Dones privades de llibertat: les més maltractades

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Demà és 25 de novembre i resulta fàcil veure a les xarxes cartells genèrics sobre l’eliminació de la violència envers les dones. Casualment fa uns mesos que col·laboro en el projecte artístic per l’empoderament Traspassant l’Objectiu, que la fundació SETBA ha dut a terme, fins ara, quatre vegades dins el mòdul de dones de la presó Brians 1. Això fa que m’hagi preguntat diverses vegades en l’últim any pels drets de les dones privades de llibertat.

Ens hem acostumat a sortir al carrer a manifestar-nos, però se’ns ha oblidat que hi ha moltes persones que no tenen aquest dret, el de sortir al carrer, en general, i molt menys el de defensar-se contra la violència de gènere. Per què parlo precisament de les dones privades de llibertat? Aquí unes dades que us poden ajudar a ubicar-vos:

  • Les dones constitueixen entre un 6% i un 7% de la població reclusa general al nostre país. En números: A Espanya hi ha aproximadament 59000 persones preses de les quals només vora 4500 són dones (en dades del Ministeri de l’Interior el 2018).
  • La majoria de dones recluses ho estan per delictes contra el patrimoni i la salut pública, és a dir, robatoris i drogues.
  • Les dones empresonades amb feines mal remunerades i poc o gens qualificades constitueixen un 73% del total, mentre aquest percentatge, en homes, és un 53%.
  • A Catalunya, un 88,4% de dones privades de llibertat han sigut (o són) víctimes de la violència masclista.
  • A Astúries es calcula que un 92,4% de la població reclusa femenina és o ha estat víctima de maltractaments, establint que cada interna ha tingut una mitjana de sis (SIS) maltractadors al llarg de la seva vida (en xifres del 2005).
  • A Espanya la població gitana representa un 1,4% del total. Dintre els mòduls de dones, una de cada quatre preses és gitana.

Aquestes xifres, que podeu contrastar i ampliar en el fabulós capítol Seis Barrotes del podcast De esto no se habla, parlen per si soles i a mi em fan agafar calfreds.

A Catalunya, un 88,4% de dones privades de llibertat han sigut (o són) víctimes de la violència masclista

Tenint en compte les dades que tenim, hem de partir de la base que la presó és una institució pensada, construïda i ideada per a l’home, i totes les presons de Catalunya exceptuant Wad Ras són preparades en un inici perquè hi habitin homes. El que passa és que s’afegeixen mòduls: una presó d’homes amb un mòdul de dones. Això fa, encara més, que les presons siguin masclistes; al capdavall són un reflex de la societat. Un exemple: l’única presó amb un mòdul de maternitat a Catalunya, on es permet a les mares estar amb les seves criatures, és Wad Ras. No existeix cap presó d’homes amb un mòdul que permeti als pares estar amb els seus fills i filles. Es considera per defecte que les criatures són responsabilitat únicament de la mare. I així passa amb moltes altres comoditats: que no hi hagi assecadors de cabells, que les feines remunerades puguin ser diferents… L’heterogeneïtat dels espais per dones és també un factor a tenir en compte, ja que, en haver-hi manca d’equipaments, les dones acostumen a estar barrejades: edats, delictes i graus diferents, fet que dificulta la convivència. Tot i ser menys d’un 7% de la població reclusa, les dones són les més perjudicades dins l’entorn penitenciari.

Les dones constitueixen entre un 6% i un 7% de la població reclusa general al nostre país

A mi, quan em pregunten què m’impacta més d’entrar a la presó, sempre responc el mateix: el que m’impacta és sortir-ne. Sortir-ne i deixar-hi tants vincles i vides a dins. Estic segura que la majoria de dones de Brians que he tingut el plaer de conèixer estan privades de llibertat també per opressió i classe social. Així que sí, la meva roba de marca sostenible, el mòbil de moda, les llibretes noves i la meva família estructurada em fan relacionar amb elles des del privilegi. Quan surto de la presó surto d’un món paral·lel, i tornar a entrar al meu és com sortir de l’aigua i de sobte pesar. Molt. No ho sabia quan vaig començar però ho sé ara, la majoria, i ho expliquen elles mateixes, són víctimes de violència de gènere. I cap 25 de novembre, fins ara, se m’havia acudit que en espais apartats del nostre imaginari, en no-llocs (com diria Marc Augé), hàbitats que no ho són, hi ha tantes dones apartades del seu centre i obligades a sobreviure i esperar que els passi el temps en un espai que no els és propi i no els pertany. Sense poder resoldre tot aquest maltractament a les espatlles i rebent-ne molt més per part de la institució patriarcal.

No poder teixir els seus relats i expressar-los forma part de la seva rutina: parlar des dels marges és complex, i no escoltar-les forma part de la violència que exercim sobre elles.

Així que el 25N estarà bé si dediquem un pensament a totes aquelles que no poden sortir a manifestar-se i a més pateixen la invisibilització de les seves històries. Maltractades pels seus agressors, maltractades pel sistema que les ha empès a delinquir i maltractades per la infraestructura que les fa complir condemna en un entorn masculí i ben suat. Penseu-hi, perquè tingueu l’opinió que tingueu de la vida a les presons, en això, estem juntes.

Perspectives: