posar l’antic PP en mode paranoic, quan des dels mitjans s’atiaven teories de la conspiració i qüestionaven, al més pur estil trumpià les eleccions que van portar a Zapatero a la Moncloa (el qual va haver de suportar tota la pressió de tot el pes de l’Estat i les clavegueres fins a fer-lo plegar). El 15-M de 2011 va suposar també remoure les pors, temences i malsons d’una esquerra que pogués desbordar un PSOE desacreditat, i que via rebel·lió popular (més que justificada, tenint en compte com el govern neoliberal del PP va repartir el pes de la crisi de 2008). Finalment, el procés independentista, ha implicat precisament atacar el moll de l’ós de l’estat franquista i l’essència d’una Espanya autoritària, que va més enllà del règim de 1936 a l’actualitat, i que enfonsa la seva naturalesa en el més pregon obscurantisme inquisitorial d’una edat moderna on Espanya va fer un gran esforç per aïllar-se de la modernitat.

És per això que no ens hauria de sorprendre (de fet, ja no ens sorprèn res que vingui de Madrid) el supremacisme indissimulat de Casado i la seva obsessió contra qualsevol que parli, escrigui, llegeixi o pensi en català, la idea, inherent al feixisme, que existeixen cultures i llengües que són superiors a les altres, que vol dir que existeixen pobles destinats a manar, i altres a romandre en un plànol d’inferioritat. Les paraules de Casado, i molt especialment, els silencis a dreta i esquerra, de cuñaos a intel·lectuals, de tertulians a acadèmcis sobre això, defineixen clarament una resposta afirmativa a la pregunta que titula aquest article. Si acceptem que el castellà ha de tenir un estatus superior al català, no és difícil inferir que els blancs són superiors als negres, els homes a les dones, els nobles als plebeus, els espanyols als catalans, bascos o gallecs, i per tant, es trenca radicalment el principi il·lustrat i democràtic de la igualtat plena i incondicional de tots els éssers, les cultures, els gèneres o les nacions. Efectivament, qui consideri que hi ha persones i col·lectius que, per naturalesa, són superiors els uns als altres, es mereix el títol de feixista. Si més no, són les idees que es desprenen del Mein Kampf

Efectivament, en els darrers anys hi ha hagut un esforç propagandístic planificat per tractar de capgirar la truita retòrica i acusar les víctimes de culpabilitat. Historiadors pròxims a l’esquerra postcomunista han assenyalat algunes persones, formacions polítiques o moviments socials, que tenen en comú l’independentisme (és a dir, allò que busca la igualtat entre nacions) com a feixistes. S’ha acusat a Junts per Catalunya d’ultradreta per defensar polítiques conservadores, per reivindicar un estatus al català igual al del castellà, o per acusar de “ñordos” o “colons” a aquelles persones que menyspreen la llengua i la cultura catalana de manera sistemàtica. La dreta catalana pot resultar més o menys antipàtica, i poden cometre alguns errors de programa, tanmateix, a diferència de la dreta espanyola, les seves credencials democràtiques són indiscutibles. En el passat, una part minúscula del nacionalisme (com l’Estat Català dels anys 30) van flirtejar amb el feixisme, com va succeir absolutament a tot Europa, fins i tot Irlanda o el mateix Regne Unit. Tanmateix, la realitat és que Catalunya va ser un objectiu militar del feixisme internacional (eren espanyols, italians i alemanys qui bombardejaven Barcelona) i l’alcalde del Front Nacional francès, Monsieur Alliot, no para d’assetjar el català i la catalanitat a Perpinyà. Per tant, no cola!, col·legues meus. Acusar d’ultradreta al nacionalisme català és com fer responsables d’Auswitch als jueus.

És feixista Espanya? Renan deia que la nació és un plebiscit quotidià. La meva interpretació d’aquesta cita brillant d’aquest historiador francès del XIX és que són els gestos diaris, els fets concrets, allò que en realitat defineix una identitat. I no és el mateix reivindicar a diari la identitat pròpia que fonamentar una identitat tractant d’anorrear les altres. Potser que alguns facin examen de consciència, si és que en tenen.