La teva talla: la raó de la teva inseguretat

Acabava d’entrar a l’autobús quan un home em va oferir el seu seient. Tenia aproximadament setanta anys, el seu cabell era gris cendra i els seus ulls blaus, gairebé transparents, m’observaven mentre esperava la meva resposta. La seva cara era una mar d’arrugues, igual que la mà que va aixecar per acompanyar la seva pregunta. La situació hauria estat comprensible si fos a l’inrevés, tenint en compte que jo amb prou feines havia complert els vint anys. El vaig mirar, confosa, incapaç de respondre durant uns segons. Vaig negar amb el cap. L’home es va arronsar d’espatlles i va fixar la vista més enllà del vidre de la finestra. Vaig mirar interrogativament l’amic que viatjava amb mi, just en el moment que ell anava a obrir la boca per riure’s de mi. Vaig decidir avançar-m’hi: “Que semblo gran avui, o què?”

Va riure. “Gran de vella no. Potser gran d’embarassada.”

No m’esperava aquella resposta. Em va agafar desprevinguda. La meva mirada va anar directa a la meva panxa, amagada darrere d’una bona pila de capes de roba. Vaig començar a marejar-me. La frase del meu amic va començar a repicar dins del meu cap, obrint-se pas cap a aquest lloc amagat que tothom té on les paraules fan mal. Jo el localitzo en algun lloc del coll, el botó que activa les llàgrimes. El meu amic l’havia encès, i vaig haver de serrar les dents amb força per no començar a plorar. Les meves galtes bullien i la temperatura del meu cos anava en augment. “Gorda, gorda, gorda”. La paraula m’ofegava, vaig notar com, literalment, el meu pes m’aixafava contra el terra de l’autobús.

Font: Mireia Planas. Model: @laumoonbow
Font: Mireia Planas. Model: @laumoonbow

Als 11 anys, sentia que jo era una nena atrapada dins d’un cos de dona, i aquesta incomoditat va començar a denotar-se en cada aspecte de la meva vida. Pensava que tothom em mirava, perquè no hi cabia dins del meu cos. Era gran, però em sentia petita. Els anys no van ajudar a fer que m’agradés el meu aspecte físic, però vaig aprendre a acceptar-lo.

Més tard, he conegut a altres persones que han patit i continuen patint la mateixa problemàtica, la que converteix el teu cos en el teu principal enemic i la teva primera font d’inseguretat. Algunes d’elles fan activisme per ajudar a altres persones que senten el mateix i acompanyar-les en el complicat procés que és l’acceptació, formant part d’associacions com @manoloscurvy. La Laura és una d’elles, i explica que va crear el seu perfil a Instagram fa aproximadament cinc anys, per sortir de la zona de confort”. L’estil de vestir de la Laura és més aviat alternatiu, cosa que li ha posat encara més difícil passar desapercebuda. “A mi m’ha costat molt arribar al punt de vestir com em dóna la gana […] vaig decidir que jo podria intentar donar suport a aquelles persones que es volen estimar però que, com jo, han estat molts anys ocultant la seva forma de vestir, tant per por a allò que diria la gent com per amagar el seu cos […] intento parlar de la meva experiència real.”

- Publicitat -

La Laura m’explica que no li agrada mirar-se als miralls. Ho entenc. Pots plantar-t’hi davant, però miraràs qualsevol altre punt que la teva figura. Per aquesta raó, trobo molt interessant l’exercici d’enfrontar a la persona en qüestió davant del mirall i deixar que s’hi miri una estona, fins que aconsegueixi sentir-se còmoda. Quan es coneix una persona, la tendència és col·locar-li unes quantes etiquetes. Gorda o prima? Lletja o guapa? Tot és blanc o negre, o és això o és allò, hi ha dues opcions de les quals només una és correcta. El problema rau en allò que considerem important, en l’ordre que donem a les nostres prioritats. Hem col·locat la salut en segon terme i, actualment, només valorem allò que passa les directrius estipulades per algú altre. Qui diu què és correcte i què no ho és? Les revistes de moda? Les grans marques de roba i les seves talles? Les xarxes socials? 

Al llarg de la història, el cànon de bellesa ha estat un concepte les directrius del qual es marcaven socialment. Les opinions i els gustos de les persones han estat directament subjectes a aquest cànon. Si aïlléssim un grapat de gent a un indret on no rebessin cap input social i observéssim el seu comportament i les seves relacions, ens adonaríem de què el cànon de bellesa no existeix. Cada persona té uns gustos particulars que no tenen perquè coincidir amb els de la resta, però aquests gustos, així com qualsevol altre cosa, es poden cultivar, educar i dirigir. Bé, segurament, tampoc veuríem l’opinió particular de cada persona. Una altra vegada, algú del grup s’alçaria per damunt dels demés, seria el nou líder, i els seus gustos i preferències imperarien per damunt dels de la resta.

La gordofobia neix d’un concepte mal construit que associa que s’està gordo per falta de voluntat d’estar prim.

“Gorda” no hauria de ser un insult, sinó una observació, una característica, un tret definitori. S’associa el pes o la forma del cos de la persona amb l’acceptació social i es passa per sobre de la salut a l’hora d’intentar assolir allò que és concebut com a correcte. L’ideal és un únic cos, i no es té en compte que cada persona té unes característiques diferents que li faran inassolible un físic en particular. Hi ha un concepte que em va sorprendre molt quan vaig saber que existia, i aquest és el de ‘gordofòbia’. No és una paraula que aparegui al diccionari, però una guia elaborada per l’Institut Canari d’Igualtat l’any 2020 la defineix com a “odi, rebuig i violència que pateixen les persones gordes pel fet de ser gordes”.

Font: Mireia Planas. Model: @nieveenabril
Font: Mireia Planas. Model: @nieveenabril

La gordofobia la podem trobar en diversos àmbits de la vida quotidiana. La Laura ens explica que s’ha trobat amb diverses situacions incòmodes que es podrien catalogar amb aquest nom: “Em vaig fer mal al genoll treballant l’any passat i vaig anar al metge de la mútua del treball. Aquell metge em va dir que el mal al genoll no era per treballar, era perquè estic gorda i que si deixes de menjar veuria com es solucionava. He de dir que segueixo igual de gorda i ara que no treballo allà el meu genoll està perfecte. També m’han arribat a fer fotos quan vaig en metro per veure una gorda amb un estil més alternatiu, mentre riuen i imagino que les passen per grups o les posen als stories, ves a saber.” 

Tot i que està clar que tant homes com dones pateixen aquesta discriminació, les dones sumem aquesta a altres que van associades al nostre sexe. Paraules com “histèrica”, “lletja” o, directament, “sexe dèbil” formen part del nostre dia a dia, se’ns jutja molt més i, en general, s’espera que complim amb uns estàndards determinats. La gordofobia neix d’un concepte mal construit que vincula el fet d’estar gras amb els hàbits, els costums i la salut de la persona, i associen que s’està gordo per falta de voluntat d’estar prim. Però el fet mateix de patir aquesta gordofobia és el que, moltes vegades, fa que les persones caiguin en problemes de salut, tant en termes d’alimentació com mentals: “crec que el 99% hem tingut o hem estat a punt de tenir algun trastorn alimentari, ansietat, depressió, etc.”

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca