Espanya és la continuació del franquisme per altres mitjans

Dissabte, 20 de novembre de 2021. Quaranta-sis anys després de la mort del dictador, “rata de la més mala delinqüència / t’esqueia una altra mort amb violència / (…) i amb tuf de sang i merda, Sa Excremència!”, que escrivia, el mateix dia de 1975, el poeta Joan Brossa. A diferència d’altres aniversaris, sembla que no hi va haver concentracions ultradretanes al Valle de los Caídos, o almenys, els principals mitjans no se n’han fet ressò.  Tanmateix, com dèiem, el passat dissabte, van passar coses interessants. A Bilbao, milers de persones es manifesten a favor de la República Basca. Molt per sobre de l’esperat, i amb algunes repercussions de caràcter intern encara per valorar. A la mateixa hora, a València, diverses entitats de variada procedència i expectatives, es manifesten, també amb milers de persones, probablement una de les marxes multitudinàries més grans dels darrers anys, per un finançament just (els Valencians pateixen un espoli anual, molt pitjor per càpita que els principatins), que recorden allò que passava a Catalunya durant la primera dècada d’aquest segle. Mentrestant, uns quants centenars de quilòmetres més al sud, a Cadis, diversos piquets actuen de manera prou contundent en un conflicte industrial prou silenciat. Paral·lelament, diverses plataformes del nou concepte polític, l’Espanya buidada”, és a dir, el despoblament propiciat pel forat negre del Madrid postimperial, estan tenint diverses trobades per articular una aliança electoral, seguint el model de Teruel Existe, que podria complicar un mapa electoral concebut durant el franquisme per afavorir l’Espanya franquista, que precisament es fonamentava a dotar d’un pes desproporcionat a aquelles províncies amb poca població i molt de caciquisme polític. I a Catalunya, en l’enrevessada política catalana, potser que no perdem massa el temps en el cul·lebrot dels pressupostos autonòmics i les baralles de pati d’escola, i fixem-nos més en allò que no es veu, un Consell de la República que, espero, estigui treballant en alguna estratègia per perjudicar la dictadura borbònica.

El mateix dia, dissabte, 20 de novembre, un dels periodistes més interessats i ben informats del país, i que calla més del que diu, Bernat Deltell, publicava un dels seus fils significatius. El vilanoví, príncep dels tuitaires de la informació política, home discret que mai no fa cap tuit insubstancial, ens recorda la histèria crònica de la premsa madrilenya cada vegada que algú pronuncia el sintagma nominal “crims del franquisme” al costat del verb de la primera conjugació “jutjar”. Més enllà d’aquest joc retòric d’uns socialistes que, havent venut l’ànima al diable al Congrés de Suresnes de 1974, i que és capaç de desenterrar Franco, i impotent alhora de desenterrar els 150.000 desapareguts estimats a les cunetes, medalla de plata mundial, després de Pol Pot i els Khemers Rojos en desaparicions forçades, és obvi que estan posat tots els pals a les rodes possibles per complir el que ordenen els Comitès de les Nacions Unides. Primer van ser els catalans, i ara, d’altres s’afegeixen a qüestionar la Llei d’Autoamnistia de 1977, i la monarquia. De fet, en el mateix fil, es recorda que el rei Joan Carles, que encarnava aquell “esperit de la Transició” i de la “Reconciliació” adoptat pel Partit Comunista Espanyol a mitjans de la dècada de 1950, avui és un fugitiu de la justícia, especialment la d’aquells països que no van acceptar el testament de “Sa Excremència”, i com el seu deteriorament físic i històric actua com a una mena de Retrat de Dorian Gray de l’”exemplar” democràcia espanyola, com declaraven els propagandistes del règim (els mateixos que segueixen dominant la majoria dels mitjans, jutjats i les institucions on es remenen les cireres). Una transició, per cert, que va comportar més morts (més de 700, juntament amb 2.000 ferits) que moltes guerres civils i vuit vegades més que la guerra d’independència eslovena de 1991.

Cert. En aquest moment de reflux, de certa fatiga d’un independentisme que sembla psicològicament bloquejat, que ha cedit la iniciativa a una classe política addicta al “qui dia passa, any empeny”, i que cedeix sovint a la temptació del derrotisme (molt sensible a operacions de desmoralització com l’orquestrada sobre la teòrica degradació del català) o l’òbvia i interessada divisió dels independentistes (a més, dels diversos centenars de trolls que agiten el galliner de les xarxes socials), sembla projectar una imatge d’un independentisme fatigat. Un independentisme fatigat que seria el contrapunt d’un exhibicionisme impúdic de nacionalisme banal hispànic, encapçalat, com no pot ser d’altra manera, d’una ultradreta global i local, avui presentada sota les sigles de Vox (i que reemplacen la desgastada marca de Ciudadans). En una entrevista diumenge a Vilaweb, l’historiador asturià Pablo Batalla, autor del llibre Los nuevos odres del nacionalismo español explicava precisament això. En un moviment de reacció (i per tant, reaccionari) enfront el qüestionament de l’statu quo, el règim vigent, la monarquia que resulta, literalment, la continuació del franquisme per mitjans constitucionals, amb els Borbons com a successors del dictador galaico-cambodjà, s’ha anat articulant un relat nacionalista agressiu, que tracta de resistir contra una deriva clarament decadent d’un Estat que, tècnicament, no deixa de representar un anacronisme europeu. Els grans imperis multinacionals van ser escombrats durant la Primera Guerra Mundial, i Espanya, que no hi va participar perquè no la volia ningú, un estat que no va fer la seva revolució liberal, que manté encara en les seves estructures socials, rastres de l’antic règim, sembla tenir poca viabilitat com a nació. Els esforços descomunals que està fent via nacionalisme banal: presència de símbols qüestionats, recurs a l’esport, a la propaganda, a la creació i recreació de mites històrics. Hi ha, a més, la (re)creació de tota una teologia nacional (ara mateix, bona part dels diners per als historiadors estan servint per perpetrar obres al més pur estil Imperiofobia, d’Elvira Roca Barea, o promoure autors mediocres com Arturo Pérez Reverte. Tot plegat, no deixa de repesentar l’exhibició de certa fragilitat. Uns esforços, per cert, als quals no són aliens elements de la pretesa esquerra, d’obediència comunista, que s’esforcen a tractar d’assimilar l’independentisme amb la ultradreta, com si no sabessim qui és qui en aquestes latituds!

La qüestió central, i no cal res més que llegir els cognoms de qui ocupa espais de poder real (i no parlo precisament del polític), o algunes sentències delirants de jutges o autes d’inquisidors amb toga, de la toxiscitat de bona part del que apareix als seus mitjans quotidianament, de l’assetjament a la dissidència, és que, quaranta anys després de la desaparició de Sa Excremència, Espanya (l’Estat i el concepte), ha resultat ser, tot parafrassejant Von Clausewitz, la continuació del franquisme per altres mitjans. Qualsevol demòcrata, amant de la llibertat, dels valors de la revolució francesa, del liberalisme, de la separació església-estat, dels drets individuals i col·lectius, de la defensa del més elemental sentit de la justícia i la decència, no té alternativa a treballar activament pel seu desmantellament i dissolució.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca