“La informació arribava fragmentada, on obres i novetats culturals no tenien context i visió de conjunt. La curiositat es colava per qualsevol escletxa per tal de superar una llacuna o omplir un buit. No hi va haver mandra mentre la mancança va estar en alerta vermella. Les biblioteques personals van créixer per intuïció o per casualitat”. Cites com aquesta adornen les parets de la tercera planta del Palau Robert. Poca llum, molta música i un ambient dispers i tranquil. Una desena d’homes i dones revolotegen per la sala fent memòria del que va ser la seva infància i adolescència a la Catalunya dels anys setanta.
L’exposició inclou més de 700 peces que, amb una mirada sincera i transversal, busquen aproximar els i les visitants als moviments socials i culturals de l’època. Amb el títol ‘Underground i la contracultura a la Catalunya dels 70: un reconeixement’, el Palau Robert fa setmanes que obre les portes a la irrupció del feminisme, l’ecologia, la sexualitat lliure, els còmics, la poesia i la música. Sense oblidar les comunes, l’espiritualitat i la política. Una gran exposició a càrrec de la Direcció General de Difusió de la Generalitat de Catalunya que estarà disponible, de forma gratuïta, fins al 6 de març de 2022.
Jo no vaig viure aquesta dècada de contracultura a Catalunya perquè, senzillament, encara no havia nascut. Però durant el temps que vaig visitar l’exposició sí que vaig sentir que aquell passat era part del meu present. Una societat que va perdre la por a ser lliure i, alhora, va lluitar per drets tan fonamentals com l’amor lliure. La implicació individual va ser important, però la lluita col·lectiva va marcar la diferència. Nous corrents hippies i contraculturals arribaren a terres catalanes provinents de Califòrnia, Londres i Amsterdam. Gent que semblava ensorrada per la desil·lusió va començar a viure. Tot i que, en un país controlat pel franquisme, la llibertat era considerada rebel·lió i tenia conseqüències com la mort.
En temps de revolució, la música marca el camí. Jazz Colón i Les Enfants Terribles van ser els locals més avançats de Barcelona. Hi havia gent de diferents cultures, pensaments i estils i els porros eren un habitual a les festes. El 26 de juliol de 1975 es va celebrar el festival de rock més transgressor de l’època, el Canet Rock. Sabíeu que Franco estava al Palau del Pardo i els permisos per al festival no van arribar fins minuts abans de començar?
La contracultura va irrompre en el món comunicatiu. L’exposició presenta exemplars de revistes com Ajoblanco, mitjà crític amb la censura franquista que va potenciar el cinema independent català i l’antipsiquiatria. També es parla de la revista Star, que va néixer el 1974. La mateixa tenia portades atrevides que potenciaven l’instint humà, la sexualitat desenfrenada i l’absència de por. El seu lema era: “Contra tots i contra tot”.
La lluita feminista mostra un cert protagonisme propi d’una etapa de lluita i conquesta de drets fonamentals. “Dona, és a tu a qui estimem i és per tu que lluitem”, deien un grup de dones amb una gran pancarta al carrer durant les Primeres Jornades Catalanes de la Dona (1976). Hi van assistir més de 4.000 dones. El grup LAMAR (Lliga Antipatriarcal de Dones i Antiautoritàries i Radicals) tenia lemes molt potents: “A baix la fal·locràcia” o “Dona violada, home castrat”.