La gran demolició educativa

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Yuval Noah Harari, el gran historiador israelià, autor de Sàpiens, una breu història de la humanitat, planteja, al final del seu llibre, un seguit d’interrogants inquietants. Si bé en el passat cada gran salt endavant tecnològic, superats els efectes benèfics, sol acabar tenint uns efectes col·laterals, sovint amb més perjudicis que beneficis, el repte al qual ens enfrontem en els pròxims anys, el de la tecnificació del propi concepte de vida i existència, ens podria abocar a un futur distòpic amb més patiments que plaers. Harari, així com la majoria d’analistes, tenen clar que la intel·ligència artificial, més enllà dels possibles avantatges, generarà una situació indesitjada d’una exclusió social massiva que tot just ja comencem a experimentar. De la mateixa manera que l’automatització -i la deslocalització- ha disminuït radicalment el nombre de treballadors de coll blau, s’espera, amb el que Klaus Schwab denomina quarta revolució industrial, una fase de desenvolupament on s’esvaeixen les fronteres entre les esferes físiques, digitals i biològiques, que acabi amb la immensa majoria d’ocupacions de mitjana i alta qualificació, és a dir, aquelles que caracteritzen a unes classes mitjanes cada vegada més estretes i erosionades. En altres paraules, i com ens recorda Harari, que la previsió és que sobrin centenars de milions de persones, excedents humans sense possibilitat d’insertar-se en res semblant a un sistema social i econòmic, o molt probablement, en una societat caòtica i desestructurada. El sociòleg Ulrick Beck en parlava directament de “brasilerització d’occident” en el sentit que auspiciava un món semblant al desordre ingovernable de les megalòpolis del país llatinoamericà, amb unes illes de prosperitat protegides i emmurallades, envoltades de favel·les de pobresa i violència.

És sens dubte aquesta perspectiva de futur el factor que està impulsant els canvis en els sistemes educatius, uns canvis que, amb major o menor velocitat (i aquí Catalunya és capdavantera),s’estan imposant globalment. Ho tracten de disfressar rere una cortina de fum retòrica, en termes elogiosos. Eduard Vallory, defensant el fracassat moviment d’Escola Nova 21 en parlava de “revolució educativa”. El propi Departament té una direcció general destinada a la “transformació educativa”, manllevant la idea general al think tank neoliberal de la Fundació Jaume Bofill, que aporta teòrics i ideòlegs a la Conselleria. I compten, com no, amb la cobertura mediàtica d’alguns mitjans de comunicació. En tot cas, allò que és presentat com a progressisme pedagògic, innovació, o qualsevol altre terme amb connotacions aparentment positives, no és altra cosa que l’aplicació guarnida de les directives de la Unió Europea, l’OCDE, o el Club de Davos. Disposen, a més, d’un poderós aparell propagandístic, com ara el Global Teacher Price, finançat per fundacions de dubtosa reputació o autocràcies del Golf Pèrsic, que promouen aquesta “transformació”, que com veurem, podria fer-nos pensar en la metamorfosi de Kafka.

De tant en tant, TV3 emet algun d’aquests publireportatges. Sense anar més lluny, i encabit en el telenotícies, apareixia la notícia que el Consorci d’Educació de Barcelona estava empenyent a les seves escoles a adoptar aquestes polítiques. Sortien un seguit d’escenes: infants assegut i estirats a sofàs mirant contes pels passadissos, altres jugant lliurement pel pati, altres, treballant per racons, i un grapat d’alumnes asseguts en cercle al voltant d’un adult (presumiblement un mestre) amb una piloteta a la mà, en el que semblava una evident dinàmica de grups d’aquestes tan pròpies dels esplais. En un tall de veu, sortien uns nens explicant que bé que està aquesta escola, i un home (vestit com un adolescent, malgrat que parlava com si fos de l’equip directiu) que, en mode coaching defensava la importància de l’educació emocional. Per qualsevol persona amb mínims coneixements d’història audiovisual, aquella notícia recordava molt a la propaganda comunista dels anys trenta en què reivindicava la felicitat absoluta, sense ombra de dubte, que imperava a la URSS d’Stalin.

Podríem seguir, amb aquesta “transformació”. Al País Valencià, sense cap constància de demanda, necessitat, i absoluta absència de debat, la Conselleria d’Educació ha imposat els “àmbits”. Perquè s’entengui, el treball per àmbits implica que els docents acaben impartint matèries que no dominen i que es barregen globalment amb altres, teòricament, d’una família pròpia. Per posar un exemple, un matemàtic pot haver d’encarregar-se de la biologia, un biòleg de física, i un físic de qualsevol cosa de moda, com ara “feminismes i diversitat sexual en una societat cisgènere heteropatriarcal i heteronormativa”. Si a això hi afegim l’educació trilingüe –és a dir, fer en anglès matèries que no domines a alumnes que no t’entenen– el resultat seria digne de les comèdies més enrevessades dels germans Marx. Per cert, que la recerca acadèmica coincideix tota a explicar que l’educació trilingüe no és un fracàs, sinó una veritable catàstrofe, un Txernòbyl educatiu amb promocions amb greus llacunes educatives, i que a més, acaba eixamplant la rasa sociològica.

Sense anar tan lluny, en els darrers anys s’està experimentat allò que podríem anomenar una mena d’indigesta macedònia de metodologies noves no avaluades, i de velles (com el treball per projectes) que presenten més inconvenients que avantatges a primària i secundària. Tot això, això sí, amanit amb un discurs al més pur estil autoajuda i amb un abús de conceptes més religiosos que rigorosos, com ara la felicitat (que no deixa de recordar a la manipulació psicològica i a la fe ecumènica). Què és, doncs, la innovació educativa? La veritat és que ningú amb qui he parlat (i ho he fet amb un bon grapat de gurús a qui fan cas al Departament), no m’han sabut respondre. Per tant, miro de fer una definició modesta: “la innovació educativa seria tot allò que no és l’escola convencional, amb els seus llibres de text, els seus ritus, les seves formes, els seus rols tradicionals alumne-professor, cursos graduats, assignatures, progressos reglats, horaris, rutines. És fàcil fer-ne una crítica, a tot això: aquestes són fórmules vinculades a una societat industrial rígida i disciplinada, encara que ordenada i reconeixible. La no escola innovativa, certament era més que millorable (l’he viscuda com a alumne i com a professor), tanmateix, el que està passant ara em recorda massa a la deflagració social i institucional que va esdevenir-se amb la Revolució Cultural xinesa, en què es va substituir l’educació avorrida per consignes buides, i que va sumir en el caos i el col·lapse, durant tota una generació, a una nació mil·lenària, i que va retardar, almenys un quart de segle, el desenvolupament que ara, sense collonades filosòfiques ni llibres vermells, ha experimentat el que avui és una superpotència.

Som, potser, davant la més gran operació d’enginyeria social de la nostra generació, defensada en nom del progressisme, i que, tanmateix, segueix l’anhel de les elits globals d’acabar amb els sistemes educatius com a elements d’igualtat d’oportunitats i d’igualació social. Una transformació educativa que, en nom del progressisme, pretén erradicar el progrés. Ni Orwell mateix s’ho podria haver imaginat mai.

Hi ha alguns fets que no hem de perdre de vista. Malgrat que amb molts defectes, mancances i errors de disseny, els sistemes educatius han millorat enormement les capacitats, habilitats i potencialitats de les darreres generacions del nostre país. Tanmateix, les elits globals tenen molt present diversos factors. Sense anar més lluny, les revoltes àrabs de 2010-2011 (amb els precedents de dues dècades abans al Magrib) tenien en comú les generacions més ben formades de la seva història, que tanmateix, no tenien pràcticament oportunitats laborals, d’ascens social o de progrés econòmic. I més enllà de la vàlvula d’escapament de la immigració, sempre dolorosa i insatisfactòria, el nivell de frustració i ressentiment contra una estructura política i institucional rígida i amb numerus clausus els va fer esclatar. Les parts elevades de la piràmide social són estretes i no s’accepten nouvinguts. Tota revolució, sol venir liderada per aquells sectors més formats, amb més coneixements i fam d’ascens social. I això és una lliçó que les elits locals i globals saben, i per tant, cal impedir que els de sota arribin massa lluny en el seu sistema.

- Publicitat -

A Europa, a més, tenim un problema. A banda del repartiment internacional del treball (que fa que el centre germànic es quedi amb la indústria d’alta tecnologia, i la mediterrània resti destinada a ser el gran Ressort del sud, amb activitats econòmiques d’escàs valor afegit, com comentava a l’inici de l’article, els senyors que es dediquen, des de Davos, a reflexionar sobre el futur, no saben exactament què fer amb els centenars de milions d’europeus que no tindran feines de mitja i alta qualificació, i no volen tenir el problema de centenars de milions de joves formats que puguin qüestionar l’ordre futur. Per tant, és obvi que el vell sistema educatiu es pot reconvertir per estupiditzar-los, fer-los més ignorants i ximples, subministrar-los soma en forma de coaching, autoajuda, una felicitat impostada i una educació suposadament emocional que més aviat els pot fer més fràgils i impotents, amb incapacitat de fer front a la frustració i impossibilitat de rebel·lar-se, sense instruments intel·lectuals per saber on són ni on volen arribar, per impedir un ascens social que només es pot assolir gràcies a l’esforç, disciplina, coneixement, cultura i constància. Potser, amb aquesta obsessió per la felicitat i l’aversió als llibres de text, als horaris, a l’estructuració de continguts i assignatures, amb asseure’s en una classe i escoltar algú que en sap més que ells, estem assistint a aquesta epidèmia de consum de cànnabis i equivalents. En altres paraules, aquesta transformació de què parlen els gurús sostinguts per les autoritats educatives, en realitat estem assistint a la demolició dels sistemes educatius, un dels antics pilars del benestar.

P.S. L’excepció és l’Àsia, especialment països com Singapur, Taiwan o la Xina, on estan excel·lint en educació copiant els mateixos models convencionals que van resultar més que útils per aquí fins al tombant del segle. O les elits globals, que continuen fent cas d’allò que avui és titllat, amb un menyspreu suïcida, d’escola tradicional.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca