L’aigua, escapada o refugi

Podria començar aquesta ressenya amb una metàfora i dir-vos que per a mi llegir L’aigua que vols (Enciclopèdia/Òmnium Cultural, 2021) ha estat tan plaent com entrar mar endins un dia xafogós d’estiu; però no ho faré perquè l’aigua i jo no som gaire amigues i, per tant, seria mentir-vos simplement per fer-ho una mica poètic. En canvi, sí que puc dir-vos que m’ha fet redescobrir un sentiment d’amor incondicional cap a la meva família. I això, ja us ho puc assegurar, ni de bon tros seria enganyar-vos.

Quan vaig haver tancat el llibre em vaig preguntar si Víctor García Tur tenia aquesta voluntat, la d’estovar-nos una mica el cor, vull dir. Després d’haver tingut el privilegi de conversar amb ell en una presentació a Santa Coloma de Farners organitzada per Òmnium Selva Interior, podria afirmar gairebé amb total seguretat que de totes les intencions que té l’autor la voluntat d’entendrir-nos potser hi és, però es camufla entre moltes altres. Perquè L’aigua que vols és una novel·la coral amb més de quatre-centes pàgines de molts temes que van i venen, que flueixen i s’encallen: racisme, alcoholisme, maternitat, amor, amistat, homosexualitat, demència, llengua, memòria, política… I, també, i molt intensament, la infantesa i els records. Converses entre gintònic i gintònic i entre capbussada i capbussada al llac que no acaben d’arribar a bon port, o simplement no hi arriben. I és que la família protagonista ja ho té, això, parlen molt sense dir-se gaire res. Sembla que esquivin certs problemes, que els evitin perquè verbalitzar-los és convertir-los en reals i els resulta emocionalment massa complicat.

Víctor García Tur escull un ambient familiar per plantejar-nos tots aquests temes. I tria la família perquè sap que, de totes les coses, situacions i experiències vitals, aquest és el lloc on sempre podem tornar, una mena d’àncora que amb el temps es rovella però que, amb sort, continua sostenint el vaixell. Marie Tremblaypierre, la matriarca, compleix setanta-sis anys i decideix celebrar-ho amb la seva família —quatre fills i uns quants nets— i amistats. El seu home, tot i que ja fa anys que és mort, el llegim i notem entre línies. La festa s’esdevé en un xalet a la vora del llac al Quebec, un indret màgic per als protagonistes, un retorn als anys d’infantesa. I escull l’aigua com a símbol. És un element que recorre tot el llibre i que al final pren tota la força que el títol sol no ens havia estat capaç de donar.

També hi trobem política: un referèndum d’autodeterminació; no el nostre, sinó el del Quebec el 1995. D’alguna manera l’autor vol mostrar la seva implicació en el procés a Catalunya, però decideix fer-ho des d’una certa distància. Ell ho defineix com a acte covard, perquè sembla que no n’acabi de prendre partit, però a mi em sembla una manera intel·ligent de parlar-ne, perquè només aprenem a relativitzar les coses quan ho fem des de fora. Inevitablement els catalans que hem viscut i sentit aquest afer de prop ens sentim interpel·lats. I no només per la qüestió política, també per la llengua i tot el component històric que hi ha darrere. A L’aigua que vols ens topem amb una família amb partidaris del sí i partidaris del no, com aquí. Persones que discuteixen i igualment es donen la mà. Persones que decideixen, no només sobre com volen que sigui el seu país, sinó també sobre la pròpia vida. I la mort. Persones com l’Anne-Sophie, que de cop «va tornar a estimar la seva germana. Feia segles que no compartien dormitori, però persistia la necessitat de trobar espais on estimar-se i odiar-se, on unir-se a base d’amor i odi (que són l’adhesiu universal)». Just en aquest precís fragment se’m va despertar el sentiment d’estima incondicional del qual us parlava al principi. Viure també és això: blanc i negre en un món de decisions que ens fan lliures o ens empresonen.

A L’aigua que vols hi ha un joc metaliterari i metalingüístic constant. García Tur és juganer, li agrada el risc. Experimenta amb la literatura i la llengua amb un doble objectiu: explorar les possibilitats narratives que ofereix l’escriptura i integrar aquesta tècnica amb la pròpia trama. Per a ell, no és tan sols una qüestió estètica, és també una fugida de la realitat per mostrar-nos que allò que estem llegint és ficció. A l’acte de Santa Coloma comentava que no necessàriament és una novel·la que reclami un lector exigent, però jo crec que sí que ha de ser curiós i ha de tenir ganes d’emprendre aquest viatge cap a un joc narratiu i literari que s’allunya una mica de la convenció i l’estructura tradicionals. I certament no és una novel·la difícil, ni per a l’ànima ni per a l’intel·lecte, senzillament és diferent.

- Publicitat -

Ja ho veieu, endinsar-se a L’aigua que vols és tota una experiència, que per a mi ha estat doblement gratificant i enriquidora: l’he gaudit sola però també acompanyada de l’autor i un públic entusiasta i entregat. I no, el llibre no ha aconseguit reconciliar-me amb l’aigua, però sí que des d’ara serà un bon refugi quan els meus germans em treguin de polleguera i el cor em demani abraçar-los de nou.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Els més llegits

Junts o l’alè del drac

Canvi de focus

La gran demolició educativa

Eduard Vallory

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca