Feia temps que sentia pressions al pit, marejos i angoixa en llevar-me cada matí. Fins ara he estat estudiant com el beneït sistema et diu que facis, 20 anys posant les meves ambicions professionals per poder marxar de casa i tenir un sou més o menys decent. Pensava que no eren més que preocupacions rutinàries, que formava part del salt a la vida autònoma, però tot va canviar quan vaig començar a patir apnees respiratòries de matinada.
L’altre dia em trobava en el meu entrenament rutinari, al gimnàs del barri, un espai aparentment segur on conec la gent que m’envolta, on puc gaudir de mi mateix. Va ser a la mitja hora quan vaig notar que em faltava l’aire, que no podia empassar saliva. “Merda, m’ofego o estic patint una insuficiència cardíaca”, vaig pensar. És una sensació realment desagradable. Por a la mort sobtada que li diuen els psicòlegs. Vaig afanyar-me a anar a urgències tot i ser conscient que potser era una crisi d’ansietat que ja preveia. Després de cinc meravelloses hores a la sala d’espera em recepten diazepam i paracetamol. Això sí, a la recepta no constava ni una sola paraula sobre una possible teràpia psicologica.
És la llei de Murphy, just havia llegit aquell dia que un 5% del pressupost sanitari del proper any econòmic es destinaria a l’atenció psicològica. Segons l’OMS, els casos d’ansietat i depressió s’han elevat un 75% més respecte fa vint anys. A Espanya, un 29% dels joves pateixen algun tipus de trasbals psicològic segons la revista científica ‘The Lancet’. Imprescindible assenyalar que més del 20% de les visites mèdiques dels joves són per aquests dos trastorns. Actualment hi ha sis professionals de la salut mental per cada 100.000 habitants. Són dades vertaderament esgarrifoses. Cal destacar que les dones i el jovent són els dos col·lectius més afectats, i no és casualitat. La disparatada xifra que s’esmenten en els informes del Servei Catala de Salut es relacionen directament amb la pandèmia, pero l’ecoansietat, l’ansietat per la incertesa en el món laboral, l’ansietat per ser assetjada per violència masclista o l’ansietat arrelada en la dependència per les xarxes socials també tenen a veure amb la crisi sanitària?
Segons l’OMS, els casos d’ansietat i depressió s’han elevat un 75% més respecte fa vint anys. A Espanya, un 29% dels joves pateixen algun tipus de trasbals psicològic segons la revista científica ‘’The Lancet’’.
Aquells qui no han patit mai per la seva salut mental no acaben de ser conscients de la quantitat d’estímuls als quals està exposat el jovent. Trobo necessari abordar el tema amb una perspectiva autocrítica i prudent, ja que no podem esperar dependre de les eines que diuen oferir-nos i que mai no arriben. Estem sols i soles davant la voracitat del sistema, per tant, una via alternativa és construir xarxes de comunicació segures amb persones que pateixen situacions similars.
La criminalització del jovent durant l’etapa final de les restriccions tampoc ajuda al creixement de la nostra autoestima. No pensin que ens agrada més fer botellots que anar a treballar d’allò que ens agrada. Ni som mandrosos ni som uns assalvatjats. No volem ser una generació sedada, ni amb alcohol ni amb ansiolítics. Volem expectatives de futur, tenir garanties que els nostres esforços donaran algun fruit si no volem que l’ansietat s’acabi enquistant com a fenomen estructural.
